• Data d'expiració: 15.04.17

  • Estat: Tancada

La proposta está tancada

Ara és demà: El centre educatiu. Participa en els comentaris

El centre educatiu

El desenvolupament del projecte educatiu inherent a cada centre  es basa en l’autonomia de la qual ha de disposar. La governança i el lideratge dins el centre, així com els processos de participació dels col·lectius que s’hi integren, la col·laboració amb altres agents educatius i l’avaluació componen l’autonomia imprescindible per a un projecte educatiu amb futur.

  • L'autonomia de centre. Cap a quina concepció d’autonomia de centre penseu que s’ha d’evolucionar? Quines necessitats d’avaluació tindran els centres en el futur?
  • Processos de participació. Quins processos de participació calen perquè l’autonomia de centre integri els diversos sectors de la seva comunitat educativa?
  • Col·laboració amb altres agents educatius: xarxa educativa. En què ha de consistir la col·laboració del centre amb els agents educatius del seu entorn proper?
  • Governança i lideratge. Quin rol han de desenvolupar els directors i els equips directius en la governança i el lideratge dels centres?

Prenent de guia les qüestions anteriors, i tenint en compte la ponència, quina és la teva opinió sobre aquest punt?

 

Si vols participar en altres àmbits deixant els teus comentaris al portal, inscriure't en algún taller territorial o veure documents de retorn de les sessions participatives que s'estan fent al territori, ves aquí.

Resposta Govern:
Govern

31 de Octubre de 2016

    Comentaris:

    Comentaris: 18

    • Usuari2

      30 de Novembre de 2016

      M'agrada que aquesta ponència comenci dient que les escoles han de contribuir a l'aprenentatge a Catalunya. També trobo molt interessant i important el fet de què la missió d'un centre escolar hagi de ser compartida per les persones que en formen part. També m'agrada que s'esmenti les expectatives que els docents tenen sobre els alumnes, és important que aquestes no es redueixin a superar una unitat didàctica rere l'altra (aprovar és diferent d'aprendre). També m'agrada que es debati la importància d'un lideratge escolar a on calgui gestionar equips motivant-los i compartint amb ells la diagnosi dels ítems susceptibles de millora, crec que s'hauria de generar uns debats en els claustres, a l'estil d'aquest de manera que cadascú expressi quines creu que haurien de ser les prioritats del seu centre per a millorar en els punts més fluixos i així entre tots mirar de resoldre'ls. M'agrada també la idea de que els equips, per tant, haurien de compartir objectius i el compromís d'assolir-los i no ser agrupacions d'individus que coincideixen per atzar com diu l'autor. També trobo convenient el fet de monitoritzar el progrés dels alumnes (veure els canvis que es produeien al llarg d'una etapa educativa). Molt destacat també el fet de dotar als equips docents d'estratègies per què funcionin els lideratges pedagògics. M'ha agradat molt també, tot el tema de la formació contínua, ja que, com bé, diu l'autor, si cadascú es forma en allò que li interessa més, si l'equip de professors és dispar, no es concentren els esforços en una millora formativa adreçada a què el conjunt dels aprenentatges que fan els professors individualment però que treballen en un equip redundi sobre una millora en els aprenentatges dels alumnes. També m'ha agradat molt que es busqui que els estudiants s'impliquin en el seu centre i els hi vingui de gust anar-hi. Dissortadament, crec que aquest treball de reflexió que en aquesta ponència es fa, sovint en els centres no hi ha l'espai i/o el temps per a fer-lo i només anem fent amb el dia a dia, ja que el dia a dia és molt atapeït però entre tots els espais de reunió que hi ha caldria que n'hi hagués un de pedagògic en el sentit d'aquestes ponències (com una mena de congrés o de monografia sobre cadascuna d'aquestes temàtiques). En aquest context és trist que algunes iniciatives quedin a la discreció del sentit comú, del temps, de la bona voluntat de cadascú i no se'ls hi doni la importància deguda i contràriament al desig de tots es dediqui més temps a qüestions rutinaris o burocràtiques o de simple gestió. Val la pena doncs que amb aquest debat a nivell de Catalunya, entre tots parem un moment i donem la importància deguda a les coses que debò importen, sinó, com diu l'autor sembla que de vegades els professors venim a complir un seguit d'instruccions i cada vegada més siguin oficinistes i menys pedagogs o educadors. També m'agrada el tema de l'avaluació externa com a signe de transparència i de regulació social de la qualitat i per aser garantia d'equitat. Pel que fa a la comparació de models, quan es parla de models creats des de baix, d'una banda m'atrau la idea però cal veure si és que es vol traslladar això a aquí com es fa, si es vol fer, cal que es faci bé, tal com he comentat sobre una altra ponència, cal tenir en compte la previsió de necessitats laborals`, per tant aquesta previsió no la pot fer un centre escolar aïllat o un municipi ( a veure si ara els municipis començaran a competir deslleialment entre ells), d'altra banda cal concretar a què es refereix exactament quan es parla de què els centres puguin definir el currículum (si ha de servir per exemple, per que els alumnes en un final d'etapa puguin promocionar, en el cas d'aquells que tenen necessitats educatives específiques, em sembla bé, donar certa llibertat perquè els centres defineixin com millor solucionar les problemàtiques amb què es troben, no cal que tothom ho faci tot igual però si això significa deixar carta oberta a qualsevol cosa (deshori, com quan va començar la Logse, recorda que els alumnes tenien tot el currículum gairebé optatitiu i un alumne podia fer ping-pong, futbol, etc i potser no feia gens o quasi gens matemàtiques si no li venia de gust!, no crec jo que un alumne de 12 anys tingui la maduresa o el criteri suficient per a decidir que ja sap totes les matemàtiques que li caldran de per vida amb 11 anys i que no cal estudiar-ne més i que nosaltres com a adults, en pro, d'un fals progrés ho donem per bo). També m'ha agradat que es deixi clar que innovació no és sinònim de novetat sinó que va lligat a bones pràctiques que contribueixin de debò a un millor aprenentatge i que això sigui avaluat en base a evidències. També m'ha agradat el final de la ponència i lligant-ho amb això quan es diu que en democràcia cal vetllar perquè no hi hagi ocultació de resutlats, si volem una educació de qualitat, cal vetllar perquè així sigui i les dades no siguin resultats maquillats (en els mitjans de comunicació algun cop s'ha debatut la problemàtica de si hi ha centres que inflen les notes per a aconseguir reputació o alumnat i altres centres fan el amteix per "no quedar en desavantatge") crec que tothom ha de ser honrat i no entrat en aquesta falsa competivitat per a una competència no positiva al capdavall. Tornant finalment a la qüestió de l'equilibri de responsablitats entre l'autoritat central, les locals i els centres cal vigilar perquè aquesta distribució no sigui injusta i recaiguin sobre els centres responsabiltiats que no els pertoquin (per excessives o abusives). L'autonomia de centres hauria de respondre a necessitats i també les famílies haurien de decidir amb un criteri de quin projecte educatiu els atreu més però no acabo de veure com això es pot materialitzar i alhora en una altra ponència es diu que es volen fer escoles institut de barri (integraades, molt bé però...) que en municipis mitjans acabin representant una segregació dels alumnes, quan d'altra banda parlem d'equitat). Cal veure com es poden materialitzar les bones intencions en tots els àmbits per tal que allò que arreglem per un cantó no ho espatllem per a un altre.

