• Data d'expiració: 15.04.17

  • Estat: Tancada

La proposta está tancada

Ara és demà: El professorat. Participa en els comentaris

El professorat

La professió docent en els diversos nivells educatius necessita adequar-se als requeriments propis d’una educació en què ensenyar és sobretot acompanyar els alumnes i gestionar el coneixement. Els perfils professionals, la formació inicial i permanent, l’accés i l’avaluació de la carrera docent, i l’ètica i la deontologia de la professió docent són qüestions clau en aquesta adequació. 

Tu què en penses? Tenint en compte aquestes preguntes i la ponència, fes els teus comentaris i participa

  • Perfils professionals. Com han d’evolucionar els perfils professionals dels docents amb relació a l’acompanyament en el procés de formació dels alumnes i la gestió del coneixement?
  • Formació inicial i formació permanent. Quines característiques proposeu que tinguin la formació inicial i la formació permanent del professorat?
  • Accés i avaluació de la funció docent: carrera docent. Com s’ha d’accedir a la condició de docent i com s’ha d’avaluar la carrera docent?
  • Ètica i deontologia de la pràctica docent. Quins elements han de definir l’ètica i la deontologia de la pràctica docent?

 

Si vols participar en altres àmbits deixant els teus comentaris al portal, inscriure't en algún taller territorial o veure documents de retorn de les sessions participatives que s'estan fent al territori, ves aquí.

Resposta Govern:
Govern

31 de Octubre de 2016

    Comentaris:

    Comentaris: 57

    • Usuari2

      18 de Novembre de 2016

      En primera instància cal dir que això dels perfils professionals no té sentit, cadascú com a professional docent ha de poder ocupar qualsevol tasca especialitzada si el centre li dóna l'oportunitat d'així realitzar-ho. És senzill, si aquella persona realitza adequadament la seva tasca pot seguir realitzant-la. D'altra banda, l'avaluació dels docents hauria de ser grupal. Ho dic perquè som un col.lectiu que hem de treballar amb valors, com si fos un gran vaixell i si una cosa no funciona hem d'intentar entre tots parlar i ajudar-nos per a que així sigui. Un altre tema són les matèries, penso que tot hi aniria millor si hi haguessin projectes i no matèries, això implica UN( i només un )examen final de competències a l'Eso i al Batxillerat(una selectivitat competencial, es a dir, preguntes relacionades amb els projectes que s'han treballat aquell any). Això si, cal en una educació basada en projectes que aquests projectes vinguin donats per universitats, docents i Ensenyament. La formació és molt important i això s'ha d'obligar al docent a fer almenys un curs a l'any. I per concloure, no crec gaire en les oposicions enteses com ara,cal reformar-les i que l'experiència docent i la valoració de l'Institut siguin determinants per fer funcionari a una persona, per donar-li estabilitat laboral i emocional perquè així passa a tots els treballs i perquè nosaltres som diferents? Certament no ho sé

    • Xs-cara-070311a-193x193

      18 de Novembre de 2016

      Opino que és fonamental del Codi deontològic de la professió docnet: https://goo.gl/PI1Pvh És un molt bon text.

    • Usuari2

      19 de Novembre de 2016

      Posar-nos a la feina a partir d'unes oposicions ho considero positiu però, sento haver-ho de dir, això no és cap garantia de triar bé els mestres i les mestres que han d'ensenyar els nostres alumnes. S'ha de fer una selecció que inclogui proves de selecció psicològica, psicotècnics i proves "en directe" a la classe en la resolució de situacions educatives reals. Massa sovint ensenyem els nens i nenes però també els mestres i les mestres per a superar un exàmen...

    • Usuari2

      19 de Novembre de 2016

      En la formació inicial s'ha de seleccionar bé els formadors dels futurs mestres. No n'hi ha prou amb triar alumnes de magisteri bons, calen genis pedagògics que estiguin al seu davant, i em temo que això suposés una revolució en la plantilla de les facultats d'educació...

    • Usuari2

      19 de Novembre de 2016

      Els perfils professionals han d'evolucionar cap a l'especialització però també els docents hem de ser capaços de treballar en equip amb altres professionals que ens donin pautes per als casos on el tractament de la diversitat no es garenteixi. Massa sovint aquests casos queden en un calaix mesos i anys... D'altra banda s'ha de garantir que no només els tutors rebin aquesta orientació. Hi ha d'haver un perfil general de mestre/a però aquest ha d'incloure capacitació d'altres perfils, no pot ser, per exemple, que les i els especialistes d'educació infantil no estiguin mínimament preparats per cantar a la classe, o que els mestres de cicle mitjà no dominin les eines google, ni tampoc que els qui fan l'assignatura de medi no sàpiguen ni una paraula en anglès. A part del perfil general n'hi ha d'haver d'específics per a l'atenció a la diversitat, la tecnologia, els idiomes, la creativitat plàstica o la música

    • Usuari2

      19 de Novembre de 2016

      M'agradaria fer una introducció, què si bé no respon directament als 4 items proposats, des del meu punt de vista (com professora de ciències), és una part important en la milloria i èxit escolar (Si és aquest l'objectiu últim de la ponència): - Tenim una eina molt engrescadora i estimulant pels alumnes, el laboratori (taller, etc) i no li donem gaire importància. - Caldria formar al professorat i fer unes pràctiques d'obligat rigor, les mateixes per cada nivell, per a tot centre i alumne del pais. - Caldria dotar d'un millor equipament actualitzat als laboratoris. - Caldria tenir un tècnic de laboratori per ajudar en la preparació i neteja dels materials, per tal de poder fer servir el laboratori l'hora seguent. Al mateix temps es responsablitzaria del seu manteniment. - Caldria augmentar a dues hores, el temps en el laboratori, sengons nivell. - Caldria reduir els llibres tan carregats en teoria i gaira pràctica. - Caldria augmentar el nombre d'hores al laboratori a un 75%, pot ser. Totes aquestes idees són copiades de paisos on ja fa molt s'implanten i on els resultats Pissa són millors. Jo nomès volia comentar aquesta visió, per reflexionar-hi, ja que no crec que la solució per augmentar l'èxit escolar siga nomès revisar els perfils profesionals del professorat o formar-lo més. Perfils professionals. Jo penso que el docent hauria de tenir una experiència laboral, altra que de profe (com ja és el cas en Cicles Formatius), per poder ajudar l'alumne a trobar similituts i aplicacions reals. Formació inicial i formació permanent. Pot ser caldria revisar aquestes premises que no deixen a un profe de ciències donar classes d'idiomes, tot i tenir diplomes, experiències i nivells de vegades superiors als que si tenen una carrera humanística o de filologia, o un altre exemple, el que un químic no pugui enseñar matemàtiques però sí una ingenyeria tècnica.....En quant a la formació permanent, crec que el departament ja en fa molta però caldria pot ser avaluar desprès la seva aplicació i eficacia. Accés i avaluació de la funció docent: No estic en contra d'una avaluació del professorat, si allò comporta una revisió salarial. I les formes d'entrar a la docència haurien de primar, si més no, igualar, l'experiència docent i altra de l'opositor. Sovint es prima o es fan eliminatories les proves memorístiques (Tema i exercicis) que qualsevol nou licenciat ho té per la mà, deixant fora llavors a aquelles persones amb més experiència professional i laboral. Ètica i deontologia de la pràctica docent. No tinc una resposta clara en aquest punt, però si considero que la gran riquesa de l'educació pública és la diversificació d'opinió, malgrat que m'agradaria que tothom pensés com jo, però reconec que això dota d'un mllor criteri i criticitat al nostre alumnat. Espero ser del vostre ajut. Salutacions

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

      Treballo de docent, sóc mestra i psicopedagoga, i en un context tan divers com el que vivim actualment, crec fermament que parlar dels docents com a únics professionals de l'educació que treballen en un centre escolar, és molt reductiu. Els docents acompanyem en el procés de formació dels alumnes i en la gestió del coneixement i som els principals agents educatius dins d'un centre escolar, sense cap dubte però actualment hi haurien d'haver més agents educatius a dins de cada centre. Un psicopedagog lliure de càrrega docència que s'ocupés d'assessorar als docents en l'atenció a la diversitat, avalués i acompanyés els alumnes que ho requerissin, pogués fer d'immediat els tràmits, derivacions i coordinacions que fessin falta, i també fes algunes atencions individualitzades als alumnes que ho requerissin. La figura del professional de l'EAP no està responent a les necessitats de la majoria de centres, ni poden oferir el servei i assessorament necessari. No dic que no hi continuessin havent-hi els EAP o que els psicopedagogs de cada centre no formessin part de la plantilla de l'EAP i tinguessin unes hores setmanals de trobada amb els companys, però els psicopedagogs haurien de treballar en un centre concret. Per la meva experiència professional en centres de primària i secundària de context divers, i també per les opinions recollides amb els companys, en un centre de dos línies hi hauria d'haver, a més de 2 mestres d'EE fixes, 1 psicopedagog de centre. I en els casos de centres que es troben en situacions de més desavantatge social, 1 educador social fixe, a banda de comptar amb educadors socials itinerants per aquells centres que no els necessiten de forma intensiva. En les ZER o el les escoles rurals, es podria compartir aquest psicopedagog entre 3-4 centres, depenent de les ràtios i del perfil d'alumnat. A secundària, també hi hauria d'haver psicopedagogs lliures de càrrega lectiva, que ara no hi són. 2 per centre, més els orientadors necessaris, seria el que caldria. A banda, d'educadors socials si fessin falta. Amb pocs professionals més a tots els centres, la feina del professor, milloraria molt. Actualment, en molts centres, els professors han d'assumir un ventall tan ampli de funcions, amb uns horaris que estan pràcticament dedicats exclusivament a la docència, que molts acaben, metafòricament parlant, apagant molts focs però no poden prevenir els incendis tot i veure'ls a venir. Quan es toquen masses tecles, és impossible afinar. A banda, de l'estrès psicològic que pateixen molts docents per veure que no hi ha prou recursos personals per atendre a tots els alumnes i que alguns alumnes no estan rebent l'atenció personalitzada desitjable. En definitiva (i encara hauria pogut parlar de l'entrada de més professionals, però m'he cenyit als imprescindibles), el professor d'avui en dia és el dinamitzador de la planificació educativa dels centres, és la figura clau i el principal gestor del coneixement, però la seva tasca ha d'estar complementada amb altres professionals educatius que poden fer que la seva feina sigui més eficaç, eficient i que els alumnes rebin una atenció més adequada i personalitzada.

    • F1

      20 de Novembre de 2016

      Formació del professorat en l'àmbit digital creatiu emprant llenguatges de programació La formació del professorat en l'àmbit digital no ha de ser únicament la d'usuari digital passiu sino la de creador digital per poder fer que els seus alumnes també ho siguin. És per això que s'hauria d'oferir molta formació en creativitat digital per la qual cosa es necessita formar professorat en diversos llenguatges de programació per fer possible que els alumnes siguin creatius, ja que totes les feines no creatives poden ser realitzades per màquines o personal poc format. La programació es pot ensenyar en llengua anglesa ja que els llenguatges són en aquesta llengua i a més es pot relacionar amb totes les assignatures en ser una forma de creativitat. Alguns països com el Regne Unit aposten per posar la programació en el centre del currículum escolar. https://www.codeforlife.education/. Catalunya pot apostar per una educació tecnològica creativa?

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

      El professorat ha de tenir tots les recursos necesaris per estar a disposició del centre i comunitario educativa en tots les sentits, Per això necessita també d'una bona formació i d'uns parametres personals bàsics que el fácin un membre indispensable Per la comunitat educativa.

    • Lema

      21 de Novembre de 2016

      Trobo a faltar en el debat sobre el futur de l'educació al nostre país, que el Consell Escolar de Catalunya (CEC) promou, que no es parli d'incorporar a la xarxa pública les escoles concertades. L'educació que volem no pot seleccionar els alumnes segons el poder adquisitiu i és un fet ben conegut que el 91% de les escoles concertades obliguen a l'abonament de quotes segons la OCU, això vol dir que els ciutadans paguem per un servei ja pagat. Si realment volem millorar l'educació, ara és el moment d'evolucionar cap al model europeu, o no hi ha escola concertada. Ja que els concerts van ser una solució temporal i ràpida per fer arribar a tota la població la possibilitat d'estudiar, mentre s'anaven construint els centres públics.

    • Usuari2

      22 de Novembre de 2016

      Els docents que avui opinen que cal una millor selecció del personal docent són aquells que al seu dia van entrar quan, senzillament, "va tocar el seu número" a la llista de la borsa i, posteriorment, van poder aprovar unes oposicions perquè se'n convocaven moltes places i cada dos per tres. Ara, però, defensen que cal "triar i remenar" entre els possibles candidats disponibles i, a sobre, que els qui trien siguin ells/elles mateixos/es, que per això en saben tant, ja que són catedràtics, caps, i equips directius i tenen tants anys d'antiguitat. Gràcies a què s'ha fet una normativa a la mida d'aquestes aspiracions, ara tenim centres i departaments gestionats com si fossin els "cortijos" privats d'uns malanomenats servidors públics. Això, a part de la inseguretat jurídica que ha suposat per professionals docents que van plantejar la seva carrera professional segons les antigues regles del joc (per exemple, anant fins on convingui per tal de poder treballar i anar fent punts i baixant el número d'ordre), també suposa molts casos de prevaricació de funcionaris públics dels quals no ens podrem defensar. Per tant, res millor que deixar l'educació pública d'un país en mans de parents, amics, coneguts i saludats. Això, a la pràctica implica crear places "a mida" (1/3 de jornada, o mitja, o bé horaris compatibles amb una altra feina, etc.) pels interessats, com també amenaces als que no són del club (per exemple, "recorda que a tu se t'ha de reclamar el curs vinent"). D'altra banda, aquesta nova gestió del personal docent, també comporta molts casos penosos com els de professionals amb una àmplia experiència no docent, que podrien aportar-la a les aules i essent, de vegades, completament capaços d'impartir classes en immersió lingüística en anglès, es vegin relegats al racó dels "no vocacionals" i, per tant, no elegibles, sobrepassats per aquells altres que tota la seva vida van tenir clar que volien viure en i de l'institut.

    • Usuari2

      22 de Novembre de 2016

    • Francesc_imbernon_color

      24 de Novembre de 2016

      Francesc Imbernon. Universitat de Barcelona Alguns informes ens recorden que un de cada quatre professors i professores de la majoria dels països, perd al menys 30% del temps d'ensenyament a causa de la conducta pertorbadora, ara es diu disruptiva, dels estudiants o de les tasques administratives del centre, i en alguns indrets s’eleva al 50%. Predominantment a secundària. I això provoca disfuncions en el professorat o malestar docent. Com evitar això? Què està passant? La resposta és difícil. La realitat és la que és i amb això s’ha de treballar, però sí que podem fer alguna cosa des de la professionalitat docent per esmorteir aquest fet. Per exemple, dues qüestions que són internes del centre com treballar de forma més col·laborativa amb un projecte coherent de centre i comunitari i altra lluitar contra l’aïllament professional, posant imaginació en les estructures de l’aula i centre (canviant espais, nombre de professors i professores per grups, aules obertes, aprenentatge més situat, projectes, tallers...) i altre, que ja no depèn del centre, és que s’augmenti el personal pedagògic de recolzament i l’equipament que, actualment aquí, és inferior a la mitja de la OCDE. I no podem dir que el professorat no posi esforços com es comprova en les alternatives que estan sortint, però és una evidència que qui té un més alt desenvolupament professional o sigui més formació, tendeix a estar millor preparat per enfrontar-se a aquestes reptes de l'ensenyament. I aquí estem baixos de desenvolupament. Això és evident, ja que s’està eliminat brutalment la formació permanent i no hi ha carrera docent. Per tant, necessitem més formació, més desenvolupament professional i una carrera docent del professorat. Però tenim obstacles. Encara trobem que molt professorat a casa nostra té una idea de l’ensenyament a favor de la transmissió directa i no constructivista i que també que es col·labora poc entre ells amb una idea d’aula tancada. La formació inicial i, sobretot, la permanent, la carrera docent amb un bon estatut docent, la modificació de l’entrada i l’accés a la professió i els incentius ajudarien a canviar a aquesta concepció històrica i cultural més predominant a l’educació secundària. També tot està lligat a la percepció del reconeixement, ja que les recerques ens corroboren que hi ha una sensació de falta de valoració (no de satisfacció de la feina feta que és alta), i encara que la societat valori el professorat com diuen les enquestes sociològiques, no podem evitar pensar que com es pot sentir un professorat que ha estat, en els darrers anys, castigat pels retalls, les propostes agressives de l’administració que encara continuen i ser bocs expiatoris de la crisi econòmica. En resum, segons el meu parer, milloraria la formació i el desenvolupament del professorat de casa nostra i es reduiria aquest fatídic temps de posar ordre si s’augmentés la inversió a la formació permanent, es revisés els currículums de la formació inicial i qui accedeix a ella, es modifiqués l’accés a la professió docent amb programes d’inducció professional conjuntament amb la Universitat. També si s’establís una carrera docent que permetés incentius professionals i a més que es donés una major autonomia del professorat, es treballés en xarxa i es potenciés un treball col·laboratiu en els centres que permetés treballar conjuntament projectes de millora, segur que tot això no pal·liaria totalment el problemes que tenen els centres, però segur que ajudaria a la seva millora i, per tant, a una millor educació, a un major aprofitament del temps i a reduir el malestar docent. Article publicat a http://fimbernon.blogspot.com.es/2016_09_01_archive.html

    • Francesc_imbernon_color

      24 de Novembre de 2016

      És hora de mirar cap endavant, no mirar-se el màlic i explicar les innovacions que estan fent moltes escoles públiques i molts moviments de mestres, malgrat les polítiques dels darrers anys. Deixem de mirar al passat intentant recuperar una pedagogia que no van viure i demanem que deixen treballar al professorat i que es facin polítiques públiques que potenciïn la gestió democràtica i participativa, les innovacions, les iniciatives, la millora de l’equitat, el no classisme, el no a la segregació socioeconòmica de l’alumnat i, per suposat, continuar demanant una millora de les inversions. Els darrers any s’ha fet molt de mal a l’educació pública. No tot és culpa de fora torno a repetir. I, per suposat, superar l’afonia i la por de dir que això no està funcionant i que, en manifestar-ho, no és ser un mal exemple ni un renegat. No volem construir una educació de valors democràtics, de lluita per la igualtat i que millori la justícia social de la població? Si no recuperem la veu individual i col·lectiva, sinó ens convertim en intel·lectuals col·lectius i no critiquem el que no millora l’educació dels infants, al final l’afonia col·lectiva serà total. I ens diran que tenim l’educació pública que ens mereixem. Extracte de l'article publicat a http://diarieducacio.cat/cap-a-una-educacio-publica-del-futur/

