• Data d'expiració: 15.04.17

  • Estat: Tancada

La proposta está tancada

Ara és demà: Els pilars del sistema educatiu. Participa en els comentaris

Els pilars del sistema educatiu

La família és el primer agent educatiu i el centre és el lloc on s’han de portar a la pràctica la inclusivitat i l’equitat d’una educació caracteritzada pel plurilingüisme i la interculturalitat. La intervenció d’altres agents: entitats de lleure, mitjans de comunicació, administració... completa la configuració dels pilars de l’educació que volem.

Els temes a debatre que es plantegen en aquest àmbit són:

  • Equitat i qualitat. Quines estratègies proposeu per garantir la igualtat d’oportunitats i l’educació de qualitat a l’abast de tothom?
  • Inclusivitat. Quins són al vostre parer els elements per aconseguir la inclusivitat a l’aula, al centre, a l’entorn i al sistema educatiu?
  • Plurilingüisme i interculturalitat. Quin tractament del plurilingüisme i la interculturalitat calen per preparar la ciutadania per a una societat democràtica i plural?
  • La família, primer agent educatiu. Com es pot enfortir el rol de la família amb relació a l’educació? Com s’ha de vehicular la seva participació en la presa de decisions sobre polítiques educatives?

Partint de les qüestions que s’acaben d’esmentar i tenint en compte la ponència adjunta, quines serien les teves aportacions al voltant dels Pilars del sistema educatiu?

 

Si vols participar en altres àmbits deixant els teus comentaris al portal, inscriure't en algún taller territorial o veure documents de retorn de les sessions participatives que s'estan fent al territori, ves aquí.

Resposta Govern:
Govern

31 de Octubre de 2016

    Comentaris:

    Comentaris: 60

    • Avatar

      18 de Novembre de 2016

      Hola, sóc mestra a l'escola rural. No conec la realitat de tot el territori, evidentment, però sí la realitat de Lleida ciutat. S'han creat escoles gueto arreu. Escoles amb un elevat nombre d'immigrants i famílies desfavorides, mentre que a l'escola del costat tots els alumnes són autòctons de famílies bé, per dir-ho d'alguna manera. Sense entrar en les òbvies conseqüències pedagògiques d'aquesta aberració, les conseqüències sociològiques en el futur les estem veient perquè això ja ha passat a Bèlgica i a França. És un desastre!

    • Usuari2

      21 de Novembre de 2016

      El punt sobre la família em sembla cabdal, tal com es diu a la ponencia. Em semblen molt bones les idees descrites, però a la pràctica, almenys en les escoles on he treballat, no he vist una relació gaire fluïda entre família i escola, cosa que em produeix una profunda pena. Faré algunes propostes concretes (per escoles d'infantil i primària, que és el que conec) que penso que ajudarien a millorar la situació: - Caldria tenir les portes sempre obertes a les famílies. No només en moments puntuals, sinó en qualsevol moment que es desitgés. Em sembla molt trist veure mares i pares d'infants (sobretot de les edats més primerenques) que miren per la reixa a veure què fa el/la seu fill/a. No seria millor que pogués entrar i estar una estona amb el/la seu fill/a i la resta d'infants? Sóc conscient que no totes les famílies poden permetre's estar amb els seus infants en horari lectiu, però les que poden, per què no incloure-les? Tindríem més mans per ajudar sobretot amb els més petits i podríem aprofitar les seves experiències i coneixements de manera natural i fluïda. Així mateix, també trobo interessant, sobretot en edats més avançades, que es posin facilitats a les famílies per tal que proposin i duguin a terme activitats en horari lectiu. Sempre amb el coneixement, l'aprovació i l'avaluació del personal docent. - Un altre punt important és el respecte i el no judici. Sovint es veuen casos en que tant mestres com famílies critiquen l'altre part mostrant falta de respecte, cosa que va en detriment de la transmissió de valors positius que volem per la canalla. Així doncs, cal fer molta pedagogia entre les persones adultes per tal que aquestes siguin capaces de resoldre les seves diferències amb respecte i bones maneres, La meva proposta seria fer cursets de mediació i de conscienciació per famílies i mestres per tenir encara més present que hem d'anar a la una per ajudar a créixer a la canalla de manera sana.

    • Lema

      21 de Novembre de 2016

      Trobo a faltar en el debat sobre el futur de l'educació al nostre país, que el Consell Escolar de Catalunya (CEC) promou, que no es parli d'incorporar a la xarxa pública les escoles concertades. L'educació que volem no pot seleccionar els alumnes segons el poder adquisitiu i és un fet ben conegut que el 91% de les escoles concertades obliguen a l'abonament de quotes segons la OCU, això vol dir que els ciutadans paguem per un servei ja pagat. Si realment volem millorar l'educació, ara és el moment d'evolucionar cap al model europeu, o no hi ha escola concertada. Ja que els concerts van ser una solució temporal i ràpida per fer arribar a tota la població la possibilitat d'estudiar, mentre s'anaven construint els centres públics.