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

      El punt clau com Autonomía de centre es que el centre educatiu tingui un bon projecte de centre amb uns clars objectius i procediments d'actuacions AMB unes comissions formales per professorat molt participatiu e involucrat en le full de ruta de centre treballant sempre pel centre i el seu alumnat en la seva globalitat

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

      Són necessàries unes reformes horàries tal i com s’està modificant la nostra societat amb la implementació de les noves tecnologies i els canvis que s’experimenta el nostre dia dia amb els nous actors socials que hi participen, però tal i com es diu en el text de la reforma horària hi ha molta diversitat i pluralitat d’opinions que fa que sigui una mica complicada l’elaboració d’una reforma horària en la que tothom s’hi avingui i no produeixi perjudici ni conflictes a altres. Jo estic en l’administració de centres educatius i tot i que faig horari compactat per tal de poder conciliar la vida professional amb la personal i familiar, sento que de vegades em falten hores al dia, dons no arribo a tot, provocant-me un estat de estrès, fins i tot, arribant a pensar si em compensa aquest estat anímic després d’haver patit tantes i tantes retallades a nivell econòmic al llarg de la meva estada treballant pel Departament d’Ensenyament. També estic convençuda què és molt i molt important fer un estudi en referència a l’horari de l’alumnat del qual en parla i es debat sobre l’horari continuat i pensar la conciliació de l’horari escolar amb l’horari professional dels pares. En els nostres dies, on la societat està tant i tant diversificada, ja no sols culturalment sinó amb una jerarquització de classes socials on hi està inclosa en gran mesura la pobresa i la marginació social, alhora d’establir el calendari escolar i l’horari escolar, crec que és del tot transcendental tenir en compte el fet que moltes famílies tenen resolt el tema de menjador escolar dels seus fills dins del centre escolar, i també crec que s’hauria de fer l’estudi de com solventar la conciliació horària dels pares amb el centre per tal que els infants a la sortida del centre, no deambulin pel carrer, per falta de recursos per sufragar despeses extraescolars. Considero molt positiva aquesta oportunitat i aquesta iniciativa que s’ha proposat, de tenir aquesta pluja d’opinions de diferents àmbits, on es puguin abordar les diverses opinions i confeccionar pel bé de tots i entre tots, per anar confeccionant i assolir un articulat dins d’ aquesta societat i en aquests dies que ens ha tocat de viure.

    • Lema

      21 de Novembre de 2016

      Trobo a faltar en el debat sobre el futur de l'educació al nostre país, que el Consell Escolar de Catalunya (CEC) promou, que no es parli d'incorporar a la xarxa pública les escoles concertades. L'educació que volem no pot seleccionar els alumnes segons el poder adquisitiu i és un fet ben conegut que el 91% de les escoles concertades obliguen a l'abonament de quotes segons la OCU, això vol dir que els ciutadans paguem per un servei ja pagat. Si realment volem millorar l'educació, ara és el moment d'evolucionar cap al model europeu, o no hi ha escola concertada. Ja que els concerts van ser una solució temporal i ràpida per fer arribar a tota la població la possibilitat d'estudiar, mentre s'anaven construint els centres públics.

    • Perfil1

      18 de Novembre de 2016

      Autonomia del centre. Evidentment hi ha diverses realitats, famílies, poblacions, ciutats, països, per la qual cosa no té perquè funcionar bé el mateix sistema per uns que pels altres. Crec que ha d’haver autonomia per poder gestionar cadascú la seva pròpia realitat si es vol tenir uns resultats òptims. Processos de participació. Al igual que en el sector privat, crec que hauria de ser vàlid el currículum i les referències. No descartant mai les entrevistes per poder captar l’esperit del candidat o candidata. Amb aquestes eines cada centre podria elaborar el personal docent adequat al seu centre i per tant a la seva realitat. Col·laboració amb altres agents educatius: xarxa educativa. La col·laboració ha de ser-hi, eines de formació adequada als docents i als centres, CRP, EAP, LIC,CREDA, logopedes... Governança i lideratge. Sincerament crec que l’equip directiu, sobre tot la figura de directora o director, hauria de ser més professional. Actualment la direcció la porta un docent, acostuma ha haver problemes per ocupar un lloc que molts no volen, ja que té poc a veure amb la seva especialitat, poc tracte amb alumnes, poc treball docent i creatiu, i massa treball administratiu (estadístiques i més), reunions dins i fora del centre, responsabilitats poc reconegudes i poc valorades. Crec que un perfil adequat per dirigir la direcció del centre seria el/la pedagog/pedagoga, ajudaria a perfilar el currículum del centre i d’alumnes particulars, coneixen el treball estadístic i el treball en equip, acostumen a ser persones organitzades i de bon tracte, a més avui dia tenen tot tipus de coneixement informàtic per fer front a les múltiples aplicacions que el departament posa a l’abast pel control del centre i docent.