    • Francesc_imbernon_color

      24 de Novembre de 2016

      Si una Catalunya independent arriba què serà de l’educació, del professorat i de la seva formació? No ho sé, la veritat, dependrà de molts factors que s’han d’anar veient en el temps i el que és segur és que dependrà de qui governi aquesta independència, ja que l’educació depèn sempre de la ideologia dels qui governen. I esperem que la ideologia sigui diferent a la que hem tingut els darrers temps. Parteixo de la base que si existeix la independència de Catalunya, aquesta ens ha de portar a un escenari on es doni molta importància a l’educació al llarg de la vida i recuperi les millors tradicions del passat, on érem capdavanters en la innovació i renovació pedagògica. També ha de donar molta importància a l’educació pública, ja que és el que afavoreix la lluita contra la desigualtat i desenvolupa l’equitat en la població, augmentant el pressupost invertit en educació. S’ha d’ arribar en pocs cursos a un mínim del 6% del P.I.B i entre el 15 i el 20 por cent del total de la despesa pública. Amb tendència a pujar cada any el pressupost fins al 8% del PIB dedicat a educació que s’assolirà entre el 2020 i el 2025. Si Catalunya és independent, tindrà una mica menys de 70.000 docents no universitaris i una mica menys de 4.700 escoles entre l’ensenyament públic i el privat. I una mica menys de 1.300.0000 alumnes. Un país petit en número, però fort històricament en inquietuds i il·lusions pedagògiques. Se suposa que hi haurà un Ministeri d’Educació (no d’Ensenyament com ara) que vetllarà per conciliar tots els interessos dels col·lectius interessats en l’educació ja que una premissa serà la participació activa de la comunitat. Si les noves polítiques abandonen les velles i les retallades, s’espera que s’augmenti el pressupost d’educació i això tindrà conseqüències importants: més nòmina pel professorat, es podrà baixar la ràtio per fer una educació més individualitzada, ja que es construiran noves escoles, s’eradicaran tots els barracons en tres anys i haurà més reforç a les escoles (atenció a la diversitat, als nouvinguts, orientació, beques de menjador, etc.). Serà molt important augmentar el personal de suport, ja que en pocs anys espero que Catalunya allargui l’escolaritat fins als 18 anys, fent gratuït i obligatori el batxillerat i la formació professional, prestigiant aquesta etapa i hi haurà dualitat amb les empreses i passarel·les per promoció de l’alumnat (amb beques per l’alumnat més desfavorit). Tot infant i adolescent català haurà d’escolaritzar-se durant més temps i això farà pujar la cultura i el benestar del país. L’abandonament escolar prematur no existirà, ja que tot català estarà obligat a escolaritzar-se més temps. I per tant, hi haurà una gran reducció del fracàs escolar. És un somni? Això comportarà que tindrem un professorat ben preparat, motivat i que dedica molt de temps no únicament a les classes, sinó a les reunions, a les preparacions, a la innovació, a la formació, a la recerca i a la seva vida privada. El professorat continuarà formant-se a la Universitat Pública de Catalunya (unificació de les universitats catalanes en diversos campus territorials alguns amb especialitzacions) on continuarà implantant-se l’Espai Europeu d’Educació Superior, però en les seves veritables premisses (espais polivalents, menys alumnes per aula, noves metodologies, taxes assequibles per l’ alumnat, etc.). I serà obligatori després de assumir el grau de magisteri o el màster psicopedagògic per accedir a l’educació secundària, fer dos anys d’inserció laboral (pagada) on hi haurà una coordinació entre centres universitaris i no universitaris. Una vegada que el professor o professora acrediti aquest dos anys entrarà a la carrera docent catalana. Catalunya haurà de crear una carrera docent catalana que possibilitarà establir graus per mèrits docents, investigadors i d’innovació. La carrera serà vertical i horitzontal que vol dir que es valorarà tant la feina de l’escola con la que es fa fora de l’escola promocionant en estadis diversos. Per a la formació permanent, Catalunya se suposa que crearà a cada comarca segons els habitants, Centres de formació permanent i recerca educativa. Seran centres integrals on hi hauran tots els serveis educatius i també professionals de la formació que acompanyaran als centres a la formació i la innovació constant. En aquestes centres es coordinaran, no únicament els serveis a infants i professorat, sinó que es potenciarà la recerca en els centres i hauran convocatòries específiques que podran indagar aspectes educatius conjuntament el professorat amb la Universitat. Continuo somniant? El govern català deixarà les polítiques neoliberals i confiarà amb el professorat disminuint la normativa administrativa i dotant als centres d’autonomia pedagògica a partir dels projectes educatius comunitaris, que cada centre elaborarà perquè tots els agents del territori participin en l’educació del ciutadà i la ciutadana catalana. I Catalunya es posarà en els primers llocs dels informes PISA, però també en llocs on el prestigi del magisteri és molt alt, tant com la importància de la formació que rep. Una de les millors de tota Europa i on la inversió educativa és prioritària pel nou país. Article publicat a http://diarieducacio.cat/independencia-i-educacio-un-somni/

    • Francesc_imbernon_color

      24 de Novembre de 2016

      Sobre la formació del professorat de secundaria En 2007 es regula, en aplicació de la Llei Orgànica d'Educació (LOE) de 2006, que per accedir al professorat de secundària s'ha de realitzar un màster oficial de 60 crèdits durant un any. S’eliminava el famós CAP vigent des de 1971, que era com una formació que va patir tot el que pot patir una mala formació. També és veritat, que a l’inici, el CAP no era el que va arribar a ser per múltiples problemes, molt analitzats en la història de la formació, que ara no entraré. Era incompressible que no es reformés la formació inicial del professorat de secundària, en tant de temps i amb tants canvis de tota mena. Val a dir que també hi va haver experiències pilots interessants, que tampoc han servit de res. S’havia d’acabar el que el professorat fos uns llicenciats que ensenyen, predominant un pensament espontani vinculat a la seva experiència anterior com a alumnes. Trigar 36 anys en modificar la formació d’aquest professorat crec que ha estat un dels mals que s’han fet a l’educació en aquest país. Però no interessava molt la seva formació inicial. Es pensava que sabent el contingut de l’assignatura un ja era capaç d’ensenyar, malgrat fa anys que ja se sap que no és suficient i ho han patit moltes generacions. Per aquest motiu, la formació inicial del professorat de secundària va ser feble durant tants anys. Tot això denotava una gran despreocupació i una falta de voluntat de les administracions per assumir que ensenyar a secundària era complex, i que els canvis havien estat vertiginosos, amb un alumnat que viu situacions problemàtiques diverses. I quan va sortir el màster, va ser benvingut. Pitjor que l’anterior formació no podria ser. I ara no saben què pensar sobre aquesta darrera afirmació. I al cap de poc temps d’implantar-se a les universitats el màster ha estat molt criticat. Què ha passat quan era una vella demanda de tothom que es dedicava a la formació? Des del meu punt de vista, el màster va néixer amb problemes. El primer va ser l’excessiva regulació del Ministeri en l’organització del seu currículum. La seva concepció partia d’un pressupost molt antic i discutit, que la formació del professorat s’ha d’estructurar en tres blocs. En el primer, s’imparteix la ciència bàsica o disciplines sobre les quals descansa la pràctica educativa, que en el màster es diuen matèries genèriques. En el segon, una ciència aplicada que es deriva dels procediments de diagnòstic i solució de problemes, que apareixen en el màster com a matèries específiques. I per acabar, les habilitats pràctiques que es relacionen amb la intervenció, que deriva del coneixement bàsic i aplicat, o sigui, les pràctiques. Això fa anys que està qüestionat a la formació del professorat i l’alternativa és pivotar sobre la pràctica i, a partir de ella, generar un currículum més adequat al context. I per més inri en el màster hi ha un gran pes de la part específica amb el perill de tornar a tractar continguts estudiats al Grau. El primer problema, per tant, és la no adequació d’un currículum a la formació del professorat de secundària del segle XXI. Ensenyar a secundària s’ha convertit en una professió molt difícil. Els avenços de la ciència, de la psicopedagogia, de les estructures socials, la influència dels mitjans de comunicació de massa, els nous valors..., repercuteixen en una professió que se sent incòmoda en un marc d’incertesa i canvi, i en classes amb adolescents molt diferents de quan els professors ho eren. És obvi que el professorat de secundària ha de dominar els continguts, i per això s’ha d’establir un sistema que li permeti estudiar durant uns quants anys les àrees de coneixement, però també és cert que necessita assimilar uns coneixements psicosociopedagògics, que precisament seran els que necessitarà més en la seva etapa professional. I això és una mica dubtós en aquest màster amb aquest currículum. I a més com hi tanta demanda degut a la crisi (ser professor o professora pot ser una sortida laboral en molts graus universitaris) es fan molts grups amb molts alumnes, i s’ha de contractar professorat que molts són associats, mal pagats i de ràpida contractació. Un tema a resoldre seria la selecció del professorat que imparteix les assignatures amb un coneixement de l’educació secundària i del seu context. Però no vull donar les culpes al professorat associat, ja que com les assignatures són distribuïdes pels departaments universitaris, de vegades falta coordinació entre les assignatures o entre el professorat del màster. I s’agreuja amb assignatures impartides molt teòricament sense tenir en compte el context de la secundària. Sense parlar del problema de les pràctiques, que al no tenir compensació del professorat d’acollida en els centres, moltes vegades les pràctiques no fan la feina que haurien de fer, o sigui, contrastar les competències assolides en el màster. I al final es fa l’obligat treball fi de màster que necessita unes directrius concretes per ser un treball com hauria de ser, un treball de recerca en l’aula per verificar la capacitat de reflexionar sobre la pràctica i cercar noves solucions. S’hauria de donar a les universitats més flexibilitat per construir un currículum que pivoti de forma adequada sobre la relació teoria i la pràctica educativa. L’alternança d’uns mòduls teòrics i pràctics permetria un coneixement de l’ensenyament secundari i l’elaboració d’un projecte de treball de fi de màster d’intervenció educativa (disseny, experimentació i avaluació), tot això en un treball conjunt i coordinat entre el professorat universitari i els d’ensenyament secundari. En resum, un nou currículum s’ha de basar més en la pràctica i més adequat al segle XXI. Hi ha d’haver una major coordinació entre el professorat i assignatures, una selecció del professorat que imparteix classe en el màster, així com l’alumnat que hi accedeix, una selecció acurada dels centres de pràctiques i dels tutors, compensant el seu treball. Per últim,aprofitar el treball fi de màster per recercar i reflexionar sobre la pràctica de l’ensenyament. Article publicat a http://diarieducacio.cat/per-que-hi-ha-tantes-queixes-de-la-formacio-inicial-del-professorat-de-secundaria/

    • Francesc_imbernon_color

      25 de Novembre de 2016

      Diari de l'Educació 14.10.2016 http://diarieducacio.cat/els-reptes-clau-del-sistema-educatiu-en-una-republica-catalana/ Els reptes clau del sistema educatiu en una República catalana Com els pressupostos estaran íntegrament en mans de la Generalitat, esperem millorar la coherència en les prioritats nacionals, basant-se en l'evidència del que millora l'educació. El Consell Escolar engega un debat sobre el futur de l’educació Vilalta: “Ens hem acostumat a un sistema educatiu infrafinançat” La baixa inversió en educació a Catalunya llastra l’equitat i la innovació Francesc Imbernón Diari de l'Educació 14.10.2016 - 07:40 Després del discurs del pesident de la Generalitat a l’acte del Consell Escolar de Catalunya Ara és demà sembla que es vol obrir un debat sobre el nou sistema educatiu a Catalunya, qüestió de la qual ja s’han fet ressò alguns mitjans. Sembla que a principis de novembre es faran públiques les cinc ponències realitzades per experts sobre arquitectura acadèmica –etapes educatives, transicions entre etapes–, sobre els centres docents –el projecte educatiu, l’autonomia–, el professorat, els alumnes i els grans principis que emmarquen aquests elements, com l’equitat o el pluralisme, entre d’altres. El president del Consell Escolar del departament d’Ensenyament (que confio que es canviï a Educació) va proposar “que tothom faci les seves propostes sense autocensurar-se i sense pensar en marcs legals ni pressupostaris”. I com diuen que a 100.000 persones se’ls enviarà un correu perquè opinin sobre les ponències durant el novembre, el desembre i el gener i que, a partir de març, es realitzaran jornades monogràfiques d’experts internacionals relatives a les ponències de cada àmbit per “incorporar una mirada internacional”, doncs jo m’avanço una mica per si no em toca estar entre aquestes persones i m’atreveixo a fer la meva. Si Catalunya és independent haurà d’assumir íntegrament la política educativa. És veritat que Catalunya té els traspassos d’Educació, però en separar-se de les polítiques espanyoles haurà d’assumir nous reptes si vol millorar el sistema educatiu –i suposo que ho vol–. Un nou i millor sistema educatiu hauria d’impactar positivament en l’educació, el rendiment acadèmic i la qualitat de l’aprenentatge i la formació del professorat. Com els pressupostos estaran íntegrament en mans de la Generalitat, esperem millorar la coherència en les prioritats nacionals, basant-se en l’evidència del que millora l’educació, sense partidismes o ideologies predominats, revisant les despeses i movent la inversió allà on sigui necessari. També la República Catalana s’haurà de plantejar revisar la Llei catalana d’educació (LEC), que en seu desplegament ha portat molts problemes entre col·lectius que demanen un gran canvi. Per tant, es revisarà la LEC i s’intentarà fer un pacte nacional educatiu català i un consens polític educatiu? S’haurien de tenir en compte les polítiques educatives respecte a: 1. Finançament Es farà una llei de finançament del sistema educatiu català? Els departaments d’Ensenyament, de Salut i de Benestar Social i Família disposaven el 2010 d’unes partides que sumaven 17.486 milions d’euros. El 2013 havien baixat fins als 14.764 milions, és a dir, 2.721 milions menys. El pressupost pel 2015 era de 14.840 milions, uns 100 milions més, però lluny encara del pressupost de l’últim any de Govern del PSC, d’ERC i d’ICV-EUiA. Podrà assumir Catalunya un PIB dedicat a l’educació del 7% (ara està en un 2,8%) i assumir un ensenyament obligatori gratuït en tots els seus conceptes, des del material fins a les despeses de menjador, i fins i tot garantir el transport en el cas que els nens hagin de desplaçar-se al centre des d’una distància superior als 5 km? Es potenciarà la municipalització assegurant la capacitat econòmica dels ajuntaments amb la compensació necessària, no només en el moment d’aprovar partides pressupostàries que acompanyin les competències que se’ls atorgui, sinó respecte a les noves necessitats que puguin sorgir en el futur en municipis amb escassos recursos (especialment en el medi rural)? Es modificaran les etapes espanyoles i s’allargarà l’educació secundària obligatòria i gratuïta fins als 18 anys? Eximirà del currículum l’assignatura de religió impartida per entitats externes, i la consideració dels seus continguts com una cosa exclusiva de les institucions religioses, fet que pot donar lloc a permetre a l’escola el foment d’actituds sexistes, intolerants, i, en general, a l’aparició de valors i continguts que entrin en contradicció amb la resta del currículum? O continuarà el nul control públic sobre la designació d’una part del professorat dels nostres centres, deixant, en aquest cas, que l’Església Catòlica faci d’empresa de Treball Temporal, amb total capacitat decisòria sobre el nomenament, la contractació i l’acomiadament en una entitat pública? S’eliminarà la subvenció dels centres subvencionats que seleccionin l’alumnat o dels que excloguin sobre la base de sexe, raons econòmiques, religioses o ètniques? Hi haurà un debat sobre la doble xarxa educativa? Es potenciarà l’escola pública que ha disminuït el pressupost respecte a la subvencionada, que ha augmentat? Es millorarà les beques en tot el nou sistema educatiu català ja que, actualment, només un 25% dels menors de 16 anys sota el llindar de la pobresa tenen accés a les beques menjador del departament d’Ensenyament? Es farà un encaix entre la família, l’escola i els recursos socioculturals (biblioteques, ludoteques, associacions, urbanisme…) i, per tant, es retornarà als Plans d’entorn o similars? Hi haurà una política família-escola amb subvencions als menys desafavorits? Com quedaran les polítiques universitàries? És continuarà amb l’EEES? I la relació amb altres universitats espanyoles? I les beques, s’augmentaran? I les taxes, es baixaran, inclososes aquelles destinades als adults que, comptant amb una feina, volen formar-se o simplement millorar la seva formació? I els pressupost i els projectes de recerca que actualment són mínims, s’augmentaran? I les polítiques de places de professorat seran com ara (o sigui, inexistents)? Es continuarà amb la jornada compactada que perjudica als infants? S’afrontaran les necessitats dels menors més vulnerables durant l’estiu, quan els centres estan tancats? Com es lluitarà contra l’abandonament escolar que, és altíssim sobre tot a l’ESO? 2. Els centres educatius, l’alumnat i el currículum Es modificarà la participació i autonomia de centre eliminant el model LOMCE i LEC on ens acostem a una baixa participació de la comunitat i a una gestió autoritària (directors…)? Es donarà una veritable autonomia de gestió pedagògica? Es recuperarà l’atenció a la diversitat per evitar les desigualtats socials a través del sistema educatiu i s’augmentarà l’atenció individualitzada mitjançant especialistes que s’ha reduït moltíssim en els darrers anys? S’utilitzarà l’optativitat per marcar itineraris professionals o es permetrà l’existència d’itineraris segregadors, implícita o explícitament (grups homogenis per nivell, grups segregadors que reuneixen a alumnat amb dificultats)? Es continuaran fent proves homogènies a l’aula o proves de format estàndard, que no contemplin diferents ritmes i estils d’aprenentatge? S’eliminà atorgar autonomia financera als centres de manera que es potenciï la desigualtat entre ells, en posseir aquests diferent nivell de possibilitat de recursos? Es reduiran les ràtios a les aules que han augmentat en els darrers anys? 3. El professorat S’invertirà a la seva formació permanent que actualment té un pressupost de zero euros? Es farà una proposta de carrera docent del professorat català avui dia inexistent? Hi haurà augment del professorat ja que s’ha reduït moltíssim? O es consolidaran les retallades dels darrers anys? Augmentarà el personal dels Centres de Recursos i faran de veritables assessors i assessores amb formació específica? Aquestes són algunes de les qüestions que em preocupen. Espero que a aquests ponents experts, i a qui correspongui, també els preocupin, o encara més.