    • Usuari2

      22 de Novembre de 2016

      Equitat i qualitat: que desaparegui la doble xarxa d'educació. No pot ser que si volem la igualtat hi hagi nens i nenes que vagin a escola concertada i d'altres a la pública. Qui vulgui escola privada i elitista que se la pagui tota. Com es pot finançar aquesta doble via des de l'Administració amb els impostos que paguem tots i totes?. Tinguem clar que moltes famílies no trien l'escola pública del seu barri per un tema de classisme i de racisme, no per un tema de qualitat educativa i apunten els seus fills/es a escoles concertades del mateix barri perquè saben que les famílies pobres no s'ho poden permetre. Parlo de primera mà amb l'institut dels meus fills, perquè les famílies que no porten els seus fills ho justifiquen llençant missatges racistes i de puro desconeixement. Vergonya i hipocresia!!! Inclusivitat: M'encanta la teoria i crec en la pràctica. Abans des de Departament un nen/a amb necessitats educatives especials a l'aula, feia que la ràtio de l'aula disminueix. És a dir, que en comptes de tenir 25 alumnes a l'aula, tindries 22. La cosa ha canviat per falta de diners. És molt trist tenir un alumne derivat a l'EAP des de P3 i que no el miri ningú fins a primària ; és molt trist que els nens i nenes amb dictamen i que necessiten vetlladora, no siguin atesos perquè ara només envien vetllladors/es pels nens i nenes que tenen problemes de mobilitat (és indiferent si aquests nens desatesos són autistes, tenen discapacitats del 65%, o si tenen problemes de conductes greus que afecten a la resta de companys/es) ; és molt trist que a l'escola hi hagi un nen cec i amb espina bífida i que cada any li vagin traient hores de vetlladora i a més que et diguin que aquestes hores les has de repartir entre tots els nens i nenes que ho necessiten; és molt trist que una mestra acabi a l'hospital per rebre pressions per part de la inspectora del seu centre i del gerent del Departament, perquè es negui a fer actuacions sanitàries (ningú es fa responsable si passa alguna cosa i a més no és funció dels docents fer actuacions sanitàries) a un nen amb botó gàstric i amb un 65% de discapacitat, que han deixat totalment desatès per falta de recursos humans. Tot això passa cada dia a moltes escoles i qui pateix tot això són els mestres i els nens i nenes. Només ho sap qui ho viu cada dia. Famílies: Sempre he pensat que l'educació d'un nen/a depèn en un 90% de la seva família i del seu entorn. Els valors s'han d'inculcar a casa sobretot i el nen o nena ha d'anar acompanyat en tot moment per la seva família en el procés d'aprenentatge. Quan tens famílies que col·laboren i volen participar del procés (recolzant el nen/a en tot, participant en activitats a l'escola si s'escau....) tot és més fàcil. Per la contra també ens trobem amb famílies que pensen que els únics responsables de l'educació són els mestres i l'escola, normalment són famílies que sobre protegeixen, o no son objectius (sent pares i mares això ens costa molt a tots i a totes). Reconec que la majoria de les famílies no són com les que acabo de mencionar però si que fan molt soroll i fa que de vegades els mestres no vulguem relacionar-nos gaire perquè trobem que sovint són una intromissió més que un ajut. Els mitjans de comunicació i els polítics sovint no ajuden gaire a que la relació sigui bona, perquè aprofiten qualsevol cosa per deixar malament els mestres i les escoles (tothom hauria de reconèixer que la nostra, tot i que és una feina vocacional en la majoria dels casos, no deixa de ser una feina, i que nosaltres també tenim les nostres responsabilitats familiars i els nostres propis fills i filles. D’aquí també les nostres reclamacions com a treballadors/es, la conciliació familiar, la no retallada de sou, la millora del funcionament de tot el sistema educatiu que afecta tant a mestres com a alumnes i famílies... sembla que el fet de protestar per tot això, tant els mitjans com l'administració, pensen que no sigui correcte i fan posar les famílies moltes vegades en contra. Sóc una mestra però també sóc mare i veig que les famílies sovint no lluitem pel que realment és important. Som un reflexa de la nostra societat i estem passant una crisi de valors. No som capaços de pensar com a col·lectiu, som individualistes i no pensem que tot això pot afectar i molt, en el futur dels nostres fills i filles. Hauríem d’estar lluitant amb l’Assemblea groga i d’altres entitats pel bé comú.