    • Usuari2

      22 de Desembre de 2016

      En general em sembla una ponència magnífica. També estic molt d'acord amb la idea de crear un cos de directors de centre. Per poder ser director de centre caldria tenir almenys 5 anys d'experiència com a professor o mestre, potser s'hauria de demanar alguna experiència de gestió (coordinador d'etapa o alguna cosa semblant) i un màster d'un o dos anys en direcció i lideratge de centres educatius. El director d'escola hauria de rebre una remuneració salarial d'un 25% superior a la del mestre de més categoria (el catedràtic) sense tenir en compte triennis i altres remuneracions lligades directament als anys de docència. Aquests directors d'escola haurien de ser escollits pel consell escolar del centre. Aquest consell escolar, però, hauria de tenir menor representació dels mestres que hi treballen, per evitar que el director fos un titella dels mestres que ha de dirigir. Des del meu punt de vista, un representant dels mestres i un dels pares seria suficient (a més dels altres representants que els consells ja tenen actualment). Aquest consell escolar hauria de tenir, a més de les actuals, la funció de contractar el director, de controlar la seva gestió, i d'acomiadar-lo si fos necessari. El director per la seva banda, hauria de tenir capacitat de proposar al consell escolar la contracció de mestres d'entre aquells que ha passat les oposicions i pertanyen al cos de mestres de la Generalitat, de proposar promocions professionals (si es compleixen els requisits legals establerts) de mesttres de la seva plantilla, i d'acomiadar mestres que no compleixen les seves funcions a satisfacció del director i del consell. És a dir, proposo que les escoles públiques puguin tenir una gestió quasi privada. La limitació més gran, és que els directors només poden contractar mestres que ja han passat les oposicions (altres limitacions sobre contractació de familiars, etc., també s'haurien d'aprovar per evitar el nepotisme).

    • 20150706_175520

      15 de Gener de 2017

      Des del meu punt de vista, crec que aquesta tercera ponència qui millor l’hauria de respondre i aportar idees són professionals que estiguin dins dels Equips Directius i, per tant, puguin donar una opinió molt més centrada en tots els temes que es tracten en ella. Per a mi com a docent sense cap càrrec en la direcció, crec que el Departament d’Ensenyament hauria de tenir el paper de donar pautes de quins aspectes bàsics i mínims de tots els centres per tal d’unificar criteris mínims per a totes les escoles i després concedir la màxima autonomia als centres possibles, basats en sistemes, procediments i mecanismes objectius, neutrals i equitatius per a la seva gestió, supervisat pel mateix Departament o per la Inspecció educativa. Cada centre té realitats diferents i, de vegades, molt i molt distintes, d’aquesta manera no poden tenir les mateixes necessitats ni tenir les mateixes prioritats que altres escoles. Referent a la col·laboració amb altres agents educatius penso que és un aspecte clau i que, possiblement, no estigui del tot explotat, els serveis educatius propers al centres haurien d’insistir molt més en la seva inserció a les escoles i oferir el seu suport; ja que disposen de recursos i elements educatius importants i els centres no els utilitzen perquè no saben de la seva existència. A més a més, hi ha determinats Serveis on s’hauria d’oferir més recursos des del Departament ja que van desbordats en les seves tasques, com els EAP’s i no poden oferir tot el potencial que tenen. Finalment, els equips directius són el motor de qualsevol centre, l’encarregat de gestionar i impulsar-ho a tothom, per tant, ha de ser un grup humà compromès, ben valorat, ben remunerat i amb caràcter de lideratge i decisió. Tots aquells qui entrin a formar part d’un equip directiu haurien de ser professionals amb unes condicions “sine quan non" d’una mínima experiència com a docents i amb una formació teòrica important en la gestió i direcció de centres i sense aquests requisits no hauria de ser possible que quelcom tingués un càrrec de responsabilitat. Per concloure penso que haurien de ser professionals que es converteixin en models a seguir per la resta del claustre.

    • Peremarquesverpetit

      17 de Gener de 2017

      Bon dia Per si resulta del vostre interès per a difondre en els canals "ara es demà", comparteixo el document "Orientacions per a posar la teva escola al dia" http://peremarques2.blogspot.com.es/2017/01/orientacions-per-posar-la-teva-escola.html elaborat a partir dels resultats de les investigacions i projectes del grup DIM-EDU i de la consideració de diversos estudis i dels plans d'innovació de múltiples institucions educatives innovadores de referència. Salutacions Pere Marquès

    • Usuari2

      04 de Febrer de 2017

      crec que es fa un debat superficial, es dóna visibilitat a experiències que sent interessants no són singulars ni afronten els temes fonamentals: No es parla amb profunditat de la implicació del professorat de la universitat a la formació inicial des del coneixement de la realitat; no es resalen temes de burocracia (resum de documents, ...) en lloc de les necessitats dels centres i de l'alumnat. Encara es parla de forma recurrente que l'alumnat no és igual que en altres apoques quan no hi ha res igual que en altres apoques: telèfons, cotxes, hispano oliveti... n'he sortit decebuda i desanimada. Si no millorem aixìo ,des del començament serà poc apropiada la formació continuada perquè no respon a la realitat.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Entre els aspectes que tracta aquesta ponència destacaria com a més rellevant la idea d'un director o un equip directiu competent que compleixi les funcions que li corresponen per a aconseguir la millora de la qualitat dels centres educatius. Per a aconseguir-ho, no qualsevol persona pot ocupar aquest càrrec. Ha d'haver-hi un procés de selecció de les persones més aptes. Un bon líder ha de tenir certes qualitats que li permetin dur a terme les funcions del càrrec. Ha d'estar qualificat, no només amb la formació necessària, sinó també ha de tenir unes aptituds personals per a estar al capdavant d'un centre educatiu. Fins i tot, hauria de tenir algun tipus d'estudi o experiència en gestió. Tres elements per desenvolupar líders de centres eficients són: 1- Aconseguir als docents apropiats per exercir-se com a directors: Els sistemes han de seleccionar a les persones adequades, per això primer s'incentiva els millors docents perquè es postulin per a llocs de lideratge i després es seleccionen els millors. Una vegada acomplert aquest element, caldria passar al següent. 2-Desenvolupar habilitats de lideratge en instrucció: subministrar un conjunt adequat d'habilitats per convertir-se en líders eficients. 3- Concentrar el temps de cada director en el lideratge en institució: estructurar les funcions, expectatives i incentius dels directors un cop formats per assegurar que es concentren en el lideratge de la institució i no en l'administració. Aquesta selecció d'un director o equip directiu competent ha d'anar acompanyat també de la selecció dels millors docents perquè tots els professionals que treballin en el centre siguin de qualitat i comparteixin un objectiu comú. Per a garantir que la qualitat es manté en el centre després de la selecció, hem d'introduir avaluacions cada cert temps d'aquests professionals. L'avaluació és una bona forma de saber si el que es du a terme en el centre és de qualitat i detectar els aspectes en els quals cal introduir millores. Només així contribuirem a la millora del centre i de l'aprenentatge.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      El debat sobre el centre educatiu se centrava bàsicament en dos grans blocs, el primer sobre l'autonomia del centre i la importància del PEC (Projecte Educatiu de Centre). Un altre punt clau és d'importància d'aconseguir uns docents més preparats possibles, i a partir d'aconseguir els millors mestres seguir formant-los fins a tenir uns professors òptims. Per aquest motiu és tan important l'aprenentatge del mestre en particular com el del col·lectiu, i d'aquesta manera saber-ho connectar. Un altre punt clau és poder donar l'educació per tots els infants, si un sol no pot obtenir una bona educació, s'han de buscar alternatives. Per tant, un dels fets més importants és donar la màxima importància i valor a la direcció de centre que ha de poder obtenir la màxima autonomia, poder realitzar el centre en el qual aposta. Aquest fet s'ha de tenir present en el Projecte Educatiu de Centre, per aquest motiu el PEC s'ha de caracteritzar per la singularitat, per ser únic, adaptat a la situació de l'entorn, òptim per allò que es vol aconseguir. Així doncs han de tenir cada cop una major autonomia; uns docents molt capacitats i en constant renovació i reciclatge, i és clau obtenir el millor director, el més capacitat.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      Benvolguts i benvolgudes, sóc estudiant d'educació infantil i com a futura mestre m'agradaria exposar el següent: Que els centres educatius puguin disposar d'una autonomia professional amb condicions per poder realitzar un bon lideratge pedagògic, crear equips docents de qualitat i poder decidir aspectes com els horaris i la calendarització. Un altre punt, que trobo molt interessant són les xarxes educatives on els centres d'una mateixa ciutat puguin treballar conjuntament i puguin veure les diferents realitats i les maneres de com es treballa en els diferents centres, i així puguin aprendre un dels altres.