    • Francesc_imbernon_color

      25 de Novembre de 2016

      El necesario cambio de la profesión docente en el contexto actual Diario de la Educación del 3/10/2016. http://eldiariodelaeducacion.com/2016/10/03/necesario-cambio-la-profesion-docente-contexto-actual/ Carmen Rodríguez - Francisco Imbernón Durante las últimas décadas se han construido discursos sobre las finalidades de la educación unidas al bienestar laboral y al fortalecimiento socio-económico de los países. Ello ha ocasionado una demanda de un marco profesional docente adaptado y postrado a una sociedad competitiva y consumista, donde el coste-beneficio y la ideología individualista están por encima de otras finalidades. La información y la formación son una mercancía preparada para consumir y los conocimientos sirven para la acreditación y la meritocracia. En este sentido se hacen propuestas en torno a la profesión docente basadas en el control de las evaluaciones, incentivos profesionales, currículos estandarizados y modelos de gestión tecnocráticos. Se vuelve a un profesional que sea mero ejecutor de las directrices emanadas de las administraciones y transmisor de conocimientos, con una escasa profesionalidad y poco poder de decisión en educación. Los propios informes de la Unión Europa y de la OCDE reiteran que “si los alumnos no tienen buenos resultados es porque el profesorado no está bien preparado”, o sea, bien formado, desplazando la responsabilidad de los contextos sociales y económicos, de la procedencia del alumnado y de las propias políticas educativas. Convierten con ello a la formación del profesorado en un incentivo para la carrera docente y la unen a la evaluación y al desempeño del alumnado, responsabilizando indebidamente al profesorado de los resultados del sistema educativo y de la desigualdad social. La profesión docente está siendo orientada hacia la reducción de la formación permanente, la discrecionalidad en la forma de contratación del profesorado y en una gestión gerencialista, como propone la LOMCE y el estatuto docente del Partido Popular, y todo ello supone una precarización del profesorado en las relaciones con su trabajo que no aseguran los mismos derechos ni garantías, no solo en cuanto a la estabilidad, sino a la falta de autonomía, pues refuerza las relaciones jerárquicas y abre un espacio a la arbitrariedad en el acceso a la profesión docente. La autonomía en educación, siempre se ha reivindicado como potenciadora de la innovación educativa y de la libertad para tomar decisiones sobre la gestión de la escuela y una de las claves para que se produzca cambio educativo. Las políticas neoconservadoras ponen grilletes al ejercicio de la autonomía proletarizando y desprofesionalizando el ejercicio docente para ejercer un control más eficaz sobre la educación. La autonomía educativa que se reivindica ha de proporcionar espacios de poder a los territorios, centros escolares y profesorado para decidir sobre normas y órganos de gestión propios y para organizar sus enseñanzas, de modo que su oferta educativa se pueda ajustar al máximo a las demandas, características y necesidades de su alumnado y de su contexto. Ante este tipo de políticas que devalúan la profesión docente, la regulación de sus derechos debe estar garantizada, sabiendo que su estabilidad, autonomía, formación y consideración garantizan la calidad de la educación. Y, por tanto, es necesario un estatuto de la profesión docente, pendiente desde hace mucho tiempo. Este estatuto debe regular las normas correspondientes al trabajo docente, al ingreso en la docencia, la permanencia y estabilidad en los puestos de trabajo, la movilidad interna, el desempeño de determinados puestos profesionales… Debe desarrollar la planificación de la formación del profesorado, en un proceso continuo y dinámico en el que se va configurando el profesional docente que abarca: la formación inicial y permanente, el acceso a la función docente, las condiciones de trabajo y la carrera docente. Y por supuesto, su elaboración debe contar con la participación del profesorado y los representantes sindicales y tener como objetivo la regulación de sus derechos y obligaciones, en lugar de volcarse hacia medidas sobre la eficacia y el control. El acceso a la función docente, la formación del profesorado y la carrera docente son temas de debate en nuestro país a partir de los cuales nos gustaría introducir una serie de consideraciones: Acceso a la función docente Es necesario que los que acceden a estudiar para ser profesores y profesoras sean personas que tengan unas cualidades determinadas. No únicamente las notas académicas -que no negamos que tengan un valor, pero un cierto y relativo valor- deben ser la clave para el acceso. Hay que tener otras aptitudes como la empatía, la capacidad de trabajar en equipo, la de comunicación, las habilidades para las relaciones interpersonales; por no entrar en el terreno de las emociones: como saber devolver los sentimientos a las personas que te rodean. Y una determinada predisposición hacia la enseñanza y la comprensión del mundo. Como han ido repitiendo muchos informes, la formación inicial de los docentes sigue siendo uno de los factores críticos en el momento de analizar la relación entre calidad de la educación y desempeño profesional del profesorado. Y posterior a esa formación inicial, un periodo de inducción a la práctica profesional. En el debate actual existe una considerable distancia entre las propuestas que realizan diferentes partidos políticos sobre lo que significa lo que se ha venido a llamar el MIR educativo o sea el acceso a la profesión después de los estudios de profesorado. Desde hace años, muchos países realizan, en el acceso a la profesión, prácticas de iniciación profesional, con conocimientos prácticos y profesionales, con un tiempo de prácticas reales que supone unos primeros años de trabajo sin la condición de profesor/a definitivo. Es una fase de inmersión en la función docente, a través de contextos prácticos tutelados, con responsabilidades docentes progresivas y evaluando su actuación, que requiere conocimientos específicos, didácticos y prácticos. Las condiciones en que se desarrolla esta fase de transición entre la formación inicial y el mundo del trabajo educativo son fundamentales para su éxito. En otros países, supone una duración entre uno y tres años, con una disminución de la jornada laboral para quienes tutelan las prácticas, y retribución económica para tutores y alumnado en algunos países. Requiere una evaluación para certificar el dominio de la profesión y una formación en la que se integren saberes entre los centros educativos y las universidades. Diferenciación entre formación y carrera docente Todos los marcos actuales regulatorios sobre la carrera docente están vinculados a la formación y son mucho más detallados y prescriptivos cuando se trata de regular el ascenso. Esto puede provocar que la formación permanente se termine enfocando de forma credencialista, sin mayor atención a sus contenidos o a los efectos de dicha formación, como ha ocurrido con los sexenios regulados en nuestra legislación, en los que solo ha importado el número de horas cursadas o actividades reconocidas realizadas. Por ello, nuestra primera propuesta es no vincular toda la formación permanente a la carrera docente y desarrollar una formación sin estimular el credencialismo, sino más bien dirigida a actualizar y mejorar la calidad del trabajo docente. La formación permanente debe ser una parte consustancial de la función docente y un requisito generalizado y no una forma de obtención de méritos. La formación es un derecho y un deber para conseguir un desarrollo profesional docente, ofreciendo las facilidades y oportunidades necesarias para su realización. Por supuesto, dentro del tiempo del trabajo del profesorado y con alicientes para su realización, como la gratuidad para la realización de estudios superiores, años sabáticos para formación, facilitar el desarrollo de proyectos de investigación o innovación, etc. El estatuto docente Realizar un estatuto que se base únicamente en la carrera tiene varios inconvenientes: 1. Las carreras permiten premiar al docente con puestos de trabajo que lo alejan del aula. Suelen remunerar los puestos de trabajo y no a las personas o la actividades que estas desarrollan. 2. La principal diferencia dentro de un mismo cargo es la diferencia salarial por antigüedad en la docencia. La carrera docente tampoco debe unirse a políticas estrictas de ascenso de un cuerpo a otro, pues este mecanismo de promoción tiene otros alicientes y otras motivaciones. Además es en los niveles de enseñanza obligatoria donde hay que primar a los mejores profesores y profesoras porque son los que necesitan docentes con una mayor competencia y compromiso con la enseñanza. Un estatuto docente debería desarrollar un conjunto de estímulos y desafíos que construyan un entorno personal y profesional que sea atractivo para quien se interese por la educación y se plantee como reto su desarrollo profesional. Podría ser por ejemplo, la elaboración o participación en un proyecto de innovación a realizar en una escuela, su desarrollo y su puesta en marcha; la identificación de campos problemáticos en la institución escolar y la construcción de dispositivos que favorezcan soluciones; la participación en el desarrollo curricular y la construcción de materiales escolares; planes de mejora profesional y experimentación de propuestas de innovación; sistemas de mentoría en el acompañamiento de profesorado novel y en formación, etc. Para ello tenemos que partir de nuevas políticas educativas, de acuerdos y sobre todo de la confianza en los docentes y en su trabajo y dotarlos de una mayor autonomía, una mejor formación y un mayor apoyo institucional para el desarrollo de su trabajo.

    • Francesc_imbernon_color

      25 de Novembre de 2016

      Reptes de la formació inicial del professorat: accés, docents i currículum Francesc Imbernón Diari de l'educació 22.12.2015 El tema de la formació inicial del professorat no universitari sempre ha estat una qüestió discutida i prou analitzada. Hi ha molts informes, seminaris, grups de treball autonòmics i varietat de propostes i estudis anteriors. Però sembla que ara molt més, ja sigui per un llibre blanc aparegut d’improvís i encarregat pel govern del PP i que està ple d’opinions més que d’evidències o per la preocupació que mostren els informes europeus. Com es pot comprovar en la literatura pedagògica, i en els discursos, la formació inicial del magisteri ha estat un tema controvertit i paradoxal des dels seus inicis. La paradoxa radica en que, de manera constant, s’ha qualificat com una formació deficient –com torna a insistir el llibre Blanc del partit del govern de Madrid–, que no significa dolenta, sinó, en alguns aspectes, inadequada o excessivament curta o intensiva; i d’altra banda, s’insta sempre a la seva millora, però es fa molt poc en la realitat de les polítiques governamentals. No importa la persistent recomanació dels informes internacionals que asseguren que la seva formació és molt important per al desenvolupament professional futur del professorat i, com a conseqüència, per a la qualitat de l’ensenyament i, per tant, per a la millora del país. I és cert que tot canvi en educació o en ensenyament (i s’han fet unes quantes –per no dir massa– reformes educatives en els últims anys!) hauria de comportar un replantejament de la formació inicial del professorat perquè no és possible canviar l’educació sense modificar les actituds, la mentalitat i la manera d’exercir la professió; i això només és possible si actuem des de la formació inicial. Des del meu punt de vista hi ha una sèrie de reptes per tractar, discutir, analitzar i reflexionar però amb tota la comunitat educativa implicada i no tant sols amb intel·lectuals al servei partidista. El primer repte: Hem d’establir un accés diferent als estudis per ser professor o professora? L’accés als estudis de magisteri segueix sent d’actualitat candent. S’accepta sense pudor que s’aconseguirà una major qualitat educativa establint millors criteris de selecció, tant a l’entrada dels estudis com al lloc de treball, introduint una avaluació al principi i al llarg de la carrera docent, i recolzant al professorat amb més recursos. Però l’accés al magisteri (al procés de formació previ) no pot limitar (o donar un excés d’importància) a valorar l’expedient acadèmic i el saber acumulat, més que els seus valors personals o la seva inclinació a la docència. És un tema de reflexió important ja que una professió es caracteritza, en primer lloc, per aquells que hi accedeixen. No nego la importància que hi accedeixin els millors, però millors no únicament en continguts acadèmics (les notes del seu procés final anterior a l’entrada al magisteri), sinó millors en molts altres aspectes que poden ser més importants que els coneixements acadèmics. És necessari que els que accedeixen a estudiar per ser professors i professores siguin persones que tinguin unes qualitats determinades. Com deia, no únicament les notes acadèmiques -que no nego que tinguin un valor, però un cert i relatiu valor- han de ser la clau per a l’accés. Cal tenir altres aptituds com l’empatia, la capacitat de treballar en equip, la capacitat de comunicació, les habilitats per a les relacions interpersonals; per no entrar en el terreny de les emocions: com saber retornar els sentiments a les persones que t’envolten, I no m’agrada utilitzar la paraula vocació, mai m’ha agradat, potser pel seu sentit espiritual i religiós, però aplicada a la selecció del professorat la tradueixo com una determinada predisposició cap a l’ensenyament i la comprensió del món que els envolta (si no entens què succeeix, difícilment podràs entendre les noves generacions). I finalment, sense oblidar la necessària actitud de compromís en el futur treball docent. Una actitud docent que no se sap molt bé què és, però que existeix, i que podríem descriure com una predisposició cap a voler canviar o millorar les coses i construir un món millor. Així doncs, seria necessari valorar els coneixements, valorar aquesta capacitat d’interessar-se pel context i valorar aquest compromís de canvi i de lluita per un món millor. Un segon repte: Com es fa el procés formatiu inicial del professorat dins de les institucions formadores? Dins les institucions formadores (facultats) comprovem que moltes es mouen en un terreny relliscós, continuant sota paradigmes obsolets i de processos formatius dubtosos per formar el professorat que ha de treballar a les escoles d’avui. Caldria revisar a fons la formació inicial del professorat tenint en compte els actuals paradigmes d’ensenyament i aprenentatge. I això significar preguntar-se què significa ser docent en aquest segle. No és suficient dir que cal ensenyar per competències –molts no saben què és això o com es fa–, o que cal modificar el currículum i estructurar l’escola de forma diferent. Del que es tracta és de posar a la feina en moltes coses. És necessària una profunda reflexió sobre un nou model de formació inicial del professorat, que ajudi a formar-se en un nou paper com a agents de canvi educatiu, cultural i social. Cal passar a l’acció i promoure aquest canvi. Hi ha institucions que més que formar, deformen, i després costa molt treball regenerar-ho ja que perdura sempre com un rígid esquema mental que s’anquilosa i ja no es pot trencar ni esquerdar i provoca resistències a qualsevol tipus de canvi. Podem argumentar que transformar els estudis de magisteri en graus i situar-los en Facultats d’Educació, o similars (no hi ha acord ni en la denominació), ha estat un avanç molt considerable en els últims anys. Ha costat molta tinta, molts debats, però al final s’ha aconseguit aquest objectiu, encara que sigui hagut de més a elements externs, de caràcter internacional com l’Espai Europeu d’Educació Superior, que a factors interns. Però una vegada aconseguit, era això el que volíem? En part sí, però no del tot. S’han complert les expectatives d’un canvi quantitatiu, però també qualitatiu? Es formen millor els futurs professors i professores? Augmentar el temps d’estudi a quatre anys, com s’ha fet a l’Espai Europeu d’Educació Superior, no consisteix només en una qüestió de categories funcionarials, amb la seva corresponent repercussió salarial, sinó que recull una reivindicació antiga d’equiparació dels estudis universitaris. Des del meu punt de vista, el debat sobre si cal estudiar tres o quatre anys resulta interessant, però encara que l’increment de temps és benvingut en uns estudis on és un be escàs, com en el magisteri, tenint en compte el seu extens currículum (un currículum extensiu, és a dir, intentar que càpiga de tot, que ha estat una de les característiques dels estudis de magisteri) no soluciona el problema si comporta un excés de matèries amb metodologies obsoletes i amb unes altres ja innecessàries per al futur. Si la carrera de magisteri torna a ser de tres anys serà imprescindible (com en el de quatre) fer una anàlisi per reduir el currículum innecessari, i l’important serà que es permeti sedimentar coneixements i reflexionar sobre com ensenyar-los i organitzar unes pràctiques reflexives als centres escolars més ben elaborades. És a dir, caldrà dissenyar un currículum més d’acord amb els temps actuals, tant des de la perspectiva social com educativa, on els processos de presa de decisions, comunicació, elaboració conjunta de projectes, aplicació de metodologies alternatives, i, per descomptat, desenvolupant una reflexió sobre els processos pràctics educatius. Com en la vida, és més important la qualitat del temps que la quantitat. I caldrà analitzar també la programació dels màsters, l’especialització que proposen. I això tant als grau d’educació infantil i primària com al màster de secundària. El tercer repte: Quin és el paper de les institucions formadores i el seu personal? Les institucions de formació del professorat es comprometen i assumeixen un paper decisiu en la promoció de la professió docent, més enllà de ser un centre de formació amb els seus plans d’estudi, les seves aules, els seus passadissos i el seu professorat? Si fos així, comportaria millorar el treball organitzatiu, la comunicació, la presa de decisions, la reflexió sobre la metodologia i l’avaluació. Significaria també conservar la històrica interdisciplinarietat del professorat formador en el treball, encara que sigui a través de l’intercanvi informal, i augmentar la relació amb els centres educatius; és a dir, el compromís amb el propi context social. Ens podem preguntar: Qui són els que formen als futurs professors? Estan assumint la seva responsabilitat? Tenen les competències necessàries? Sabent que un professor o professora no ensenya tal com els diuen que s’ensenya, sinó tal com ha vist que li van ensenyar, com se’ls ensenya i aleshores: Quines metodologies s’empren? Heus aquí l’important repte dels formadors i formadores de la formació inicial del professorat. Em preocupa que molts formadors i formadores continuïn sent els mateixos malgrat els canvis. No que siguin els mateixos com a persones, sinó que siguin els mateixos metodològicament. Hi ha hagut una formació del professorat de formació inicial, cosa que s’anomena formació de formadors? Quants professors i professores de magisteri tenen una desconnexió, i un escàs coneixement, de la realitat escolar (innovacions, pràctiques educatives, problemàtiques docents, etc.)? Per matisar una mica aquestes paraules: no es tracta únicament de tenir bons centres de pràctiques o innovadors, sinó que canviar la formació en magisteri significa també assumir reptes i no pressions, compromisos acadèmics o tendències internes. I no pot ser que cada vegada que es revisa el currículum de magisteri es converteixi, en moltes universitats, a assumir (o continuar) el pitjor de la cultura acadèmica (sedentarisme universitari, docència excessivament allunyada de la realitat, corporativisme malsà, lluites internes per jerarquia, o poder, prepotència acadèmica, etc.). I molta repetició, molt més del mateix, ja que és difícil suprimir matèries perquè predomina el qué hay de lo mío, que a més fa anys que s’imparteix encara que ja no sigui vàlid. En fi, per tot això els formadors de professors i professores han d’establir mecanismes de desaprenentatge per tornar a aprendre. Es necessita una formació de formadors. I aprendre que si la seva formació genera innovació, ha de provocar reivindicació en els alumnes per a la millora. Una bona formació sempre comporta certa reivindicació, és un índex de qualitat de la formació. Els alumnes i alumnes necessiten certa dosi de reivindicació per exercir-la posteriorment en la seva professió. I evitar resistir-se a mecanismes d’avortament de pràctiques formatives alternatives o de pràctiques formatives innovadores i crítiques. Vinguin d’on vinguin. El quart repte: I el currículum en la formació inicial de professorat? Continua imperant, en molts plans d’estudi, una racionalitat tècnica del magisteri, la que ha existit gairebé sempre en el disseny curricular dels plans d’estudi de magisteri, és a dir, la que diu que la formació inicial ha d’identificar les competències genèriques del professorat (competències bàsiques, tècniques, administratives, de comunicació i interpersonals, o les que toquin en aquest moment). Des d’aquesta perspectiva, aquestes competències, que condueixen al coneixement professional, s’adquireixen formant als futurs professors en tres grans blocs que es distribueixen al llarg de la formació inicial: La ciència bàsica, o disciplines bàsiques (normalment psicosociopedagògiques), sobre les quals se suposa que descansa la pràctica. Aquí entrarien totes les disciplines generalistes pedagògiques, psicològiques i sociològiques. La ciència més aplicada que comporten les didàctiques específiques, i que es pretén que ajudaran a la solució de problemes de l’ensenyament. Entrant de vegades en contradicció amb les disciplines bàsiques, o no tenint-les en compte, amb la qual cosa l’alumnat cau en una gran confusió conceptual (un exemple clar i específic són les diferents formes que ensenyen a programar les tasques de l’aula, amb la qual cosa es pot acabar programant com diu el llibre de text). Les habilitats pràctiques que es relacionen amb les pràctiques a les escoles, que se suposa que comportarà el coneixement pràctic i l’aplicació de les disciplines bàsiques i aplicades. I, sovint, aquestes pràctiques es realitzen com una qüestió rutinària de coneixement de les qüestions laborals de les escoles (que serà el primer que aprenguin quan s’insereixin en la pràctica laboral real) i no tant de la pràctica reflexiva sobre el que succeeix en elles, que seria molt més útil i vàlid. És a dir, la racionalitat tècnica o l’antic model normalista ens diu que l’ordre és teoria, tecnologia i pràctica. I se suposa que amb aquest recorregut acadèmic i curricular ja es prepara al futur professor o professora. Una veritable fal·làcia educativa i professional. I què es pot fer? Hi ha alternatives, encara que sóc conscient que no són fàcils pels impediments estructurals, culturals i burocràtics. El sistema curricular s’hauria d’establir com una espiral que té com a eixos els temes disciplinaris i una major flexibilitat curricular, i els futurs docents puguin rebre una visió holística i crítica de les matèries, ja siguin de contingut científic o psicopedagògic, a partir del coneixement i la reflexió sobre la teoria i la pràctica docent. I quins haurien de ser aquests eixos al voltant dels quins han de girar els temes disciplinaris? Per exemple: Rebre una formació humana integral que fomenti les destreses de pensament, el desenvolupament dels valors humans, l’ètica, la cultura cívica, la moral, la diversitat, la justícia i la crítica. Una sòlida preparació en l’estructura substantiva i sintàctica de les disciplines que es van a ensenyar en la pràctica i que proporcioni una obertura a la recerca en aquests camps del saber quan es desenvolupi en la pràctica educativa. Coneixements pedagògics basats en els desenvolupaments actuals dels camps de coneixement de les matèries educatives. Aprendre, analitzar experiències, preguntar i proposar innovacions. Assumir una actitud cap al canvi i la innovació. Les competències relacionades amb l’exercici de l’ensenyament a través d’un pràcticum sota la mentorizació d’un tutor amb competències en la formació pràctica i la inducció professional ( el que es diu un MIR però que hauria de dir-se programa d’inducció professional que podria tenir la durada d’un curs després de la carrera). Establir un equilibri entre els aspectes teòrics i pràctics. Aprendre amb una metodologia que desenvolupi la col·laboració (avui dia les xarxes són imprescindibles), la crítica, el treball amb la comunitat, l’aprendre entre iguals, la comunicació dels problemes, l’ús de les tecnologies, els projectes de treball, etc. Una metodologia que possibiliti desenvolupar a un pràctic reflexiu més que a un professor normatiu. Per tant, tot això ens hauria de portar a fomentar la recerca, la reflexió i la crítica (un model més professional), desenvolupar els sabers mínims requerits per a l’inici de l’ensenyament, per evitar l’angoixa de l’entrada a la professió, aquest xoc amb la realitat, aprendre com desenvolupar-se en l’atenció a la diversitat i tot el que això implica (justícia educativa), apropar la relació teoria-pràctica, sabent el que es fa, i situar la pràctica docent com a eix nuclear de la formació, entre altres coses. I per a això seria necessari introduir certs components com establir una formació on l’escola sigui el lloc privilegiat per aprendre a ensenyar, fomentar i repensar la relació teoria-pràctica, així com el treballar en xarxa, en projectes i intercanviar bones pràctiques i experiències educatives. Si el debat de la formació inicial es mou encara en una racionalitat tècnica, models obsolets i polítiques neoconservadores dels qui els repugna el canvi d’uns altres si no coincideix amb el seu propi, no anem bé. És possible que sigui perquè els interessa que continuï predominant la formació transmissora, la mala formació transmissora, amb una supremacia d’una teoria descontextualitzada, allunyada dels problemes pràctics, basada en un professorat i una escola que no existeix. Per això, la millora de la formació inicial ha de continuar sent una eterna reivindicació. Hi ha el perill que alguns vagin amb certesa pel camí equivocat.