    • Usuari2

      12 de Febrer de 2017

      Des que es van fer públiques les cinc ponències tenia molt clar que volia fer una aportació però no abans d'haver-me-les llegit totes, una per una. D'aquesta manera em trobava més autoritzat per poder expressar la meva opinió. La idea era fer una reflexió sobre l’educació en general i l'actual sistema educatiu en particular. Com que no sabia amb quina de les cinc ponències encaixaria millor la meva reflexió, finalment m'he decantat pel centre educatiu que, al cap i a la fi, és el rovell de l'ou de tot allò relacionat amb l'educació. Porto a la meva esquena 30 anys de docència. Set anys a la concertada i vint-i-tres a la pública, dels quals, els últims divuit cursos, com a director d’un centre de primària. Faig aquest llarg preàmbul amb la intenció que, si algú llegeix el meu comentari, independentment de que comparteixi o no les meves opinions, sàpiga que d'experiència en tinc i, per tant, sé de què estic parlant. I el que veig al meu voltant no m'agrada, no m’agrada gens. Vaig triar aquesta professió per vocació, perquè m'agrada ensenyar, perquè m’agraden els nens, perquè m'agraden els llibres, perquè m'agrada el coneixement, perquè m’agrada transmetre allò que sé a qui no ho sap, de la mateixa manera que qualsevol altre em pot ensenyar a mi quelcom que jo desconec. En canvi, ara he de sentir constantment que el mestre no ha de transmetre coneixements, que els llibres no són una bona eina per l'aprenentatge (quan fins ara havien cregut que la invenció de la impremta i la publicació de llibres va ajudar a treure la humanitat de la foscor i les tenebres de l'edat mitjana. Es veu que estàvem equivocats...). És freqüent sentir a les nostres escoles, a àmbits del món educatiu, que els mestres han d'anar a escola a aprendre del seus alumnes, que han de ser els nens els que han de triar què volen aprendre i que el mestre ha de ser una figura que ha de guiar l'alumne en el camí que ell mateix ha triat. Fa uns dies vaig sentir en l'acte públic de presentació de “Xarxes per al canvi" que "el docent no ha de ser algú que ensenya" (expert dixit), quan tothom sap que l'etimologia llatina de la paraula docent és justament el que ensenya. Al mateix acte un gurú de les noves tendències educatives actuals va dir que " s'havia de posar sobre la taula els resultats, els indicadors, la selectivitat..." és a dir, tot allò susceptible de dir si hem après o no, si anem bé o no, si el camí a seguir és aquest o un altre... En canvi, en la rutina del dia a dia, tots sabem que a les escoles, l'inspector de torn, i amb bon criteri, ens demana resultats de proves diagnòstiques de 3r, de competències bàsiques de 6è, de proves internes de centre, és a dir, de totes aquelles dades que un cop analitzades i valorades, ens indica què funciona i què no, què hem de millorar i què hem de canviar. Per tant, un dels dos plantejaments és erroni, i en mig d’aquesta contradictòria dicotomia ens trobem els docents, sense saber cap a on orientar-nos, quin camí ens portarà a l’èxit i quin al fracàs. Tinc la sensació, la trista sensació, que la política educativa no l'està marcant el Departament d'Ensenyament sinó les famílies. Compte: un determinat tipus de família. S'estan construït centres educatius, majoritàriament a Barcelona ciutat, amb uns projectes tan innovadors que s'està deixant totalment de banda la funció instructiva de l'escola, aquella per la qual van ser creades. Pot ser la gran pregunta que tots ens hauríem de fer és: Quina és la funció de l'escola? És un lloc d'aprenentatge on els alumnes van a aprendre allò que han de saber? Ha de ser el mestre una figura respectada i estimada que transmetrà als seus alumnes uns coneixements i uns valors que els ajudaran en un futur, no gaire llunyà, a tenir una vida més plena per viure amb dignitat com a ciutadans lliures i responsables que seran? O pot ser l'escola hauria de ser una mena d'esplai on anem a passar-ho bé, a ser feliços, molt feliços, ignorant de manera deliberada la realitat del món real que es trobaran quan l'abandonin i, on la figura del mestre queda tan devaluada que la seva funció es redueix a la de simple espectador de les inquietuds dels seus alumnes. Actualment l'esquerda que s'està obrint entre les diferents escoles de la xarxa pública és tan gran que trobem més similituds entre moltes escoles públiques i concertades que entre molts centres públics entre sí. És l'administració, com a titular de l'escola pública, qui ha de marcar la política educativa a seguir. S'ha de crear un gran marc que ha d'actuar com a referent de totes les escoles públiques. Actualment, això no és així, i trobem escoles tan radicalment diferents entre sí que no tenen res a veure les unes amb les altres: alumnat, famílies, metodologies, recursos econòmics... Si ens fixem, i no cal fer-ho amb gaire atenció, en els últims temps els mitjans de comunicació, absolutament tots (premsa, ràdio i televisió) només fan referència a un determinat tipus d’escola, de metodologia, de formes d’ensenyar, com si s’hagués trobar de cop i volta, de sobte, la clau per trobar l’èxit educatiu. Tant debò fos així, tan fàcil... De les altres escoles no se’n parla. Algú ha vist publicat al diari, vist a la TV alguna notícia, algun debat relacionat amb el que ara es coneix com a “escola tradicional”?. Jo no. I tots sabem que encara hi ha escoles d’aquest tipus on els nens aprenen, els mestres estan compromesos amb la seva tasca docent diària, els pares encara hi confien en el seu sistema d’ensenyament i on els alumnes també són feliços i van a escola contents. Però això avui no és notícia. Tanmateix, estic absolutament convençut que en un futur, no gaire llunyà, aquesta escola tan estigmatitzada ara mateix, tornarà a sorgir de les cendres perquè ens adonarem que l’èxit i l’excel·lència han d’anar acompanyats d’esforç i sacrifici. No enganyem a ningú. No ens enganyem a nosaltres mateixos.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      Benvolguts i benvolgudes. Sóc una estudiant de primer del Grau d'Educació Infantil del Campus Terres de l'Ebre (URV) i vull compartir la meva reflexió: Primer de tot, m'agradaria recalcar que, per aconseguir unes qualificacions dels alumnes, el primer pas que s'ha de fer és contractar a docents altament qualificats. Hi ha d’haver més autonomia professional, ja que d’aquesta manera els docents podent augmentar la capacitat professional cap a alguns aspectes on calgui millorar i, minimitzar els aspectes que no generen cap resultat positiu. Un dels altres punts molt importants i que és necessari donar-li molta importància és el de l'equitat. Actualment, hauria de ser un dels objectius més importants que hauria de tenir el centre, cercar l'equitat. S'ha de buscar i proporcionar igualtat entre tots, que no hi hagi cap diferència, tots hem de tenir els mateixos drets, tots som humans i, per això ens mereixem ser tractats com a persones amb equitat. També, igual que hem de buscar uns docents qualificats, no ens hem d'oblidar de buscar un director molt qualificat i amb moltes capacitats per dirigir el centre.