    • Usuari2

      26 de Novembre de 2016

      Proposta 1. Seria bo que s’incentivés en el professorat de secundària la incorporació de noves metodologies didàctiques que fossin una alternativa a les classes magistrals, les tasques memorístiques i altres sistemes tradicionals d’ensenyament. Si la universitat, amb un professorat que no titllaríem de renovador, ha aconseguit implantar el “pla Bolonya” amb nous mètodes que parteixen de la implicació dels alumnes , amb una avaluació continuada que valora les competències per sobre la memòria i un aprenentatge a través de recursos en línia que requereixen una actitud activa per part de docents i estudiants, amb mes raó ho poden fer els professors de secundària que tenen un públic més jove i actiu. No podem ensenyar igual que com ens van ensenyar, ni com ho fèiem fa deu, quinze o ens alguns casos trenta anys. Proposta 2. Com a personal funcionari, el professorat de secundaria hauria de tenir un sistema d'avaluació tant de la docència com de la formació permanent. Resulta incomprensible que no es requereixi a una persona una formació continuada i permanent, tant en el seu camp de coneixement com en els recursos didàctics. La formació continuada i els plans de reciclatge han de suposar un incentiu per al professorat que hi participa i han de ser convenientment valorats econòmicament. Així mateix, han d’existir instruments per a l’avaluació pròpia i externa del professorat en la seva funció docent que permeti autoavaluar-se, comparar entre centres i millorar. Proposta 3. (Pròpiament aquesta no és una proposta sobre el professorat, sinó sobre els horaris dels centres, però no sé exactament on enviar-la) Caldria revisar els horaris continuats de secundària/batxillerat. La jornada de vuit o dos quarts de vuit fins les tres és excessivament llarga per als alumnes (i diria que també per als professors que donen amb poca esma i interès les darreres hores). Acabar a les tres de la tarda obliga a dinar tard. Massa tard, i conseqüentment, a sopar també tard. Els experts han advertit que no es bo per al creixement adolescent ni tampoc per a als horaris racionals que volem aplicar en altres esferes de la societat. Potser es podria pensar en un horari una mica més llarg amb una pausa curta per dinar.

    • Francesc_imbernon_color

      29 de Novembre de 2016

      Tots els informes es lamenten que els candidats a professors no reuneixen les condicions necessàries ni assumeixen la responsabilitat que haurien de tenir, però paradoxalment enlloc d’establir els criteris de millora d’aquesta professió (hores, salari, reconeixement, etc.) se’ls retallen drets i s’augmenten els deures. O sigui que tindrem estudiants amb un nivells de llengua més alt i la possibilitat de fer una doble titulació per exercir de mestres retallats en els seus processos laborals i educatius. I resulta que la formació serà la panacea per millorar la professió. No es tracta només d’una qüestió d’un punt més en llegua i una doble titulació o augmentar un any per obtenir-la. Quan es graduïn estaran millor reconeguts o acabaran a les escoles concertades i privades ja que seran més polivalents? La idea que una nota més alta genera nous mestres es una mala còpia de Finlàndia ja que en aquest país (el poso com exemple perquè sempre surt com a referent) després de tenir una bona nota d’accés s’ha saber resumir una lectura, explicar davant una classe, exhibir coneixement de tecnologies de la informació… i fer proves de dibuix, música i aspectes tant importants per fer de mestre com comunicar-se, actituds davant la vida… Aquesta segona fase és més important que les notes d’accés i la pràctica educativa ho demostra. Està bé que sàpiguen més matemàtica i llengua (i aquest anglès al qual tant afany posen els polítics) però és tant important desenvolupar aspectes comunicatius, socials, d’empatia, de treball en grup i durant la carrera establir un currículum en el qual la reflexió i els processos de presa de decisions anessin processos vinculats a la pràctica docent i no només eminentment teòrics. I no sé si demanar més nota i fer una doble titulació per una minoria va per aquí o per fer autòmats que dominen el que ells pensen que han de saber i adaptar-se a les circumstàncies.

    • 13240074_1203281659706344_1400449523796791233_n

      29 de Novembre de 2016

      No m'ha quedat clar un detall del text: El nou Màster del professorat proposat serà de 2 anys (és a dir 60+60 crèdits) o només d'un any com ara? Gràcies.

    • Mtb

      04 de Desembre de 2016

      Acollint-nos a la crida a la participació feta des del Consell Escolar de Catalunya al debat Ara és Demà, voldríem fer-vos una aportació. Es tracta de fer un pas més el la línia de l’escola inclusiva. Des dels anys vuitanta en que es van fer les primeres passes per integrar a l’escola nens i nenes amb necessitats educatives especials fins ara, han estat molts els alumnes que han viscut una escola en la que les seves necessitats han estat tingudes en compte i en la que han trobat el suport necessari per culminar els seus estudis amb èxit. Alguns d’ells s’han volgut dedicar professionalment a l’educació i el sistema també ha fet passes per compensar la possible desigualtat d’oportunitats per accedir a un lloc de treball com a professor d’aquests persones, que tenen la capacitat necessària per a exercir com a professors però es troben amb una dificultat addicional en el procés de selecció. En alguns moments han tingut prioritat a l’hora d’escollir vacants d’interinatge, i disposen d’un servei d’atenció en riscos laborals que els atén de forma competent; tanmateix s’hauria d’avançar concretant les mesures i ajustant-les a les característiques de les persones que les reben. El que proposem afecta a dos moments de la vida laboral d’aquestes persones: l’accés a la funció pública per la via d’oposicions; i l’accés a la destinació a un lloc de treball, tant si és en condició d’interí com de propietari de la plaça. En el cas de l’accés a la funció publica per oposició, proposem que s’avanci en prendre mesures concretes per a cada tipus de disminució. De fet, en alguns casos ja es fa: si un aspirant té problemes de mobilitat es salven els obstacles, si té dificultats de visió se li proporcionen textos amb lletres més grans. En el cas dels sords, però, la falta d’igualtat d’oportunitats per a competir amb la resta d’aspirants en la defensa oral d’una programació és molt evident, i caldria pensar en formes alternatives en les que la oralitat no tingui un paper tant determinant. Proposem doncs, que s’adaptin les oposicions a les característiques reals de les persones que tinguin reconeguda legalment una disminució determinada. Pel què fa a la destinació a un lloc de treball concret, la proposta és que a les escoles i instituts d’un determinat nombre de places, en tinguin una reservada a persones amb una disminució reconeguda legalment. Ambdues propostes són fetes des del convenciment que normalitzar la presència de mestres i professors amb alguna disminució als centres és enviar, des del sistema educatiu, un missatge positiu a la societat i de manera molt directa a l’alumnat del centre. El missatge que tothom se’n pot sortir i que es poden fer adaptacions per facilitar la inclusió i beneficiar-se de les aportacions que aquestes persones poden fer a la societat, és molt clar. És per això que ens hem decidit a proposar-ho. Montserrat Torra i Bitlloch Josep Fargas i Fernàndez

    • Usuari2

      21 de Desembre de 2016

      Primer de tot remarcar que, per poder fer un canvi en profunditat del sistema educatiu, cal molt de coneixement de la realitat de les aules i molt sentit comú, lluny d'hipocresies i rentats exclusivament de façana. Perquè aquest canvi s'aconsegueixi, cal un termini llarg de temps,no es fa d’un dia per l’altre, ja que és necessari que cali en tots els estaments implicats i en la societat en general. Per fer això possible, els pares mateixos han d'haver viscut un ambient educatiu de qualitat i per tant, ser capaços de transmetre, gairebé sense voler, el mateix que transmet l'escola. Per altra banda, cal que els mestres i professorat en general, tingui una molt bona formació i que accedeixin a la professió docent, els millors. Però caldrà definir molt bé, què vol dir “els millors”. És evident que, una persona acadèmicament brillant, pot transmetre passió pel coneixement d'una manera més natural, perquè transmet una motivació ben viscuda. Però no només serà necessària aquesta condició. En el mateix nivell d'importància hi hauran d'haver unes qualitats personals que aconsegueixin una connexió emocional amb els alumnes. Cal que, la formació dels mestres tingui com a prioritària aquesta vessant per tal de poder connectar amb cadascun dels alumnes i poder-los donar l'estímul i recolzament que necessiten en cada moment. Per assolir aquest objectiu, són necessàries unes característiques de personalitat determinades i després treballar-les per tal d'aconseguir aquesta connexió. L'empatia, la sensibilitat vers els altres, l'estimació dels nens i adolescents i una ment oberta als canvis, seran imprescindibles. No es pot oblidar tampoc tota la formació referida a la didàctica, per tal que amb aquests 3 ingredients (coneixement profund dels continguts, característiques de personalitat ben modulades i capacitat per transmetre-ho de manera adequada), s'aconsegueixi l'èxit. Els plans d'estudi de les Escoles de Mestres i Màsters de Professorat necessiten una revisió, una empenta important, però això no significa canviar tota la nomenclatura, posar tota una sèrie de conceptes aparentment nous per dir el que realment és bàsic en el procés d'ensenyament. Com en moltes altres situacions, sovint en el procés d'aprenentatge, el “menys és més”. Caldran també nous mètodes per arribar als alumnes, però no tot haurà de ser nou, sinó que, moltes estratègies i maneres de treballar serviran igual. No hem d'oblidar que cada mestre i professor és profundament innovador per tal d'arribar als alumnes. Ells ens indiquen a cada moment si allò que estem fent és un bon mètode o no. I al final, com en tantes altres aspectes de la vida, que un mètode funcioni de forma eficaç, dependrà de la persona que l'apliqui. Tampoc no es pot oblidar l'organització del centre a nivell de nombre d'alumnes per aula, personal de suport i recolzament i un bon treball de tutoria , que és fonamental i imprescindible com a eina d'acompanyament a alumnes i pares. Cal tenir l'espai , el temps i també el reconeixement per poder fer aquesta feina tan i tan important. Les famílies, sempre atentes, fent el seguiment de la feina i sobretot donant importància a cada pas que fa el nen/adolescent, a nivell personal i escolar i tots els adults com a model per aconseguir una educació integral (no oblidem el proverbi “en l'educació d'un infant cal la implicació de tota la tribu”). Rosor