    • Usuari2

      14 de Febrer de 2017

      Com a mare em sento una mica "estafada" amb el debat de l'autonomia de centre. Em sembla una manera més de seguir fent més profundes les desigualtats socioeconòmiques que ja existeixen entre els centres (públics i concertats, de territoris amb menys poder adquisitiu front als de més poder adquisitiu...). Al final a les escoles públiques de barris o pobles desafavorits, resulta que la retòrica de l'autonomia de centre serveix per emmascarar el fet que tinguem menys mitjans i pitjors resultats educatius (perquè quina casualitat que hi ha més "lideratge" als barris més benestants...). Si no hi ha una autèntica aposta per l'equitat, l'autonomia és un engany (la seva ponència ja recull aquest risc, no me l'invento), i des de la meva posició una mica externa, si es vol (ja que "només" parlo com a mare), no puc deixar de sorprendre'm de la manera en que després de tants anys, el nivell socioeconòmic de les famílies sigui el que determina l'èxit escolar dels nostres fills i filles. Quan veig això sento que m'he equivocat anant a un centre públic. I em sap greu. Perquè voldria, per l'escola dels meus fills, més recursos per la cohesió social (que no hi hagi nens i nenes sense llibres, que hi hagi més suport a les famílies que no arriben a pagar les sortides, que hi hagi més recursos i més personal per la canalla amb necessitats especials... ) i més recursos que considero bàsics pel funcionament del centre (temps per que el professorat es coordini, professorat de suport, dotació econòmica per encetar projectes pedagògics engrescadors). Mentre això no existeixi, de veritat que tot el discurs del lideratge i l'autonomia del centre em sembla interessant, però de ciència ficció... I gràcies per l'oportunitat d'opinar.

    • Usuari2

      13 de Abril de 2017

      Sóc en Jordi. Director d'un Institut de màxima complexitat. He participat en alguna reunió presencial però les conclusions no es resumien d'acord amb el grup i depenien molt de l'habilitat del secretari. Malgrat la feina excessiva he tret temps per fer aportacions a les ponències. La manca de temps també ha impedit que malgrat en són coneixedors les formalitzéssim més en l'equip directiu i per això les envio a tall personal. EL CENTRE EDUCATIU Mai com ara els centres havien estat subjectes a tanta pressió tant d’expectatives com d’avaluació. La transformació de les nostres societats i de les economies ho ha fet inevitable, i tot apunta que aquesta pressió encara augmentarà més en el futur. La qüestió és si la mateixa societat que demana més als centres està en condicions de donar més suport i confiança als professionals que hi treballen. La ponència expressa la creixent pressió sobre l’escola com a lloc privilegiat de reproducció social i es pregunta si la provisió d’ensenyament que s’exercia fins ara és apta per als requeriments de la nova societat. Les evidències de la recerca, afirma la ponència, posen en evidència la importància de l’autonomia per a fer front als reptes però també els límits. Se’ns diu que és una condició necessària però no suficient i nosaltres afegiríem que ha de ser real. Sobretot, si partim de la definició de la ponència del concepte de centre educatiu: “entorn de treball que permeti l’actuació d’un lideratge pedagògic centrat, precisament, a ajudar els docents a créixer en tot allò que els calgui com a professionals, per fer realitat que tots i cadascun dels alumnes aprenguin i desenvolupin el seu potencial”. En el paradigma de la societat del coneixement, on aquest es crea conjuntament i col.laborativament el model normativista de dalt a baix amb una avaluació reglamentista no pot funcionar. Les condicions n’hi han de ser unes altres. La creació del coneixement, demana participació i autonomia. A tots els nivells. L’administració no pot pretendre que canviïn els centres sense que ella es repensi. El marc del centre es fa petit si, com passa, molts dels fenòmens que incideixen en els centres i que els condicionen poderosament es gesten fora com pot ser la captació d’alumnes. La recerca de solucions davant de la inequitat i els prejudicis socials que evidencien ha de ser també i ineludiblement a nivell de zona educativa. La governança ha de ser més global en un context que és sistèmic. Així ho han entès en experiències com London Challenge que han transformat la realitat educativa de la capital anglesa. L’esforç del canvi ha de ser conjunt. Ja hem dit abans que hi hauria d’haver hagut una altra dedicada a l’administració educativa. L’enfocament que es proposés hauria d’involucrar els directius escolars en els nivells superiors com ara els zonals ja que ells disposen del coneixement sobre el terreny. L’autonomia dels centres que possibilita el lideratge pedagògic i un tipus d’escola entesa com a organització que aprèn, ha d’anar acompanyada d’aquesta governança a un nivell més alt. Hauria de basar-se també en l’aprenentatge col.laboratiu i en la interlocució amb instàncies de superior responsabilitat. També hauria d’assumir que pot entrar en contradicció amb els requeriments polítics. Si el sistema el fan cada vegada més els que participen, quina relació s’ha d’establir amb l’impuls polític que tradueix la voluntat d’uns votants externs en principi?. La dependència externa dels centres ha de poder articular-se amb el procés creatiu, adaptatiu, generat per la intel.ligència organitzativa des de dins. Ha, però, d’equilibrar els interessos dels diferents nivells i interessos que expressen els òrgans de l’administració (Generalitat, Ajuntament…). Ha de poder escollir els moments, representacions, composicions orgàniques i funcions més adients per a l’expressió democràtica de la comunitat més extensa en la més concreta que és el centre. Sobretot, també, ha de permetre una planificació a un nivel adient que atengui els diferents aspectes. Per descomptat, la vida interna de la comunitat educativa ha de poder contrastar-se amb altres instàncies i capir les necessitats externes però no pot estar subjecte a una interferència abusiva, constant i exògena que impedeixi la seva dinàmica i aprenentatge. Les dependències han de ser multiples i s’han d’arbitrar en virtut de les diferents funcions i nexes en què l’escola es veu involucrada. L’elecció dels directors, com a moment culminant de la decisió de la comunitat, ha de poder-se fer amb la participació dels diferents estaments que tenen interessos a la institució escolar siguin interns o externs però ha de respectar la lògica i l’evolució dels centres. Aquests han de poder comptar amb els recursos humans i financers per poder assegurar la provisió de l’educaciò a tots els alumnes. Han de ser autònoms de debò perquè, en definitiva, són ells els millors situats per incidir en la realitat propera que coneixen i viuen. No cal aprofundir gaire per copsar que malgrat un decret anomenat d’autonomia, aquesta resta en la pràctica molt reduïda. Des de la intrusió d’una inspecció que es resisteix a nous rols i actituds, l’acció arbitrària i poc consensuada de les administracions, la limitació exagerada de recursos o la política de plantilles que malgrat tímids canvis encara desballesta la vida dels centres i els subjecta a l’atzar, tots els factors es congrien per limitar els centres. Seguint el paradigma de la societat de la informació actualment vigent, les institucions educatives han de canviar anàlogament i, per tant, la manera de treballar, les concepcions i metodologies tant respecte als alumnes com en la seva pròpia manera de funcionar com a organització que aprèn ha de ser diferent. No pot ser que allò que és vàlid en un camp no ho sigui en l’altre. El coneixement creat entre tots demana un lideratge col.laboratiu. Els nous lideratges ja no es basen en la jerarquia sinó en la capacitat de influir en un grup o en una institució. Tal com afirma la ponencia, apareixen, doncs, nou lideratges: facilitador, persuasiu, transformacional, emocional, distribuït… En el cas de la direcció d’una escola o institut, aquest nou terreny de joc no es pot interpretar en el sentit que la potestas desaparegui i només resti l’autorictas. Estem d’acord que l’ideal fora la primacia de la segona però la relació entre les dues contempla més elements. En el nostre país, aquesta dualitat s’interpreta a causa de la història prèvia dels anys de la transició i immediatament posteriors amb un cert matís d’assembleisme. Aquesta concepció ha desplegat la seva ombra fins fa poc i en alguns casos encara ho fa provocant per exemple que en la ponència apareguin frases poc desenvolupades i poc explícites jutjant negativament el reforçament del paper de les direccions. Malgrat no es diu, es pot interpretar que es refereix als tímids passos que s’han fet a favor de les concepcions de direcció professional i que des d’Axia i altres instàncies s’ha propugnat. Aquest camí es qualifica com un camí equivocat sense dir-ne els motius. Actualment, els directors estan sempre sota sospita de desviament en el seu lideratge sigui amb la síndrome del rei David o de Raskonikov, utilització per a fins personals o megalomania. Aquesta desconfiança immerescuda és injusta en unes figures que malgrat la complexitat de la feina i les ineficàcies de l’administració sostenen estratègicament els centres molts cops a costa de sacrifici i voluntarisme. El seu prestigi social és perillosament i sense fonaments posat en qüestió per una campanya de desprestigi i sospita amb trets caricaturescos articulada des de determinades forces educatives. Els estudis de lideratge mostren la diversitat dels factors que hi influeixen en el seu èxit. No es pot xifrar abstractament i idealísticament una pauta normativa vàlida per a totes les situacions. El lideratge és contingent. Té a veure amb el control que el director té, amb factors personals, institucionals, ideològics, d’estil però també del grau de poder formal que té el qual no pot desaparèixer. Cada situació, ens marcarà un lideratge que triomfarà si és adaptatiu i transformador. La definició d’un lideratge normatiu és un horitzó regulador que ha de tenir en compte les circumstàncies en què es dona. El lideratge compartit necessita unes condicions determinades per reeixir. Li calen col.laboradors que tinguin una determinada maduresa entesa com a disposició a fer-se càrrec de la tasca, motivació compartida, etc. Mentrestant no es donin aquestes condicions de forma òptima, el grau de poder formal comptarà força. Les escoles i instituts de Catalunya no poden tenir una institucionalització feble. La “potestas” i la importància formal dels equips directius i dels càrrecs tenen a veure amb la garantia i amb el plus de responsabilitat formal que s’exigeix a aquestes figures. Les institucions educatives no poden restar a l’albir que es produeixi per atzar l’entesa en la comunitat ni tampoc de l’espontaneïsme. Hi ha d’haver una xarxa institucional capaç de construir i enfrontar-se a situacions difícils i conflictives i als reptes socials i de futur. Alguns agents en primera persona i des d’un plantejament estratègic han d’assumir la realitat: l’agradable i la desagradable mentre propicien que tota la comunitat se n’empoderi en el màxim grau possible. Una visió idílica dels centres ens podria fer pensar que són Arcàdies felices on es projecten els anhels i frustracions ideològiques. L’educació per la seva propia natura hi tendeix però tambés està obligada sinó vol ser cega a tenir una perspectiva realista. Com en tota institució humana hi ha una micropolítica que pot jugar a favor o a la contra. Es