    • Usuari2

      22 de Desembre de 2016

      Una primera consideració a fer és que, vist des de la distància, sorprèn la manca de consciència de la situació econòmica del nostre país entre alguns experts en educació. Les propostes que es fan algunes vegades ignoren completament els alts costos que sovint representen, com si aquests no existissin o no fossin un tema d'importància. Les propostes del Miquel Martínez em semblen molt maques sobre el paper, però extremadament cares i exagerades. En pocs anys haurem passat d'una formació de 3 anys de magisteri, que és el que hi havia abans, a 8 anys (4 de grau, 2 de màster, i dos de pràctiques) amb la proposta de formació del professorat que fa ell. Em sembla completament innecessari, i requereix dedicar una quantitat de recursos a la formació del professorat increïble. Des del meu punt de vista, el problema de la qualitat de la formació del professorat no resideix en el nombre de crèdits. Els 240 actuals són més que suficients. De fet les investigacions que s'han fet fins ara mostren que els professors amb màsters no obtenen millors resultats educatius que els que no el tenen. El que necessitem no són més crèdits acadèmics, sinó uns crèdits més eficients. El punt feble està en la manca d'una formació que combini teoria i pràctica. En algunes universitats d'Holanda que conec (i suposo que a totes les altres també), als alumnes de grau d'educació se'ls col·loca en una aula d'una escola (infantil, primària, o secundària segons el que els estudiants escullen) des del primer dia de classe. Cada setmana passen un dia a la classe que se'ls ha assignat treballant amb els nens i ajudant a la mestra/e. Els altres 4 dies van a classe a la universitat. Any a any es va incrementant el temps que passen a l'escola fent pràctiques i disminuint el que passen a la universitat, fins que l'últim semestre dels seus 4 anys d'estudis el passen totalment a l'escola, i els professors de la universitat van a observar-los donant classes diverses vegades durant el semestre (en els semestres anteriors els professors també els observen a les escoles de tant en tant, però no tan intensament). El que és important aquí és que teoria i pràctica van de la mà. El que els professors expliquen a classe, després els alumnes ho intenten posar en pràctica a les escoles i ho comenten i discuteixen amb els mestres/professors titulars de la seva aula. Al mateix temps, el que experimenten amb els nens i el que els expliquen els mestres ho porten a les classes a la universitat i hi comenten i discuteixen amb els professors universitaris i ho contrasten amb el que aquests expliquen a classe. D'aquesta manera, al cap de 4 anys, els alumnes estan perfectament preparats per fer-se càrrec del seu propi grup de nens i ser bons professors. No necessiten 4 anys més perquè se'ls consideri mestres-professors de veritat. Pe tant la meva proposta seria que deixem els 240 crèdits com estan, però afegint un mínim d'hores de pràctica cada any (almenys 150 hores cada un dels tres primers anys, i unes 300 hores l'últim any). Per descomptat, aquestes pràctiques ha d'estar supervisades per un o varius professors universitaris, així com per la mestra/e de l'aula en què està col·locada l'alumna/e. Això simplificaria molt el tema dels màsters: només cal un màster pedagògic de dos anys (amb les corresponents hores de pràctica) per les persones amb graus no docents que volen ensenyar a l'educació a qualsevol nivell, i un màster disciplinari, també de dos anys, per les persones que tenen grau de mestre i volen ensenyar al batxillerat o la secundària, o l'FP. Des del meu punt de vista, aquest plantejament és més eficaç que els 8 anys que proposa el Miquel Martínez i infinitament més barato, no només per l'Estat (de la República Catalana a la que segurament no li sobraran els diners) sinó pels estudiants que volen ser mestres. Independentment de la meva proposta, un tema que volia comentar és que hi ha una contradicció en la proposta del Miquel Martínez. Al principi parla de 300 hores de formació pels mestres (240 de grau i 60 de màster), però després quan parla de les pràctiques parla de dos anys de màster, amb 60 crèdits cada any. Això vol dir que està proposant que per ser mestre es demanin 360 crèdits. Accés i desenvolupament de la carrera docent En aquest apartat també crec que les propostes no són del tot encertades. Estic d'acord que hi hagi la figura del mestre/professor sènior i del catedràtic, i que òbviament aquestes posicions estiguin millor remunerades que la del mestre-professor junior. Però l'avaluació que ell proposa per accedir a aquests nivells és perillosa. Quan es posa l'avaluació a les mans dels col·legues de centre es promou una cultura d'amiguisme. Aquestes avaluacions no garanteixen en cap moment la qualitat del mestre. Només indiquen que els companys mestres de l'escola no tenen ganes d'enfrontar-se amb ell/ella i per tant sempre li fan avaluacions positives. Aquest, a més és un sistema jeràrquic tancat. En quant una persona aconsegueix un nivell, ja no el pot perdre mai, encara que ho faci molt malament. Proposo una altra forma d'accedir a aquestes categories. Les categories no serien fixes ni inherents a la persona, sinó al centre. Cada centre tindria dret a tenir un màxim del seu professorat (posem per cas un 10% del seu cos facultatiu) amb categoria de catedràtic i un altre màxim (posem un 20%) amb categoria de sènior. Els directors de centre utilitzant la seva autonomia de centre podrien contractar professors de qualsevol centre i oferir-los la categoria de catedràtic sempre que aquests professors tinguessin 10 anys d'experiència docent, la categoria de mestre sènior, i que el centre tingués places de catedràtic que oferir. Igualment, el director podria contractar, de dintre o de fora de l'escola, mestres per ocupar les places de mestre sènior sempre que el candidat tingués 5 anys d'experiència docent. Ara bé, com he dit, la categoria va amb el càrrec i el centre, no amb la persona. Si pel motiu que sigui el mestre deixa l'escola (o és acomiadat) torna a la categoria de mestre junior, a no ser que un altre centre l'ofereixi una categoria superior. Aquesta proposta té quatre avantatges. Primer, com que la Generalitat decideix la proporció de catedràtics i mestres sèniors que cada escola pot tenir, pot controlar els costos de personal. Segon, com que el mestre no ha de ser avaluat per aconseguir la categoria, s'elimina els problemes d'amiguisme i poca validesa de les avaluacions externes. Tercer, com que la categoria va amb el centre i no amb la persona, aquells mestres que amb els anys deixen de funcionar o d'esforçar-se o queden obsolets, no queden fixes per sempre més en categories que ja no mereixen. Finalment, aquesta proposta dóna poder i facilita la tasca dels directors de centre per gestionar la seva plantilla i escollir sempre les persones més adients pel projecte educatiu del centre. Això no vol dir que no s'utilitzi un sistema d'avaluació continuada, sinó que aquest sistema d'avaluació no determinaria la categoria del professor. Només seria informació que s'incorporaria al dossier professional dels mestres. Aquest dossier seria molt útil als directors d'escola a l'hora de contractar nous mestres o d'oferir una promoció a un mestre de dintre de l'escola. Aquesta proposta s'emmarca en la gestió quasi privada dels centres que proposo. Els directors contracten els mestres que veuen més adients per portar a terme el seu projecte educatiu aprovat pel consell escolar, i per la Generalitat. Els mestres que no funcionen o es neguen a adaptar-se al nou projecte poden ser acomiadats. Si són acomiadats, passen a formar part d'una bossa de treball de mestres certificats per la Generalitat (és a dir que han fet les oposicions i les han aprovades). Allí esperen (sense cobrar sou o temporalment cobrant de l'atur) que els contracti una altra escola (o activament busquen feina en altres escoles de la xarxa pública). Per descomptat un mestre acomiadat d'una escola pot tenir dificultats per què una altra escola el/la vulgui. Per això durant el temps que estan a la bossa de treball sense feina, la Generalitat hi hauria d' oferir-los cursos gratuïts de reciclatge. Un mestre que no troba feina per més d'un determinat temps (posem 5 anys) perdria la seva certificació (és a dir, seria com si mai hagués aprovat les oposicions). Així s'evitaria que les escoles haguessin de contractar mestres que no vol ningú i que fa massa anys que no ensenyen. Igualment, els mestres podrien perdre la certificació si són acomiadats més d'un número determinat de vegades (posem per cas 5 vegades també). Per altra banda, com he dit, si el mestre ja tenia la categoria de sènior o catedràtic, perdria aquesta condició a no ser que el contractés amb aquesta mateixa categoria laboral una altra escola. Per descomptat, els mestres acomiadats podrien recórrer als tribunals laborals si consideressin el seu acomiadament injust o improcedent. En això, el centre escolar no seria diferent de qualsevol altra empresa o institució. Sóc conscient que aquestes propostes poden estar molt allunyades del diàleg polític actual ,i per tant ser impracticables avui dia. Tot i així crec que és important que discutim idees que de veritat poden aportar un canvi positiu al sistema actual.

    • Usuari2

      24 de Desembre de 2016

      Voldria fer unes aportacions pel que fa al professorat. Abans de parlar de recursos per facilitar la feina del professorat, que són insuficients, cal parlar de la preparació dels metres i professors. De la mateixa manera que la qualitat educativa millorarà amb la qualitat dels mestres i professors, la preparació d'aquests i la seva formació depèn i molt de la formació que rebin a la universitat. Calen professionals preparats, que trepitgin de peus a terra i que hagin trepitjat les escoles o els instituts. Una part d'aquests formadors dels futurs educadors haurien de ser mestres o professors que han dedicat part de la seva carrera professional a treballar a les escoles. Professionals reconeguts, que coneguin a fons la pràctica i implementació de didàctiques i metodologies. La formació dels nous mestres, sobretot, també hauria de potenciar el contacte amb el mon del lleure, ric en l'educació en valors, educació emocional, relació amb la natura... i hi hauria de destinar una part dels crèdits de la formació. Per acabar les meves aportacions, s'hauria d'acabar amb el malentès corporativisme. No ens podem permetre en el nostre sistema aquells professionals tòxics -sense formació, sense vocació, sense els mínims que requereix una tasca de demana molta formació emocional i tracte amb persones que creixen. S'haurien d'establir mecanismes que evitessin que els nostres alumnes haguessin de patir aquest mestre o professor poc preparat. Pensem que en sortim perjudicats tots, però els nostres alumnes ho pateixen en primera persona.

    • Foto

      28 de Desembre de 2016

      La formació permanent del professorat d'FP la imagino així: en cicles d'uns 5 anys cada professor ha de passar un any treballant en una empresa del sector, això li permet un reciclatge integral (tècnic i a nivell de competències professionals transversals). El professor cobra el mateix, i si l'empresa no vol pagar tot el sou (per exemple els primers mesos) és el Departament (Ensenyament + Empresa?) qui assumeix la diferència. D'aquesta manera també s'aconsegueix una imbricació màxima entre el món educatiu i el professional.

    • Usuari2

      29 de Desembre de 2016

      Com diu l'article `` ara és demà´´ la professió docent és una vocació i és necessari una bona preparació. Però també penso que l'article es centra només en la formació inicial del docent i no parla d'altres factors que també influeixen en l'educació. Per millorar l'educació cal analitzar tots els factors que entren en joc, per exemple: - Com fem que les famílies participin més a les escoles? Per començar hauria d'haver algun llei de reconciliació laboral- familiar. Després, potser es podrien destinar tardes en les que les families entressin a les escoles per veure el funcionament real. O bé tallers per realitzar pare-fill una vegada al mes.... no sé com fem que les families valorin la feina que es fa a l'escola. -Com gestionem els recursos econòmics? Molts dels que han participat en aquest debat parlen de que l'escola concertada rep diners de la Generalitat quan també les famílies paguen unes quotes per l'educació dels seus fills. -Com evitem els guetos a les escoles? Hi ha escoles on el 90% de l'alumnat és de fora o d'una cultura concreta. Hi ha famílies que no volen escolaritzar els seus fills en la pública perquè hi ha molta immigració i tenen por que això repercuteixi en el nivell acadèmic. Famílies que volen portar als seus fills a la privada i no poden.... Personalment entenc a les famílies però si això continua així on hi és la inclusió o integració social? -Per què no analitzem les ràtios? Per què quan hi ha algun nen amb necessitats educatives especials la ràtio en la seva aula no baixa com abans?

    • Usuari2

      29 de Desembre de 2016

      L'article parla de la formació inicial del docent. Una companya d'aquest forum deia que no cal treure el que tenim sinó millorar-lo i jo estic totalment d'acord. Per la meva experiència com a mestre he pogut comprobar que en la meva formació inicial faltava una assignatura de psicologia molt més extensa que la que vaig donar. Quan jo estudiava l'assignatura de psicologia era d'un any i penso que és una de les assignatures que haurien d'estar durant tota la carrera. Quan parlo de psicologia, no em refereixo a psicologia general sinó a psicologia educativa. Altres coses que ara que sóc mestre trobo a faltar en la formació inicial, és el fet que l'assignatura de noves tecnologies hauria de ser també durant tota la carrera;hauria d'haver alguna assignatura que parlés extensament de la comunicació docent amb altres agents educatius ( EAP, psicopedagogs, CDIAP...); una assignatura destinada a relació amb les famílies; l'anglès com a segona llengua; pràctiques des del primer any. He llegit la proposta de formació inicial docent de la generalitat a l'article `` ara és demà´´ hi ha coses que no m'han quedat clar: - Quan parlem de màsters de quants anys estem parlant? - Què passa amb la gent que va estudiar en un altre pla d'estudis? - Què passa amb la llei de perfils que van sortir l'estiu passat? -Què passarà amb la gent que no es pugui pagar el màster? Hi haurà ajudes econòmiques per aquelles persones que no es poden permetre pagar un màster? O els màsters estaràn més accessibles econòmicament? En el primer punt de l'article ``d'ara és demà´´ m'ha cridat l'atenció que es diu `` Perquè la feina del docent sigui eficaç, cada vegada més necessita la d'altres professionals de l'educació´´. Els psicolegs o psicopedagogs venen cada 15 dies a les escoles i tenen un munt de casos per atendre. Molts no poden estar un mati o una tarda a les aules perquè s'han de repartir la seva jornada entre tots els casos que tenen, i veuen pinzellades del que els tutors veuen sovint. Són grans professionals i els mestres necessitem de la seva mirada. Segurament hi ha psicolegs o psicopedagogs sense feina perquè no es mira d'ampliar aquesta plantilla per poder donar un servei més diari a les escoles. No sé com funciona la feina en aquest sector, però perquè no ho mirem? A les aules cada vegada més hi ha nens amb necessitats educatives especials o problemes conductuals. També penso que l'article es centra molt en la formació inicial del docent, que és rellevant, però també s'hauria d'analitzar i millorar altres factors que entren en joc en l'educació també. 1. Relació amb les famílies. Proposar activitats escolars en els que les families hi participin i puguin veure la realitat educativa. 2. Major informació i agilització de la relació docent amb altres agents educatius. 3.Analitzar les ràtios en una aula. Sobretot no deixar igual una ràtio en una aula amb algún nen amb necessitats educatives especials. En aquests casos s'hauria de baixar la ràtio. 4. Evitar els guetos en les escoles que no afavorirà en res en el futur de l'educació ni la societat. 5. Analitzar la metodologia utilitzada en les aules. Deixar de pensar en el llibre com l´únic instrument d'aprenentatge. Els nens d'avui en dia han de saber utilitzar les noves tecnologies per trobar informació, comprendre el que llegeixen i sobretot saber treballar en equip. 6. No deixar de banda l'educació emocional. Tot i que, és cert que les families han de cooperar en l'educació emocional i els valors, però avui dia malauradament no sempre és així. Ajudar i fomentar la cooperació familiar en l'educació emocional i de valors dels seus fills. Una persona pot tenir molts coneixements però si no sap gestionar les seves emocions li costarà tot molt més.

    • Usuari2

      02 de Gener de 2017

      Catalunya és un país amb una creixent diversitat religiosa, espiritual i conviccional. És un fet incontestable. L'educació i la formació del professorat no pot romandre al marge d'aquesta realitat. La Direcció General d'Afers Religiosos ha ofert darrerament i puntualment diversos cursos a educadors. És un bon exemple i una pràctica positiva. Tanmateix trobem a faltar l'acceptació generalitzada d'aquesta necessitat. Per això creiem i demanem que es tingui en compte la formació del professorat en el coneixement d'aquesta realitat. S'hauria d'estimular l'autormació permanent de qualitat facilitant eines i recursos en aquest sentit (de moment i fins que no hi hagi res més, recomanem l'accés a materials de la web de la DGAR i de l'AUDIR). A més, creiem imprescindible que la formació bàsica universitària del professorat permeti accedir a la informació i coneixements fonamentals i aprofundits d'aquesta diversitat religiosa i conviccional. Actualment l'oferta universitària en l'àmbit de la diversitat religiosa i conviccional és escassa i acostuma a ser majoritàriament confessional, especialment vinculada a la Ramon Llull. A banda que estem convençuts que seria bo per al nostre país i per a la seva realitat plural, que aquesta oferta s'enriqueixi en un futur també des d'altres universitats que ofereixin una òptica laica i multiconviccional en la qual hi hagi una col•laboració sinèrgica entre científics de la religió i experts de les principals religions i conviccions, l'important és que el coneixement de la diversitat religiosa i conviccional de qualitat és normalitzi i sigui accessible a tothom que vulgui, especialment als educadors del nostre país. Aquesta formació hauria d'incloure el coneixement del marc legal de la diversitat religiosa i conviccional, la seva realitat sociològica (a Catalunya tenim l'ISOR de la UAB que fa una gran tasca en aquest sentit), els continguts específics i comuns d'aquesta diversitat, la cogestió de la diversitat i del diàleg entre religions i entre religions i conviccions no religioses i la importància per a la cohesió social. Creiem que si el professorat té accés a aquesta formació bàsica l'educació en la cultura de la pau i del diàleg sortirà clarament reforçada i la comunitat educativa esdevindrà encara més un actor principal de la cohesió i la convivència al nostre país. Per als desconfiats, la nostra proposta és des d'una perspectiva multirreligiosa i laica i no tenim cap interès en fer propaganda de cap tradició religiosa. La nostra intenció és que es reconegui el valor cultural, ètic i espiritual de les tradicions religioses i conviccionals i que es descobreix, com diu la UNESCO, que la preservació de la seva diversitat és essencial per a la supervivència de la nostra espècie. No podem permetre'ns el luxe d'ignorar ni de prescindir de l'humanisme intrínsec que es desprèn de les religions i de les conviccions no religioses. Això sí, estem convençuts que l'aprenentatge de la diversitat s'ha de fer amb tant esperit crític com empatia.

    • Usuari2

      04 de Gener de 2017

    • Usuari2

      11 de Gener de 2017

      En aquesta ponència penso que faltaria parlar de tot el personal de suport al professorat i al centre educatiu:els educadors d' educació especial i els auxiliars d' educació especial.Aquests professionals fan una tasca de suport molt important ja que treballen amb els alumnes que tenen necessitats educatives especials fent inclusió a escoles ordinàries o bé a centres d' educació especials. El tipus de suport varia depenent de les mancances dels alumnes, però sempre ha de ser personalitzat i adeqüat a ell.Els trets característics d' aquest tipus d' alumnat són molt amplis.El seu ventall pot anar des d'un retard mental, autisme, retard físic, dèficits sensorials... fins a alumnat amb trastorn de personalitat de l' àmbit més clínic. Moltes vegades és una feina molt dura, ja que quan és el cas d' alumnes de l' àmbit últim esmentat aquest personal ha de fer front a agressions físiques sense cap tipus de formació en la contenció. És per aquest motiu que aquestes categories professionals cumpleixen un paper dins del centre importantíssim i no els podem oblidar.

    • Usuari2

      21 de Gener de 2017

      Crec que seria molt interessant que a l'escola els mestres tinguessin formació sobre les diferents religions, per tal de que també poguessin educar als nens en aquesta qüestió, perquè és evident que en l'actualitat a les classes hi ha nens de diferents religions i aquest coneixement seria molt important perquè s'entenguessin millor.

    • Usuari2

      25 de Gener de 2017

      Un model d'escola que no canvïi cada 2 x 3 per culpa del govern ajudaria força. Si hi ha alguna planificació mal feta es pot corretgir simplement l'error. No cal canviar un model sencer per culpa d'un petit error. És essencial ensenyar a entendre el que es llegeix i a qüestionar allò que es llegeix. Han de saber trobar recursos. És més fàcil aprendre a partir de les experiències apreses que no pas memoritzant. Si no s'aplica el que han après, fàcilment ho oblidaran. Els exàmens només serveixen per memoritzar, en canvi les activitats i projectes que es poden proposar als infants es pot veure la capacitat real que tenen de resol·lució (on han trobat la informació, en quines referències s'han basat per defensar el seu argument...). Cal tenir en compte també som una població on les matemàtiques costen d'entendre. És molt més senzill entendre-les si comencem a aplicar les mates abstractes des de ben petits, ja que ajudem a desenvolupar aquest pensament i facilitem l'aprenentatge. Avui dia, se'ls ensenya matemàtiques amb coses concretes i tangibles (exemple: pomes), extraient aquest component abstracte i dificultant el propi aprenentatge, ja que al tractar-se d'aquesta manera, sembla que cada cosa sigui un cas apart, en comptes de versions diferents del mateix. Per això sol costar tant les equacions durant la secundària, perquè la x és abstracta i no tenen costum de treballar-hi. És fàcil d'aplicar-ho per exemple: en les restes apliquem el que han après en les sumes. Podem posar les incògnites i preguntar: "4-2=? → 2+?=4 quan hem de sumar a 2 perquè ens dóni 4?" és una manera d'iniciar-se en el concepte abstracte que els nens tenen més facilitat d'entendre de petits que de grans. Educar tenint en compte el que ens envolta, potenciar el treball col·laboratiu real, no el que fa un grup i després cadascú fa un treball individual. Hi han persones que saben més d'un tema que d'un altre, i això és una realitat. S'ha de proporcionar als alumnes la capacitat de poder parlar sense por amb aquestes persones, demanar ajuda si la necessiten. Però sense que els hi donem tot fet. En resum ensenyar-los a espavilar-se i a comunicar-se entre ells. No ens hem d'oblidar tampoc de l'educació emocional. Aquest tipus d'educació farà sorgir conflictes i és molt important dedicar un temps a sol·lucionar aquest tipus de conflicte. Per la meva experiència, si els infants estan distrets pensant en el conflicte, no són capaços de treure tot el potencial que poden donar durant el treball. No es pot treballar bé si tothom no està satisfet amb el que fa. A més a més, la disposició de les taules no hauria de ser com la manera tradicional, sinó una distribució en forma de O o de U per facilitar que es mirin a la cara. Sense deures, per poder potenciar l'estudi propi. Els mestres poden penjar activitats en una web perquè els alumnes que tinguin problemes en certa assignatura puguin treballar-ho a casa tranquilament i sense presions. I aquell que no té cap problema amb cap assignatura pugui tenir temps per llegir, escriure, jugar o fer activitats que l'enriquiràn a partir de l'experiència. És obvi doncs que amb menys alumnes per professors aquest aprenentatge es podria millorar moltíssim éssent més personalitzat per a cada alumne i millor adaptats a cada situació. No tots som iguals, no ens hem d'exigir el mateix. Però això no vol dir fer el temari més senzill, sinó adaptar-lo. Hi han coses que es poden estudiar i entendre més endavant sense cap problema. El que no ens podem permetre són persones amb 18 anys que no saben ni llegir i et pregunten "que hem de fer" quan ho tenen escrit al full que tenen al davant. Està clar que absolutament tothom té els seus punts forts i hem d'aprendre a treure'n profit d'ells. I treballar els nostres punts febles perquè no siguin cap obstacle. El professorat per tant ha d'acompanyar a l'alumne en tot aquest procés. Ha d'estar en formació permanent ja que s'ha d'adaptar a les situacions i a les coses que més els hi crida l'atenció als infants per poder-ho relacionar. Les noves tecnologies avancen a un ritme molt gran, hem de saber el que ens poden aportar, tant de bo com de dolent i treure'n el màxim profit. Realment es podria treballar tranquilament amb objectius, i si no es compleixen els objectius establerts mirar què ha passat i perquè no s'han complert aquest objectius (per exemple: que surtin de primària sabent entendre un text i poder donar la seva opinió al respecte amb les seves respectives justificacions). Els mestres hem de vetllar per a la correcta evolució de l'infant de manera global. No hauriem d'estar pensant que si ara haig de demostrar al departament "ves tu a saber què" amb els informes, sinó precisament demostran-ho amb el que treballem, amb els nostres alumnes.

    • 443436fda36e98ad463926ef22e4b91ds_line

      27 de Gener de 2017

      He estat docent durant gairebé 40 anys. Ara estic jubilat. De la meva experiència professional dedueixo una mancança que, segons el meu parer, caldria resoldre. Seguint els dictats d'aquesta societat que ens envolta, hem erradicat el componen espiritual de la formació de la persona. Amb això estem aconseguint formar consumidors, en lloc de ciutadans i ciutadanes. Per això, penso que el mestre, la mestra, el professor, la professora haurien d'adquirir, al llarg de la seva formació com a docents, habilitats relacionades amb allò que podríem anomenar "cultura religiosa". No perquè la religió i l'espiritualitat siguin el mateix, però sí per una sèrie de ramos que exposo a continuació: 1) L'alumnat català ja és divers religiosament, 2) la diversitat religiosa no és una moda fugisera, cinó que és un fet estructural, 3) sovint, conèixer els trets bàsics de les principals religions, es manifesta com la millor manera d'evitar incidents que puguin complicar la convivència a l'aula, 4) El fet que les administracions siguin "neutres" des del punt de vista religiós no les eximeix d'oferir als docents les eines que realment necessiten, 5) el fet religiós és imprescindible (cada cop més) per explicar el món actual, 6) molts docents no obtenen aquest coneixement d'altres fonts i 7) conèixer la diversitat religiosa és una manera de fomentar la cohesió, a l'aula i fora de l'aula. Per tot plegat, vull proposar que s'inclogui en la formació dels docents, la necessitat de disposar d'uns coneixements base de "cultura religiosa", en els següents àmbits: 1r) Coneixements objectius sobre el dret de llibertat religiosa, 2n) Coneixements sobre les principals característiques de les diferents confessions religioses implantades a Catalunya i 3r) Disposar d'eines per a fomentar el diàleg i el respecte entre persones vinculades a diferents opcions religioses.

    • Detall%20cara%20per%20a%20premsa

      07 de Febrer de 2017

      La qualitat dels conferenciants, la informació dels mateixos i el nivell d’organització de l'Ara és Demà són excel·lents. Tot i així el debat esdevé un pèl homogeni davant la diversitat d’opinions educatives. De fet hi ha dos grans extrems didàctics, els qui pensen que els centres han d’educar més en habilitats que ensenyar continguts, i els qui defensen que l’escola ha d’ensenyar més matèria que educar emocionalment. Ambdós defensen la dualitat ensenyar i educar, però cadascú hi posa més pes en una de les opcions. En definitiva, és el contrast entre la visió pedagogista ben establerta a infantil i primària, contra l’ensenyament estructurat més comú a secundària, batxillerat i universitat. En els primers hi predomina una visió més humanista de l’educació amb mestres que no cal que dominin la seva especialitat. En els segons s’argumenta una perspectiva més empirista de l’ensenyament amb docents molt versats en el que ensenyen i articles mèdics i científics que així ho aconsellen. En l’Ara és Demà es parla molt de millorar la formació docent com a Finlàndia i Estònia, però no en continguts a ensenyar sinó en teories pedagògiques. En resum, durant les sessions d’aquest Ara és Demà hi predominen en escreix els de l’educació pedagogista en detriment de l’ensenyament estructuralista. Per una banda això empobreix l’objectiu de l’Ara és Demà, el debat sobre el futur de l’educació a Catalunya, i per l’altra acomplexa a molts docents a fer el que els pedagogistes defensen, esdevenir alumnes crítics. En certa manera el que havia d’esdevenir un debat contrastat està resultant un monòleg a favor d’un sol sector, el pedagogista, i més si el Departament d’Ensenyament els té com a principals assessors.

    • Usuari2

      07 de Febrer de 2017

      És prioritari celebrar un Congrés de Formació de Mestres on es defineixi i unifiqui el concepte de mestre que volem formar. Al meu entendre ha de tenir dues condicions o virtuds: - lideratge (seguretat, empatia, domini de la dinàmica de grups) i - visió del món (cultura extensa i teoría del món ferma i ampliable) Els mestres de mestres han de ser experts en l'estil socràtic d'ensenyament i peripatètic d'acompanyament que després voldrem que practiquin els seus deixebles. No és que la filosofia sigui una moda televisiva, és que la televisió capta un clam de la humanitat desorientada. I si a cada petita escola se li demana que sigui estricta complidora d'un projecte i als mestres, que treballin en equip, no veig perquè els mestres de mestres no haurien de donar exemple. I si volem que l'escola sigui més interdisciplinar, no seria bon model que les Facultats fossin tan cartesianament departamentades. Llibertat de càtedra no vol dir autisme docent.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Sóc Heribert, estudiant de 1r de Grau de Magisteri d'Educació Infantil del campus Terres de l'Ebre de la URV. Penso que, actualment, a Espanya estem gastant o invertint pocs recursos econòmics en l'àmbit educatiu, ja que hauria de ser, juntament amb la salut, on s'hauria d'invertir més. Sobre les propostes que presenta el senyor Miquel Martínez, voldria esmentar que el fet de disminuir a tres anys la carrera de mestre però obligar a fer un màster de 2 anys no ho trobo bé per una part, ja que la persona que vulgui accedir-hi, si no té els suficients recursos econòmics, no podrà cursar aquesta carrera (ja que com sabem, un màster ja costa 6000 euros); però per l'altra part, trobo molt correcte tenir més filtres per poder-hi accedir com l'expedient acadèmic, el currículum personal i una carta de presentació de l'alumnat. També m'agrada la idea de fer les pràctiques seguint el model de residència, ja que a l'estar més al centre educatiu, pots veure si realment tot el que t'han ensenyat ho has après per posar-ho en pràctica o, al contrari, cal fer una formació addicional a la carrera. Ja com a conclusió he de destacar la frase que diu "sense inversió en educació no podem avançar. Podem somniar, però ara no serà demà". Per mi una frase que explica que com més retallen en educació, menys estem avançant sinó que estem retrocedint al tipus d'ensenyament dels nostres avantpassats. No cal una inversió en les infraestructures però si cal una molt bona inversió en la formació de professors més qualificats.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Em dic Lara Aliau Casanova i sóc una alumna del grau d’Educació Infantil. Quan a la ponència sobre el professorat s’esmenta que qualsevol estudiant de magisteri ha de realitzar un màster per a poder especialitzar-se i així exercir com a docent. Envers aquest tema penso que molta gent no pot permetre’s pagar un màster i per tant, no poden exercir com a docents. Crec que l’economia no hauria de ser un impediment a l’hora de voler seguir estudiant per a poder aconseguir treballar després d’un temps determinat. Molta gent no pot pagar-se la carrera però a l’hora de treballar podrien arribar a ser un dels millors docents i a causa del baix nivell socioeconòmic no pot exercir, d’aquesta manera també es perden oportunitats. Per tant, no és just que molts estudiants no puguin arribar a la feina a causa de l’alt preu dels màsters i a més a més l’exigència de realitzar-los per poder trobar lloc de feina després. D’altra banda, penso que la ponència envers el tema de coneixements és excel·lent, ja que està clar que com més formació té un professor més qualitat obté i més competent és, llavors els nens poden aprofitar aquesta qualitat i obtenir un èxit en els seus resultats. En una escola convenen professors que estiguin compromesos a millorar l’educació i fer-ho mirant més enllà de l’aula i el centre, és a dir, centrant-se amb les necessitats i característiques de cada alumne. Per una altra part, crec positius els diferents objectius per a poder millorar la qualitat de l’educació. Tant el d’enfortir l’escola com el del compromís per poder augmentar l’equitat i la inclusió. Aquests objectius ajuden al fet que els professors puguin tenir millor formació inicial i permanent, com a punt molt important i també el fet que docents puguin estar acompanyats de professionals per a millorar la seva qualitat a l’hora de transmetre els coneixements de la manera en què ho poden fer. Això és tot, espero que aquesta aportació pugui servir per a poder consensuar i millorar la facilitat per a continuar treballant i en un futur d’accedir al treball a les persones amb un nivell socioeconòmic baix. I també per modificar alguns conceptes sobre les formacions i objectius de les escoles i els professors.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Hola a tothom, sóc Maria Curto, estudiant de primer curs del grau d’Educació Infantil a la Universitat Rovira i Virgili. M’agradaria poder fer meves aportacions al debat “Ara és demà”. En l’inici del debat ens diu que hi ha dos tipus de professors, és a dir, els professors poden veure la seva feina de dos maneres: com una ocupació laboral, on el docent s’adapta a qui mana, és a dir, complint la feina que li toca fer i li manen des de direcció, o bé com una professió com una professió compromesa amb la formació dels alumnes i el futur d’aquests, amb les famílies i amb tot el que comprèn l’escola. Fent la seva feina amb compromís i dedicació, com un servei a la societat. Penso que fan falta professors com els del segon tipus, que vulguin la millora de l’educació. Professors amb vocació, tacte amb els infants i ganes de fer la seva feina. Si, vocació, aquesta paraula què no sol agradar, que molts no troben adequada, però que a mi m’agrada tant. Penso que un professor sense vocació no és un professor complet, per molta formació i coneixements que tingui. Se’ns proposava de si un professor especialitzat amb una matèria concreta (per exemple matemàtiques) podria impartir classes a EI i EP. Jo crec que no seria bo, els professors d’aquestes etapes requereixen coneixements psicològics que als graus que no són d’educació no es toquen. I ja per acabar faria un incís amb aquesta frase: “S’està acabant el dret a l’educació com a dret universal, on tothom tingui abast, en les mateixes condicions d’equitat i qualitat.” Amb això vull dir que molts nens/es no tenen el dret a l’educació, bé sigui per diners o per situació personal. Tots els nens/es haurien de disposar de les mateixes condicions d’equitat i qualitat.

    • Usuari2

      09 de Febrer de 2017

      Sóc estudiant d’educació de la URV i des del meu punt de vista cal destacar tres temes molt importants. El primer punt important d’aquesta ponència és el fet de realitzar dos màsters per poder treballar com a docent. Hi ha molts estudiants que no tenen les ajudes necessàries per accedir-hi i això els crea una barrera d’entrada per treballar com a docents. D’altre banda cal destacar que si ets docent i tens molts estudis i més coneixements t’agafaran primer que qualsevol altre docent sense tants estudis. El segon punt important és l’accés al món labora. La metodologia que imparteix el nostre país, no és la millor metodologia per treballar. Les llistes són molt llargues i pots estar molt de temps esperant per tenir un lloc. Aquest fet no és just perquè el període de temps pot ser molt llarg. I per últim i no menys important, destacaria que necessitem més inversió en ensenyament que els últims cinc anys.

    • Usuari2

      09 de Febrer de 2017

      Sóc estudiant del Grau d’Educació Infantil a la Universitat Rovira i Virgili. Actualment estic cursant el primer curs. Estic molt d’acord amb la ponència que ha redactat en Miquel Martínez, catedràtic de teoria de l’educació a la Universitat de Barcelona. Per una banda, voldria fer èmfasi en el que exposa sobre els recursos que disposa el professorat a les escoles o instituts. Considero que, malgrat la reducció dels recursos a causa de les retallades en educació, els mestres han de ser capaços de treure el màxim profit dels recursos que disposen, independentment de la quantitat. Per altra banda, penso que el professorat s’ha de comprometre a millorar l’educació i ha de tenir present que el seu procés de formació ha de ser continu i permanent, ja que a mesura que anem avançant en educació, es produeixen canvis que tant mestres com professors han de conèixer i és per aquest motiu que han d’estar actualitzats. Finalment, voldria destacar una de les frases que exposa el catedràtic: NECESSITEM PROFESSORS ENTUSIASMATS PEL SABER, QUE ACOMPANYIN BÉ ALS ALUMNES I TRANSMETIN AQUEST ENTUSIASME.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      Hola, sóc Joana, estudiant de 1r Grau d’Educació Infantil a la Universitat Rovira i Virgili del campus Terres de l’Ebre. Estic molt d’acord amb aquestes propostes, ja que penso que necessitem professors compromesos amb l’educació, aquells que estimin la seva feina i ho facin sempre amb ganes i motivació, ja que si ho fan d’aquesta manera, també ho transmetran als seus alumnes. Professors que no es dediquin simplement a l’educació pel sou, sinó pel plaer propi d’ensenyar i transmetre tots els coneixements i valors necessaris als infants. Amb això, també va relacionat el tema de la formació inicial i continuada del professorat, que em sembla molt interessant i apropiat. Aquests s’haurien d’estar formant contínuament, i estar sempre informats dels avenços que es produeixen en el món de l’educació per tal de poder aplicar-los, també de tècniques noves o metodologies per poder emprar-les. També m’agradaria destacar, el tema que s’ha plantejat respecte a tenir un mentor a l’hora de realitzar les pràctiques. Penso que aquest serà de gran ajuda per tal d’introduir, ensenyar i aconsellar al novell per poder exercir la seva futura professió. Sempre és bo aprendre des de l’observació dels altres, ja que és una bona manera d’aprendre i de nodrir-se de noves metodologies de treball. Per finalitzar, voldria destacar un fragment de la ponència que diu “necessitem professors compromesos amb la seva feina i també una societat compromesa amb l’educació”. Des del meu punt de vista, és molt important que tinguéssim professors compromesos i sobretot qualificats, però també és molt important que la societat en la qual vivim, estigui compromesa amb l’educació. Ja que l’educació, no només és cosa de les escoles, sinó que és cosa de tots.