responsabilitat dels liders institucionals interpretar i fer créixer la comunitat amb el seu ascendent i capacitat empàtica i moral i alhora posar-los al servei de la cohesió i dels fins pedagògics. Les institucions escolars en el seu funcionament tenen per al seu caràcter de mirall i model una exigència ètica més gran. Han de predicar els seus valors amb l’exemple i ser conscients que aquest fet eleva el repte. La dificultat rau en què una escola o un institut, reconvertit en una comunitat d’aprenentatge té els seus límits. La col.laboració funciona quan hi ha uns objectius comuns i unes cultures professionals confluents. Més enllà d’un grau de divergència la col.laboració és impossible o estèril. La mateixa ponència ho expressa quan ho fixa com una condició per a l’eficàcia institucional dels centres tot dient: “Estan conformats per un equip que comparteix objectius i el compromís per assolir-los. Un centre eficaç no és una agrupació d’individus que coincideixen per l’atzar sinó el resultat de decisions organitzatives sobre recursos humans (Bryk, 2002). Lluny de ser destinats a un centre, els docents han de voler anar a un centre perquè hi comparteixen la visió i, al mateix temps, ser escollits per formar-ne part perquè demostren que tenen les capacitats i el compromís per comprometre-s’hi.” Quan no és així -i en el nostre país passa sovint- a causa dels mètodes d’ingrés en la funció docent, llavors, no estan assegurats el fins de la institució. No podem donar com a situació de partida, el final del camí. Es necessiten directors i equips directius que empoderin els companys i siguin en expressió feliç liders de liders. En aquesta ruta no es pot treballar sense bastida. Els recursos i instruments institucionals no han de ser l’instrument de l’abús o de l’acaparement del poder. Ans el contrari, han de ser el trampolí, la tramoia que permeti la distribució del lideratge però hi han de ser. La seva existència és la garantia del funcionament de la institució. Són necessaris malgrat per si sols no siguin suficients. El director ha de treballar la creació de determinades condicions en interacció amb un sistema que ha de ser sensible a què apareguin i les faciliti. Aquesta nova formulació del centre educatiu com a comunitat d’aprenentatge o organització que aprèn i per tant summament participativa, com hem dit abans, no pot identificar-se amb el vell assembleisme que es va viure en molts centres educatius i que en la pràctica va derivar en la falta de reconeixement i de regulació de l’activitat dels centres. Aquesta, en cert sentit, era entesa individualment i per tant l’equip directiu consistia en una mena d’administrador de finques escollit. En altres casos, semblava una comissió delegada sense que pogués comptar amb el corresponent compromís del claustre. Sovint estava subjecte a una crítica excessiva en la realització dels encàrrecs del claustre i si no acomplia el contracte clientelista o s’opinava que no havia administrat correctament els privilegis, hores o càrrecs era el blanc de les crítiques. No cal dir que en aquest plantejament els interessos dels alumnes, famílies, administració i societats eren absents i només comptaven els del claustre com a suma d’individualitats al·lèrgiques a la ingerència externa. Un altre dels condicionaments respecte al liderate pedagogic que s’esmenta com a potenciació de l’aprenentatge rau en la inflacció de la càrrega de treball i les funcions. El lideratge gerencial-administratiu i el pedagògic interactuen mútuament perquè l’exercici del primer afecta a les condicions en què es desenvolupa el segon i el fa possible. Per tant tos dos s’han d’exercir si bé el primer només té sentit en funció dels resultats del segon. En l’actualitat, però, tendeix a créixer desmesurament. Les hores dedicades a aquest tipus de lideratge, la manca de control respecte a l’abast de les funcions, la gran quantitat de tasques que se centrifuguen des dels òrgans centrals als centres no permeten ocupar-se d’allò que realment és nuclear. Ens trobem davant d’una administració cega i excessivament ambiciosa i poc realista respecte a la relació entre expectatives i recursos que sobrecarrega els equips directius i a la mateixa estructura de lideratge dels centres. Aquest escreix de feina que sense cap compensació i que només es pot cobrir amb voluntarisme, impedeix la reflexió als membres del claustre. Minva, també, la cohesió desl nuclis més impulsors dels centres reduint l’activitat a la simple supervivència quotidiana. L’administració no és conscient del que exigeix, ni de quants agents ni instàncies ho fan i no dona prou temps de dedicació. La innovació, l’avaluació interna i externa, la relació amb l’entorn cauen en un cabàs sense fons a càrrec de les persones més responsables de les escoles i els instituts. No es pot justificar aquesta manera d’actuar en l’autonomia dels centres. Entre altres coses perquè no es permeten normes ni estructures organitzatives gaire autònomes en la configuració dels càrrecs, diferenciació en la seva retribució i reconeixement ni adaptació a l’organització conciliant els aplicatius corresponents amb la realitat, les decisions i les necessitats dels centres. L’estructura de lideratge i responsabilitats informals no pot distanciar-se excessivament de la formal sense que sorgeixin malentesos i discussions o disputes legals. No només es fa necessari un replantejament d’aquesta estructura formal dels centres pel que fa a les coordinacions sinó també cal continuar amb el camí obert per les places estructurals basades en perfils que especialitzen els docents on a més dels existents, en caldria la creació de nous com ara el de metodologies artístiques o l’especialista en educació emocional. Els centres podrien comptar així amb professionals irradiadors i responsables en darrera instància de determinats temes o enfocaments docents assegurant-ne els seu desenvolupament. En aquests centres, curulls de tasques, trobem com a qüestió problemàtica les carències econòmiques i de manteniment que obliguen a perdre temps i gestionar la incertesa de la viabilitat del centre. A tot l’esforç anterior se li ha d’afegir els extraordinaris que es fan sobretot en els de màxima complexitat per facilitar l’accés als recursos educatius, material, llibres, sortides a les famílies i e n els darrers temps pal.liar l’emergència social de la crisi. L’autonomia no pot ratllar una no-ingerència que faci de coartada a l’abandonament. L’administració no pot traspassar als centres qüestions que els depassen amb simples crosses com unes bosses d’ajuts. Els centres han de tenir marge per decidir en què destinen els recursos des de la suficiència no des de la migradesa restrictiva. Un exemple d’això seria fer-los assumir des dels pressupostos ordinaris incidències i supòsits que els superen. Els centres com a comunitats professionals educatives han de concebre’s en els temps actuals generadors de noves necessitats i immersos en un contacte creixent a l’entorn com a llocs privilegiats per suplir mancances que afecten directament o indirectament a l’educació. No es pot ignorar la funció que compleix el centre escolar com a punt de referència de les famílies especialment de les nouvingudes o pertanyents a un entorn desfavorit. Aquest fet, comporta noves figures que s’hi han d’incorporar i un canvi de relacions amb les externes que donen suport als centres. Així, per exemple, els centres de recursos han de poder orientar cada vegada més la seva pràctica donant suport a les zones educatives, a la formació de proximitat, de zona o en el centre o a la innovació, les noves metodologies, la digitalització i l’ús de les TIC amb una tasca d’assessorament constant. Igualment la funció de l’EAP s’ha de replantejar com a validador de situacions però com òrgan assessor que té una visió més àmplia que el centre i pot connectar-lo amb altres instàncies. La seva tasca ha de basar-se en una ràtio de centres reduïda que en permeti la implicació. Alhora, figures que fins ara no es contemplaven i que clarament eren tabú plantejar-les han de poder existir en determinats centres o zones. La salut escolar ha d’orientar-se amb nous enfocaments i si cal ha de fet actuacions directes com la introducció de terapeutes a les escoles amb mètodes comunitaris com l’Art-teràpia, la dinámica de grups o l’anàlisi institucional sobre el clima de centre. No només s’ha de tractar la salut mental sinó també les addiccions, les problemàtiques afectivo-sexuals o les conseqüències dels maltractaments. Els programes de salut escolar haurien de ser més pro-actius i tenir un plantejament garantista d’altres actuacions i aprofitar les oportunitats del lloc, edat i punt de visió. Cal distingir entre les intervencions a càrrec d’educadors i orientadors per exemple l’educació emocional d’aquelles altres que pel seu caràcter més radical i directe necessiten un cert tractament per exemple la teràpia. Com hem dit aquestes figures més directes haurien d’existir allà on per raons culturals i socials són aconsellables. L’avaluació dels centres fins i tot l’externa no pot ser críptica sinó que ha de ser assumida pels centres tant en els resultats com en els mètodes, finalitat i beneficis. Orientada a la millora ha de ser lluny d’una vivència agressiva, injusta o merament classificadora. Ha de gaudir dels recursos temporals i humans necessaris sinó passarà a engruixir el munt de tasques que sense provisió incrementen la càrrega dels centres. Ha de ser negociada, compartida i incloure elements contextuals, conjunturals, realistes i qualitatius. Ha de contemplar noves formes d’avaluació més interpretatives com les inscrites en el paradigma de la investigació-acció que complementin les únicament centrades en els resultats numèrics.