    • Usuari2

      12 de Febrer de 2017

      Com a alumna del primer grau d’Educació Infantil del Campus de les Terres de l’Ebre em sento atreta per la majoria de temes que parlen sobre l’educació en general. Penso que el sistema educatiu espanyol actual dóna molt a parlar i és per això que després d’haver llegit atentament el debat “Ara és demà” de la ponència 4 “El professorat” m’agradaria fer la meva aportació personal. Un dels temes que més m’ha cridat l’atenció ha estat el fet de posar en dubte la possibilitat que els mestres d’educació infantil i primària puguin exercir com a docents també en l’educació secundària i viceversa. Personalment, crec que existeixen multitud d’inconvenients que poden interferir negativament en el procés d’aprenentatge de l’alumne en cas que això algun dia es pugui dur a terme. Per dirigir-se a nens petits fan falta unes nocions de psicologia bàsiques perquè és en aquesta època quan els nens i nenes comencen a desenvolupar i experimentar les seves primeres emocions, per tant, cal una persona que els acompanyi en aquest procés tant important. A més, per ensenyar a l’ESO cal personal especialitzat en cada matèria perquè el nivell de coneixements que s’imparteixen són més elevats.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Aporto unes propostes molt generals però que penso que són importants i que caldria revisar. Penso que la formació de mestres i professors ha de ser d'altíssim nivell perquè puguin afrontar amb garanties el repte d'ajudar els nens i nenes a formar-se. Durant molt de temps la professió de mestre ha estat molt poc valorada, i en general hi ha hagut poca exigència en els estudis. Hi ha mestres que no saben qui va ser Maria Montessori, per posar un exemple, i això és tan greu com que un metge no sàpiga qui va ser Alexander Fleming. També n'hi ha d'excel·lents, segurament la majoria, però és precisament el fet que convisquin mestres que en saben molt i que s'hi impliquen amb els que fan la feina molt justeta, el que no s'entén i que s'hauria d'evitar pel bé de tots. S'ha d'exigir el màxim a tothom i no deixar en mans de la bona voluntat i vocació de cada mestre per fer de més o de menys. En el cas d'altres professions això és impensable. Cal dotar de prestigi aquesta professió, com en d'altres països, al nivell de la importància que té, que és molta, i penso que això també passa per l'exigència en els estudis, que hauria de ser molt més elevada per tal de garantir que els mestres que els acaben estan altament preparats, al nivell d'estudis com medecina o enginyeria (de fet, com tots haurien de ser). És una feina vocacional, sí, com ho és la de medicina, per exemple, i això no impedeix que els nivells d'exigència en aquesta carrera siguin molt alts. Penso que en el cas dels mestres hauria de ser així. També caldria anivellar els sous, evidentment. També penso que en aquest context, el mestre hauria de tenir més autoritat a l'aula, en el sentit de respecte, hi ha d'haver un respecte mutu professor-alumne, que en molts casos no hi és; i això penso que té a veure també amb el prestigi i també amb els valors (hem passat d'una societat on els mestres pegaven els nens, a una en què massa nens no respecten els mestres; cal trobar l'equilibri. No hi ha molta gent (segur que alguns sí) que s'atreveixi a cridar-li a un metge perquè no està d'acord amb el diagnòstic, en canvi hi ha mestres que han de suportar no només la desautorització sinó també males paraules i coses pitjors per part de pares. Aquest manca de respecte desautoritza el mestre i li deixa molt poc marge perquè pugui fer bé la seva feina. Aquí intervé la manca de valors i d'educació d'alguns pares, i això també caldria que es treballés de manera generalitzada.

    • Usuari2

      21 de Febrer de 2017

      Quines competències hauria de tenir qualsevol educador? Els professors de qualsevol nivell educatiu (des de l’educació infantil fins a la universitat) han de ser facilitadors de l’aprenentatge. Per això han de desenvolupar competències transversals a més a més de les competències específiques de la matèria acadèmica que ensenyen. Per competències transversals ens referim a les competències que no són d'una matèria específica i es poden aplicar a una àmplia gamma d'aspectes: continguts a ensenyar, mètode pedagògic, gestió de grups, les relacions del dia a dia amb els alumnes com a individus i com grup, amb els col·legues, amb les famílies i amb altres actors. Però a més a més, haurien de crear consciència i sensibilitat cap a les qüestions dels drets humans, la democràcia i l'Estat de Dret, com a eixos transversals essencials per a la formació dels nostres infants i joves.. És per això que, quan s'intenta determinar "què?", "per què?" i "com?" en el disseny d'aprenentatge dels mestres, la qüestió dels valors no es pot eludir. Junts, valors, actituds, habilitats i coneixements, implícits i explícits, amb accions específiques aplicades en situacions reals, constitueixen l'entorn de la competència que permet establir l'ethos democràtic en una relació d'aprenentatge. Per acabar voldria insistir en el que deia el Josep Maria el 07 de febrer de 2017 “els mestres de mestres han de ser experts en l'estil socràtic d'ensenyament i peripatètic d'acompanyament que després voldrem que practiquin els seus deixebles. I si a cada petita escola se li demana que sigui estricta complidora d'un projecte i als mestres, que treballin en equip, no veig perquè els mestres de mestres no haurien de donar exemple. I si volem que l'escola sigui més interdisciplinar, no seria bon model que les Facultats fossin tan cartesianament departamentades. Llibertat de càtedra no vol dir autisme docent”.

    • Usuari2

      28 de Febrer de 2017

      Benvinguda sigui qualsevol iniciativa que promogui la reflexió per la millora del sistema educatiu. Tal com apunta la ponència, estic totalment d’acord amb la idea que s’han de formar grans professionals de l’educació si volem tenir un sistema educatiu de qualitat. Per tant, si parlem de formació, hem de començar tenint en compte la formació inicial. Una formació que compti amb els millors professors universitaris amb gran experiència a les aules. També que consti d’un programa de formació pràctica ben complet, amb contacte amb la realitat de les aules des dels primers cursos universitaris. Per tant, necessitem centres que demostrin unes bones pràctiques educatives per formar bons professionals. Així doncs, és necessària i imprescindible una avaluació dels centres i del professorat per mantenir aquesta qualitat en l’ensenyament que tant es desitja. Però això em genera un seguit de preguntes: qui es farà càrrec d’aquesta avaluació? Seran els equips directius? O potser la faran els inspectors? O una comissió que integri membres del centre i externs? Què s’avaluarà? ...i alguna pregunta més. Crec fermament que s’ha de fer una avaluació per professionalitzar la nostra professió però també penso que s’ha de planificar molt bé com i qui seran els encarregats d’aquesta avaluació. I si he parlat de formació inicial, trobo també imprescindible en aquesta societat complexa i canviant en la qual vivim, la formació permanent, que des del meu punt de vista hauria de ser de qualitat, obligatòria i gratuïta. I per últim m’agradaria comentar que trobo molt interessant la figura del professor mentor. D’aquesta manera els professors mentors podrien traspassar tota l’experiència acumulada al llarg de la seva vida professional al professorat novell. Espero i desitjo que aquest debat sigui l’inici del canvi i la revalorització de la nostra professió, ara i demà.

    • Detall%20cara%20per%20a%20premsa

      02 de Març de 2017

      Proposo un decàleg dels trets fonamentals d'un bon docent, mestre o professor (venen fragments en castellà d'un article meu; prego disculpes): Primer, no esdevenir ni un col·lega ni tampoc un enemic amb els alumnes (sólo debe ser respetuoso y respetado. Recuérdese que la amistad se fundamenta en la igualdad de deberes y responsabilidades entre los interesados. Un profesor y un alumno todavía no comparten ni las mismas obligaciones ni los mismos derechos, simplemente no son iguales por madurez, conocimientos y experiencias. Segona, (un buen maestro debe exigir trabajo y respeto logrando que confíen en él sus alumnos. Cuando ello ocurra dejarán de pensar que el mentor es alguien alejado de sus intereses para convertirse en alguien con quien compartir buenas conversaciones. En ese instante el docente se habrá convertido en lo que más buscan los adolescentes, en un referente, y la confianza fluirá entre ambos). Tercera, (un buen educador debe dominar su especialidad. Los estudiantes repudian con suma celeridad a los docentes que cojean de conocimientos pero en cambio valoran a quienes explican las lecciones con claridad. Por eso en Estonia y Finlandia escogen como docentes a los mejores alumnos que salen del bachillerato. Éstos futuros maestros recibirán clases de los mejores profesores de universidad. De esta forma la profesión de docente atrae a los más inteligentes y ambiciosos. Además en Estonia y Finlandia un buen educador debe dominar su especialidad con un lenguaje preciso, correcto y culto. Añadamos que los docentes finlandeses tanto de preescolar como de infantil y primaria deben ostentar un título universitario equivalente a una licenciatura, grado superior o máster. Toda esta formación en Estonia y Finlandia persigue que los educadores dominen su asignatura, el currículo, las necesidades de los alumnos y las técnicas didácticas básicas en general. En China, otro país con excelso éxito académico según PISA, los maestros sólo enseñan una materia que dominan al dedillo, algo que nos muestra otra vez que existe una clara relación entre lo que saben los docentes y lo que aprenden los alumnos. De hecho es imposible que un profesor enseñe bien algo que no sabe. En España se defiende que el mentor sólo sea un guía del estudiante sin necesidad de dominar su especialidad. Quizás nos falte algo de filosofía oriental). Cuarta, (un buen profesor debe practicar la humildad, algo que a su vez le otorgará una gran autoridad y confianza con sus escolares. El docente que busca impresionar para ser admirado creará distancia con sus alumnos. La pedantería académica no suele resultar un puente de correspondencia. Por el contrario, el educador que ordene deberes bajo el formato de una pequeña investigación otorga a sus alumnos un protagonismo educativo. Ellos defenderán en clase sus disquisiciones y el docente luego corregirá los errores. Quien más se equivoca más aprende y quien más corrige más enseña. La humildad se halla en ambos bandos). Cinquena (un buen profesor debe saber defender los intereses de sus alumnos por encima de otros malos maestros o educadores. Si ese aspecto llega a oídos de sus alumnos, éstos sentirán un profundo respeto por su mentor). Sisena , (un buen docente educa también con el ejemplo. Con el respeto y los buenos modales siempre estará en posesión de su autoridad. En todo caso, y si un día fallara, demostraría ser imperfecto, algo que también mostraría su humanidad. Setena (un docente debe siempre quejarse si el sistema educativo resulta deficiente hallando argumentos y razones para oponerse). Vuitena, (un educador experto debe mantener un buen orden y concentración en sus clases para facilitar que sus alumnos aprendan bajo un esfuerzo menor que si la algarabía reinara la sala. Además un ambiente tranquilo permite algo fundamental, el desarrollo sistemático de la lengua bajo el esfuerzo y la perseverancia. En Estonia y Finlandia los alumnos se les enseña y obliga desde infantil y primaria a permanecer atentos y quietos para aprovechar al máximo el colegio y alcanzar la máxima comprensión lectora, algo fundamental ya que aprendemos la mayoría de conceptos con palabras. Parece pues obvio que un docente no debe aceptar que un alumno pueda molestar a los demás bajo simpatías y privilegios. En tal caso los demás se verán animados a perpetrar lo que el díscolo les mostró). Novena (un buen docente debe informar de los errores escolares a los alumnos y a los padres de éstos. La entrevista suele ser un buen puente de contacto). I desena i molt important, el bon docent ha de construir un pont sòlid de confiança entre ell i els seus alumnes. Un cop ben establert aquest, el respecte, la tranquil·litat i l'entorn per aprendre solen ser més fàcils d'assolir.

    • Detall%20cara%20per%20a%20premsa

      02 de Març de 2017

      Donat el cas que ERC vol en breu revisar el pacte educatiu amb la resta de socis, i que PP i PSOE volen fer el mateix, una sèrie de professors d'universitat, de docents en centres educatius i d'escriptors reconeguts han signat el següent decàleg per a un sòlid pacte educatiu nacional. DECÁLOGO PARA UN PACTO DE ESTADO POR LA EDUCACIÓN Las leyes educativas de nuestro país llevan décadas oscilando con cada cambio de gobierno. Sin embargo, ninguna de ellas ha resuelto el gigantesco fracaso escolar que casi duplica la media europea, ni la baja inversión en educación, muy inferior a la media comunitaria. Son leyes educativas que defienden más los intereses ideológicos del gobierno al cargo que la mejora real y la estabilidad de la enseñanza. Es urgente un compromiso de Estado por la Educación que mejore y estabilice nuestro Sistema Educativo. Para conseguirlo, es imprescindible alcanzar un acuerdo entre el partido en el gobierno y el resto de grupos. Así ha ocurrido en otros países europeos. Con tal objetivo, los firmantes de este manifiesto vemos prioritario que este Pacto de Estado por la Educación contenga lo señalado en el siguiente decálogo de mínimos: 1. El objetivo de todo sistema educativo es formar personas cívicas, cultas y críticas mediante la transmisión de conocimientos veraces, lógicos y éticos. Todo para que devengan buenos ciudadanos, buenos profesionales y expertos en un máximo de habilidades. En conjunto, una buena educación debe preparar al individuo para que sea capaz de tomar las mejores decisiones ante las cambiantes situaciones de la vida. 2. La educación y la enseñanza es un derecho universal para que los jóvenes aprendan conocimientos objetivos y contrastables sin prejuicios dogmáticos, políticos o históricos. La educación no ha de ser ni de izquierdas ni de derechas, sino una necesidad social para brindar oportunidades a cada nueva generación y así mejorar nuestra civilización, según los valores que compartimos. La verdad, bajo la lógica y los hechos, permite el auténtico pensamiento crítico, mientras que los prejuicios, bajo el sentido común adoctrinado, conllevan a la mediocridad y a la confusión. 3. La educación la adquisición de conocimientos, aptitudes y habilidades que sirvan y orienten al individuo con efectividad. Para ello hay que trazar un currículum sólido, amplio y bien estructurado, con la finalidad de evitar saltos bruscos entre las etapas educativas y concatenar progresivamente unos con otros el máximo de aprendizajes. 4. El sistema educativo y toda la sociedad deben respetar, valorar y dignificar la profesión docente bajo tres preceptos. Primero, que se produzcan el mínimo de injerencias en el trabajo de los profesionales de la enseñanza, como sucede ante un diagnóstico médico, ante la reparación de un ordenador o ante la puesta a punto de un coche. Segundo, que los docentes posean el mayor tiempo posible para preparar sus clases, mejorar sus conocimientos disciplinares y optimizar la didáctica de los mismos. Y tercero, una mejora significativa y justa de sus condiciones de trabajo para atraer a los más doctos y competentes especialistas en todas y cada una de las etapas. 5. El sistema educativo no puede confundirse con el sistema escolar. Del sistema educativo forman parte: las familias, la Administración y el sistema escolar, mientras que el sistema escolar lo integran solamente los centros educativos. Desgraciadamente, durante las tres últimas décadas, nuestras leyes educativas han tendido a confundir el sistema educativo con el escolar. El Pacto de Estado por la Educación debe ampararse en un marco legal en el que esta distinción esté clara. Sin el compromiso conjunto y cada uno en su parcela, de centros de enseñanza, familias y administración terminan recayendo sobre el sistema escolar demasiadas funciones que diluyen la transmisión de conocimientos, habilidades y aptitudes. 6. La enseñanza eficaz es aquella que utiliza métodos probados, contrastados y demostrados. No tenemos certezas sobre cómo aprende o muestra lo aprendido nuestro cerebro, es decir, cómo codifica y descodifica la información. De saberlo, quizás ya estaríamos a punto de conectar nuestras mentes con un USB y prescindir del costoso sistema educativo. Así pues, y sin evidencias científicas que lo avalen, resulta falaz e insensato aplicar teorías que afirman saber cómo nuestro cerebro procesa el aprendizaje. Estas hipótesis no se basan en datos científicos ni están respaldas por pruebas empíricas, y consecuentemente no pueden dictaminar cómo enseñar en las aulas. En definitiva, y en base a la experiencia probada y contrastada, hay que aplicar aquellos métodos que en un gran número de centros y en una amplia diversidad de alumnos, han demostrado que reducen el fracaso escolar y mejoran de manera efectiva la educación. No debemos juzgar un sistema educativo por la altura de sus intenciones, sino por sus resultados. 7. La educación es un derecho, pero también un deber. Un derecho constitucional para cualquier ciudadano en su etapa formativa y un deber que incumbe a padres, docentes, instituciones y alumnos. 8. En la enseñanza se producen procesos asimétricos en los que quien más sabe, enseña más que aprende, y quien menos sabe, aprende más que enseña. Por lo tanto, un buen cuerpo docente debe de estar formado por maestros y profesores instruidos, que dominen su especialidad y, en consecuencia, la didáctica de la misma. 9. La educación se fundamenta en la lectura, comprensión y adquisición de una gran mayoría de conceptos escritos. Aunque los humanos no nacimos para leer, sí somos educables en ello. Además, y sin capacidad de comprensión lectora, jamás se podrá entender lo que se ha de aprender. En Infantil y Primaria, los alumnos necesitan maestros con un dominio rico y preciso de los idiomas oficiales, más una didáctica eficaz que les permita enseñar con ciertas garantías. Los alumnos deben acabar la etapa Primaria con destrezas probadas a nivel de lectura mecánica, comprensión lectora y redacción de los conceptos que han adquirido. Sin ese dominio, un joven no puede ni entender, ni aprender, ni escribir lo que cree saber. Eso le podrá llevar a la frustración, a la desmotivación y al abandono de los estudios. 10. Médicos y científicos expertos deben detectar en Infantil aquellos alumnos cuyas deficiencias innatas o adquiridas condicionen su rendimiento. Resulta fundamental que este diagnóstico y tratamiento, si es el caso, se aplique cuanto antes. Sin diagnósticos acertados y precoces, sin la suficiente dedicación por parte del estudiante y sin un buen sistema educativo, ningún alumno podrá desarrollar al máximo su capacidad ni asimilar los conocimientos que los profesores ponen a su disposición. Expuesto el decálogo anterior, los abajo firmantes entendemos que este manifiesto es una declaración de principios que todo sistema educativo que se precie debería incorporar, y cuya concreción habría de resolverse en el marco del Pacto de Estado Educativo que reclamamos. Sabemos que no son las leyes educativas, en sí mismas, las que mejoran un sistema educativo, sino el espíritu que las anima. Es en este sentido en el que proponemos los principios básicos de los que debería estar imbuido dicho pacto educativo. Ho signen: Félix de Azúa Comella, escritor y miembro de la Real Academia Española Ramón Bohigas Roldán, presidente del Instituto de Prehistoria y Arqueología Sautuola Rafael Coloma Gil, catedrático de instituto, profesor de Latín de la Universidad de Alicante y vicepresidente de la Sociedad Española de Estudios Clásicos de Alicante Ramon Fontserè, actor y director de Els Joglars Miguel González Dengra, catedrático de instituto, Lengua y Literatura Jordi Martinell Callicó, catedrático de Paleontología de la Universidad de Barcelona Xavier Massó Aguadé, catedrático de Filosofía de instituto y presidente de SPES Mariano del Mazo de Unamuno, catedrático de Lengua y Literatura de instituto Enrique Moradiellos García, escritor y catedrático de Historia de la Universidad de Extremadura Ricardo Moreno Castillo, escritor y Licenciado en Filosofía y en Matemáticas Javier Orrico Martínez, escritor y catedrático de Lengua y Literatura de instituto David Rabadà i Vives, escritor, geólogo y profesor de instituto Alberto Royo Abenia, escritor, músico y profesor de instituto J. Jorge Sánchez López, escritor y catedrático de Filosofía de instituto Eva Serra Sánchez, periodista y fundadora-directora de Catalunya Vanguardista Felipe de Vicente Algueró, escritor, catedrático de Historia de instituto y presidente de la Asociación Nacional de Catedráticos de Instituto

    • Detall%20cara%20per%20a%20premsa

      02 de Març de 2017

      LA EDUCACIÓN EN ESTONIA Y FINLANDIA Es complejo detallar qué otorga exactamente el éxito al sistema educativo de Estonia y Finlandia. No hay un sólo factor que sea de aplicación universal y que pueda mejorar de golpe el nuestro. En realidad es un laberinto de vigas que triangula la solidez de todo un edificio. Las más fundamentales son las siguientes: 1. Didáctica demostrada científicamente de como enseñar en el aula. 2. Detección precoz de alumnos con dificultades. 3. Terapias inmediatas y correctivas al respecto 4. Empresas que exigen buenos profesionales bajo un currículo exigente, homogéneo y con reválidas para pasar de niveles educativos (esto sólo vale para Estonia que ahora supera en PISA a Finlandia). 5. La ciencia determina que prácticas educativas funcionan o no. 6. Una sociedad que valora y admira la solidaridad, el civismo y la profesión docente. 7. Un dominio excelso de un par de idiomas como mínimo al terminar primaria 8. Unos aspirantes a docentes con las mejores notas de bachillerato y expertos en la especialidad que imparten. 9. Unos maestros de primaria con estudios a nivel de licenciatura o grado superior más un máster. 10. Y finalmente, y lo más importante, unas familias altamente comprometidas en la educación de sus zagales. Cabe matizar, y para comprender todo en su conjunto, que la inmigración no finlandés - parlante es muy baja. Todo lo anterior se estructura en dos pilares que reducen el fracaso escolar en Estonia y Finlandia. El hecho que los estudiantes no aprendan puede ser causado por dos causas: las disfunciones genéticas que en Finlandia son diagnosticadas y tratadas en infantil; y el entorno externo cuya solución reside en la educación bajo unos buenos hábitos estudiantiles. Éste es el enfoque de este país y de este ensayo. El camino finlandés resulta pues complejo pero eficaz. Por un lado se diagnostica y trata cualquier limitación clínica del alumno ya en infantil o primaria. Y por el otro se trabajan los hábitos de aprendizaje con maestros y profesores doctos y altamente cualificados que enseñan a sus alumnos a devenir buenos profesionales y cívicas personas. Para ello, y ya en primaria, se imprime un dominio brutal y excelso de la comprensión lectora, base de todo concepto a poseer en la mente y a plasmar en un escrito o exposición oral. En todo ello la familia se siente la principal responsable de la educación de sus hijos y no la escuela. Padres y madres se comprometen a atender a sus vástagos bajo el esfuerzo en buenas rutinas de trabajo, descanso y juegos, más un hogar tranquilo, ordenado y ejemplar que todo niño necesita. La administración local, descentralizada del Estado, se encarga que todo escolar tenga las mismas oportunidades bajo una misma ley que ya fue consensuada por conservadores y progresistas hace décadas. Esta descentralización da mayor rapidez a la toma de decisiones sobre alumnos y necesidades familiares que si la cosa pasara por un Departamento de Enseñanza. De esta forma, centros educativos de titularidad municipal, familias muy presentes en el hogar y administración local conocedora del entorno, trabajan juntos configurando el sistema educativo nacional, algo que jamás ha sucedido en la península ibérica. Por otro lado el sistema finlandés parte desde su nivel más bajo, infantil, hasta llegar a la universidad alcanzando una sociedad del conocimiento comprometida profundamente con la educación. En resumen podríamos decir que el modelo educativo finlandés, y las leyes que lo han hecho posible, inciden en tres ámbitos, el docente, el familiar y el administrativo.

    • Detall%20cara%20per%20a%20premsa

      02 de Març de 2017

      EDUCAR O ENSENYAR? Avui dia hi ha dos grans extrems didàctics, els qui pensen que els centres han d’educar més en habilitats que ensenyar continguts, i els qui defensen que els docents han d’ensenyar més coneixements que no pas educar emocionalment. Ambdós defensen la dualitat ensenyar i educar, però cadascú hi posa més pes en un dels dos. Els de més educació i menys ensenyament pertanyen a una visió pedagogista força arrelada a Infantil i Primària. A l’altra banda se situen els d’un ensenyament estructurat en matèries, llibres i especialistes, quelcom més freqüent a Secundària, Batxillerat i Universitat. Entre els pedagogistes hi predomina una visió més emocional de l’educació amb mestres que no cal que dominin la seva especialitat però sí les teories pedagògiques. Entre els de l’educació estructural s’argumenta una perspectiva més empirista de l’ensenyament amb docents molt versats en el que ensenyen i en la seva didàctica. Els pedagogistes parlen d’innovació continua mentre els de l’educació estructural es resisteixen a baixar el nivell de continguts. El xoc anterior d’idees sembla indicar que el pedagogisme pretén "primaritzar" Secundària, Batxillerat i Universitat. En fi, que el docent havia de ser molt entès en innovacions pedagògiques però no tan docte en la seva especialitat. Un primer problema a tot l’anterior és que els pedagogistes es fonamenten en teories de fa uns cent anys, és a dir, no posseeixen innovacions modernes ni aplicant el mètode científic. Però un segon problema és la proclama que la formació pedagògica serà el futur de la millora educativa. Estranyament oblidem altres fets que contradeien aquest discurs. El primer que els professors de secundària ja se’ls fa passar per un màster d’educació ple de pedagogia, més un mínim de sis anys entre grau universitari, pràctiques i oposicions. El segon que els millors països europeus en PISA, Estònia i Finlàndia, no es basen sols en una formació pedagògica dels seus docents sinó en la següent xarxa de forces: el total compromís familiar en l’educació; les ajudes estatals als desfavorits; la detecció precoç d’alumnes amb dificultats; l’aplicació immediata de teràpies correctives; l’excel·lència per als aspirants a docents; el grau superior o llicenciatura per als mestres d’infantil i primària; l’aplicació d’estudis científics que determinen quines didàctiques funcionen o no; l’exigència del domini lingüístic dels estudiants; una societat que valora la solidaritat; una admiració que prestigia a la classe docent; i finalment unes empreses que exigeixen bons professionals. Si un d’aquests deu principis falla, tot cau. Paradoxalment Finlàndia porta una dècada caient en els resultats PISA. Aquest fet s’inicià quan aquest país va rebaixar els seus currículums, la qual cosa Estònia no va fer i ara supera al seu veí del nord. Cal indicar que si el model pedagogista pretén educar més que ensenyar, reduirà currículum i baixarem com Finlàndia. En fi, que emmirallar-se sols en part del model finlandès, el pedagogisme, resulta una simplificació excessiva. Del cert que no tot es millorarà formant més docents convençuts en el pedagogisme sinó que calen molts més esforços socials que la simple creació d’aquests superprofessors. La pregunta cabdal és, ¿què ha de pesar més en el futur educatiu català, l’educació o l’ensenyament? Cal afegir abans de decidir-se que cap recerca científica en neurobiologia o psiquiatria ha demostrat mai la base on es fonamenta l’educació competencial dels pedagogistes, les intel·ligències múltiples. El nostre cervell no posseeix compartiments separats en intel·ligències múltiples sinó que tot es relaciona amb tot. És a dir, aquestes visions pedagogistes no posseeixen cap base científica. En resum, el sector pedagogista està guanyant molt terreny en detriment dels de l’ensenyament estructurat, però no per això té la raó. No voldria pensar que una ideologia repetida mil cops acabi sent veritat. Per tal de construir un nou estat cal debatre, contrastar i demostrar quin és el millor sistema d’ensenyament. Si uns l’imposen cometran el mateix error que el país veí. Per tant, d’un model educatiu no és una propaganda que es proclama el millor, sinó demostrant que serà l’excel·lent. La sobirania nacional no s’ha de guanyar sense contrastar totes les teories.

    • Usuari2

      06 de Març de 2017

      Sóc mestra de religió des de fa 25 anys i estic molt feliç amb la tasca que ara continuo exercint. M’agrada la feina que faig per la simple raó que a les meves classes s’aprenen continguts que no es tracten en cap altra assignatura. Posaré uns exemples senzills, ja que imparteixo classes a primària. No han de saber els meus alumnes per què el dia 24 de setembre no hi ha classe a Barcelona? Per què aquest any la Setmana Santa cau a l’abril i no al març? O simplement, Per què durant les vacances de Setmana Santa a les pastisseries hi ha uns pastissos amb ous de xocolata? Parlem de religió? Sí. Parlem de cultura? Sí. Parlem de la cultura religiosa d’un país d’arrels judeo-cristianes. La cultura religiosa és fonamental per poder entendre la realitat que ens envolta, és un element de cohesió i d’integració en una societat cada vegada més diversa i plural. No es tracta de parlar a les escoles públiques de religió en el sentit estricte de la paraula i de catequetitzar com alguns consideren que fem. Considero les meves classes importants, on tenen cabuda tots els nens que venen a l’escola, siguin creients o no creients, siguin de la religió que siguin. No oblidem que per a poder integrar-se en una determinada societat s’ha de conèixer la cultura del lloc on es viu. Per finalitzar dir que trobo molt a faltar que en els pilars d’una futura educació a Catalunya no s’hagi considerat la importància de donar una cultura religiosa impartida per especialistes formats com són els actuals mestres i professors que imparteixen la classe de religió. En qualsevol model educatiu és prioritari per la cohesió i el respecte a la diversitat una matèria de CULTURA RELIGIOSA PER A TOTHOM.

    • Santi

      07 de Març de 2017

      Sóc professor de religió a secundària a l’ensenyament públic, des fa quasi 30 anys. He comprovat com els meus alumnes s’han sorprès del què tractem a les nostres classes. Molts coneixements culturals i religiosos elementals per entendre i situar-se en aquesta societat multicultural i multireligiosa. Sense aquests coneixements ens hauríem ficat en mes d’un embolic per desconeixement, ens hauríem perdut moltes coses, entendre molts llibres, pel•lícules, videojocs... Crec que uns continguts mínims de cultura religiosa no tal sols són necessaris sinó imprescindibles, en una societat tan oberta, lliure, integradora, no discriminadora, tolerant... com la societat catalana. No puc entendre un sistema educatiu que pugui excloure aquesta Cultura. Aquests continguts els haurien de donar els professors de religió actuals, per ser els més preparats acadèmicament, que és de fet el que ja s’està fent a les aules. Fins i tot, la escola cristiana ja fa molts temps que la dóna en els seus centres. Una escola a la qual, o han anat o van, molts dels fills i filles dels actuals polítics catalans. Seria un greu error, una gran e imperdonable contradicció i irresponsabilitat, oblidar-se d’aquesta matèria en la educació del futur. Ens portarà molts més problemes dels que ja en comencem a tenir ara. Conèixer és integrar i estimar el proïsme.

    • Foto%20%c3%80ngela%20whatsapp

      01 de Abril de 2017

      Sóc l’Àngela, llicenciada en Ciències Religioses, i exerceixo de mestra de Religió a l’escola pública fa més de 16 anys. L’actual separació dels nens en Religió i Alternativa, d’una banda em sembla que respecta la lliure elecció i de l’altra crea una discriminació, separació entre els alumnes. Com és sabut separar és sinònim d’impotència i del que es tracta és de poder-ne parlar tots: ateus, agnòstics, cristians, protestants, islàmics, budistes… Jo proposo una classe, dins del nou format d´escola, on un mestre cuidi l´àmbit religiós, transcendent.. que ha de tenir presencia a l’escola tal i com el té a la vida.

    • Usuari2

      13 de Abril de 2017

      Sóc en Jordi. Director d'un Institut de màxima complexitat. He participat en alguna reunió presencial però les conclusions no es resumien d'acord amb el grup i depenien molt de l'habilitat del secretari. Malgrat la feina excessiva he tret temps per fer aportacions a les ponències. La manca de temps també ha impedit que malgrat en són coneixedors les formalitzéssim més en l'equip directiu i per això les envio a tall personal. EL PROFESSORAT La ponència pretén renovar els procediments mitjançant s’arriba i a la professió docent i la carrera posterior. En aquest sentit planteja com ha de ser la formació inicial perquè ofereixi garanties d’habilitació, com ha ser la incorporació als centres educatius i l’accés laboral i professional i quina ha de ser la carrera posterior i els controls d’avaluació de la tasca. S’han de valorar positivament les propostes de la ponencia perquè renova els procediments, els apropa a la realitat en un plantejament gradual encomiable i en contacte amb l’experiència. No parteix de plantejaments teòrics o basats el corpus disciplinari d’una matèria sinó que valida l’aptitud en la interacció del saber teòric amb l’experiència. Planteja, una habilitació general però una incorporació als centres on aquests tenen la decisió i es valora la seva realitat concreta. Promou, també, una carrera docent coherent allunyada del tràmit o de la validació de la mera antiguitat i més basada en el mèrit. Fins i tot esmenta les situacions d’incapacitat sobrevinguda de tan difícil solució en l’actualitat. Potser trobem a faltar algun comentari sobre les especialitzacions que a Catalunya s’estan vehiculant mitjançant la fórmula dels perfils que han obert un panorama prometedor de cara a cobrir les necessitats dels centres. Els seus principis són adients i en donar importància a la docència no centrada en la transmissió d’informació sinó en relació pedagògica en alumne i el treball en equip s’adequa més a la tasca professional que l’aprenent o l’aspirant haurà de desenvolupar. Recull els canvis que ha tingut la manera d’entendre la professió. Fins ara no es valoraven capacitats com l’equilibri personal, la capacitat d’adaptació i treball, l’ètica docent. Aquesta manca de controls, tan flagrant, encara vigent, mediatitzada i agreujada per la inèrcia i l’acomodació burocràtiques, pot derivar ara encara en conflictes insalvables i milers d’hores i recursos perduts. Estem parlant d’una ineficàcia molt costosa en termes econòmics però sovint invisible. Potser la principal critica que se li pot fer és que l’horitzó plantejat no pot arribar sense una profunda transformació de la situació actual que trobarà amb diverses fonts de resistència. D’una banda, la dels estudiants i els costos econòmics si falla el sistema d’ajuts. D’altra banda, les corporatives en quant els mètodes de captació si no es creen elements objectivadors mitjançant evidències i varietat d’avaluadors que recullin prou bé la subjectivitat inevitable de tot procés de llarga durada. Això darrer val tant pel procés de selecció com pel d’avaluació en el curs de la docència. Un aspecte molt important és el reconeixement de les pràctiques i estades en els centres en retribucions i temps de les tasques de tutor i coordinació de pràctiques a persones i centres si volem que es faci en condicions dignes i de manera seriosa. La urgència de provisió també pot ser un factor a la contra. En aquests moments estem assistint a una renovació generacional important en la qual gran contingents de professorat seran substituïts a curt termini en ares de la lluita contra la precarietat. Les necessitats polítiques i burocràtiques i la pressió sindical pot portar a l’ingrés de molts professionals per als mètodes clàssics valorats erròniament com gran garants de la capacitat i del mèrit. Poc se’ns diu en la ponència de com arribar des de la situació actual al model futur. Es tracta, en general d’un defecte del qual se’n ressenten tots els escrits. Possiblement la formació de les darreres generacions no es la que es descriu però ha anat millorant i qui l’ha cursada evidentment ha de poder ingressar en la docència. Tanmateix, no s’haurien de produir incorporacions fins que el procés i l’avaluació de la pràctica en els centres (preferiblemenet en més d’un) tingués suficients garanties i se n’haguéssin extret conclusions fruit de la reflexió. Els intervienents haurien hagut de prendre consciència de la importància de la comesa que ha d’arribar a ser l’element clau per al vist-i plau de l’exercici de la professió A més a més, la qüestió de la capacitació no només afecta a les noves incorporacions sinó també a aquells que hi són dins del sistema. Caldria replantejar les actuals avaluacions i avançar en el seu caràcter obligatori amb conseqüències reals pèl que fa a destinacions i promocions malgrat tinguessin un caràcter formatiu i recuperador. La carrera proessional hauria de respondre a l’amillorament i no al mer curs del temps. L’objectiu fora aconseguir que els professors que no la tinguin adquirissin una actitud professional per sobre del model actual que privilegia majoritàriament un enfocament laboral on s’emfatitzen els drets i les garanties però s’obvia la professionalització.

    • Usuari2

      14 de Abril de 2017

      Mentre no s'entengui que la igualtat d'opotunitats, mèrit i capacitat no està renyida amb una selecció i avaluació com calen tot està comdemnat al fracàs i en tot cas és una proesa. Determinats agents socials estan bloquejant el sistema educatiu d'aquest país i malversant els recursos públics, La seva actuació és una coartada per als ineficients i per a ells mateixos. No pot ser que per ensenyar es demani menys que per vendre cargols i qui entra es queda. Els centres han de poder formar el seu propi equip educatiu. Els clients no són els professors sinó la societat sencera. Per cert, si es plau que s'aturin les oposicions fins que es faci servir el sistema de la ponència. Volem hipotecar amb un sistema absurd d'ingrés, l'educació d'aquest país trenta anys més?.

    • Usuari2

      15 de Abril de 2017

      És necessari el millor professorat. Per tenir el millor professorat és necessari trobar els millors quan acabin els seus graus i màsters. Llavors cal ofertar-los una bona carrera professional. Això vol dir una formació especial en pedagogia donat que saber no vol dir saber ensenyar, passar proves per veure si son aptes, formació continuada i un molt bon sou. Vivim en una societat que malauradament no aprecia res que no siguin els diners. Per això, a part de perquè s'ho mereixen, és necessari que estiguin ben pagats. A partir d'aquí amb bons professors es pot construir una gran societat. Cal treure el funcionariat, els empleats públics. Si no tenen lloc a gairebé enlloc, en el lloc on és pitjor que hi hagi funcionariat és a l'escola. Hi ha d'haver contractes de 5 anys per exemple amb avaluació. A partir d'aquí és on podem començar a construir un país basat en una potent educació.