    • Usuari2

      14 de Abril de 2017

      El centre educatiu no està sol al món ni és omnipotent. L'adminstració l'ha d'ajudar i no entrebancar des del seu desconeixement de despatx. Per què no hi ha una ponència sobre l'administració educativa?. El centre educatiu necessita equips educatius triar els seus equips educatius. El lidratge distribuït s'ha de fer efectiu entre gent que comparteixen els objectius en cert grau.

    • Usuari2

      15 de Abril de 2017

      M'ha semblat una ponència esplèndida, molt ben argumentada, que proposa bones solucions als greus problemes actuals dels centres: unes propostes que convindria portar a la pràctica. En aquesta línia volia fer alguns suggeriments. * El mateix text apunta que el perfil del director (o líder) pedagògic costarà molt de trobar. També que l'autonomia no resulta si és imposada. Per això proposaria que durant un període inicial s'ofereixi l'autonomia a un nombre limitat de centres, i que es concedeixi només quan es consideri que hi ha prou possibilitats reals per resultar reeixida. Això donaria temps a formar més "directors" i altres càrrecs de responsabilitat, a obtenir dades dels centres ja autònoms, i a generar recerques sobre els punts forts i els febles d'aquests centres i de la seva dinàmica. El que s'aprendria s'incorporaria a la formació de nous responsables i així les noves experiències podrien fer-se amb més garanties. El nombre de centres amb autonomia aniria augmentant a poc a poc al principi i després de forma més accelerada, si es potencia la formació adequada. * Els estudis de director de centre haurien d'admetre perfils de persones que, amb el seu currículum, demostrin capacitat de lideratge de persones, de responsabilitat, d'aprendre de l'experiència i de la recerca, i de generar tant pautes generals com accions estimulants. S'hauria de fixar un mínim d'experiència docent prèvia (10, 15 anys?) en l'ensenyament obligatori. * Finalment, serà clau que l'autonomia dels centres recolzi en l'esforç conjunt de totes aquelles forces socials que tinguin un interès marcat perquè aquell centre aspiri a ser el millor del món als seus ulls. Per descomptat, l'alumnat, la direcció, el professorat i altres treballadors, que tenen molt a l'abast mecanismes per coordinar-se. Però per a la participació de les famílies caldria pensar molt bé la forma d'aconseguir que la tasca educativa familiar i la de l'escola sumin i no restin, com passa de vegades, però sense paternalismes i amb maduresa. Pel que fa a l'entorn local, és imprescindible que el responsable darrer de la bona marxa d'un centre sigui l'autoritat política local, per entendre'ns, l'alcalde. Per últim, cal trobar també la forma d'aconseguir que l'entorn social més actiu pugui participar en la millora i sosteniment de la qualitat educativa del centre. Tots aquests actors, reunits en un consell escolar potent, han de poder sumar els seus esforços en el bé de l'educació de l'alumnat i de la qualitat del centre. Aquest consell escolar seria el responsable del centre, i és qui hauria d'aprovar el projecte educatiu i contractar la persona que l'ha de liderar, així com la resta dels personal docent, i prendre les grans decisions estratègiques del centre.