    • Francesc_imbernon_color

      25 de Novembre de 2016

      Cap a una educació pública del futur Francesc Imbernon Quan veia en un programa molt reconegut a la televisió catalana un diputat dient “algú ho havia de dir” moltes vegades he pensat en l’educació de casa nostra. I em preguntareu per què em venia aquest pensament? Encara que hi ha activitat educativa de moviments, fundacions, persones, crec que a l’educació del nostre país hi ha moltes veus afòniques. I s’està perdent pistonada. És com si fem coses, però no som un intel·lectual col·lectiu que deia el filòsof José Luís López Aranguren. I això fa mal a l’educació pública. De vegades no es parla de coses importants de l’educació i quan es parla alguns miren al voltant per veure qui escolta. El pitjor que pot passar a l’educació és no dir el que creiem que no funciona o sigui “la denuncia” i després cercar “l’anunciació” de noves formes ensenyar encara que no siguin “`políticament correctes”. I sembla que “denunciar” vol dir anar en contra de certes polítiques, ideologies o principis que alguns s’han cuidat, des de fa anys, d’assimilar-lo a que fas mal a l’educació del país perquè dius que això no funciona. I això pot tenir conseqüències. I sense voler, alguns practiquen una autocensura inconscient. I aquest silenci porta, que quan una ordre eclesiàstica fa una innovació feia temps discutida i demandada, se li dóna bombo i platets elogiant-la com si haguéssim descobert el món educatiu del futur. I no trèiem a la palestra les experiència públiques de casa nostra. És com dir a la societat que l’educació pública està endarrerida respecte a altres educacions privades. També és veritat que hi ha una tendència d’alguns sectors, des de fa anys, de deixar-se portar pels encants de la nostàlgia d’esdeveniments passats no viscuts, com si l’educació de fa més de 50 anys era el que hem de reivindicar i practicar. D’acord que va ser bona i revolucionària i ja hem recuperat aspectes que van ser molt bons però el que va ser, va ser en el seu context. No podem caure en aquesta mirada constant cap a un passat que ens omple de joia, però també ens atura o paralitza de mirar cap endavant. Va estar bé el que es va fer i va ser però ara toca ficar-se en el món del segle XXI. Mentre mirem el passat i vanagloriem les escoles concertades que fan experiències, es redueix la inversió a l’educació pública. Hi anem desgastant l’escola pública ja que des del 2010 aquests governs que hem tingut i que tenim a Catalunya, amb les mateixes polítiques, han reduït en un 22% la inversió en educació (1.200 milions d’euros aproximadament) i ens han posat en un PIB on el percentatge és el més baix de tota Europa que es pot comprovar veient les retallades fetes. I l’únic que ha pujat pressupostàriament és la subvenció a les escoles concertades. Simplement l’educació pública no és prioritària. I això no tot és culpa de fora. És hora de mirar cap endavant, no mirar-se el màlic i explicar les innovacions que estan fent moltes escoles públiques i molts moviments de mestres, malgrat les polítiques dels darrers anys. Deixem de mirar al passat intentant recuperar una pedagogia que no van viure i demanem que deixen treballar al professorat i que es facin polítiques públiques que potenciïn la gestió democràtica i participativa, les innovacions, les iniciatives, la millora de l’equitat, el no classisme, el no a la segregació socioeconòmica de l’alumnat i, per suposat, continuar demanant una millora de les inversions. Els darrers any s’ha fet molt de mal a l’educació pública. No tot és culpa de fora torno a repetir. I, per suposat, superar l’afonia i la por de dir que això no està funcionant i que, en manifestar-ho, no és ser un mal exemple ni un renegat. No volem construir una educació de valors democràtics, de lluita per la igualtat i que millori la justícia social de la població? Si no recuperem la veu individual i col·lectiva, sinó ens convertim en intel·lectuals col·lectius i no critiquem el que no millora l’educació dels infants, al final l’afonia col·lectiva serà total. I ens diran que tenim l’educació pública que ens mereixem.

    • Usuari2

      28 de Novembre de 2016

      El Servei d'Educació de Catalunya, que funciona fa molts anys i que la LEC ha definit tan bé, inclou tot centre educatiu que rebi fons públics. El que cal no és destruir res, ni eliminar res, sino sumar. Un millor finançament de tot el sistema, i fomentar la diversitat i la pluralitat de tipologíes de centres educatius, projectes pedagògics, organitzatius, etc. i l'accés de tots els ciutadans en igualtat de condicions seria el desitjable. No és cert que a la resta d'Europa no hi hagi escola concertada. El que no hi ha és diferències en el seu finançament, que és igual per a totes les escoles. A França el 21% dels alumnes de secundària van a escoles d'iniciativa social (a la laica França, cada cop més majoritàriament escola cristiana), totalment "concertada" (=pagada) per l'Estat. Així les coses, la capacitat d'elecció de les famílies és més real, la diversitat i pluralitat es garanteix i tothom content. I el pais més.

    • Francesc_imbernon_color

      29 de Novembre de 2016

      Hem de continuar reivindicant una educació pública que ens porti a una escola pública per desenvolupar l'aprendre a viure junts per a la construcció d’una veritable democràcia. Ser ciutadà o ciutadana és un procés que es pot generar a través de l’educació i la cultura i, per tant, a ser ciutadà o ciutadana s’aprèn i per tant, pot ser ensenyat. El dret a la ciutadania representa el dret a la llibertat, a la democràcia, a una nova manera de viure el sistema social. I això fa l’educació pública sense adoctrinament partidista, sense exclusió però amb passió. I per desenvolupar tot això, l'Administració ha de ser garant del que és públic i no únicament defensar els “seus” principis ideològics i també hauria d’invertir més en l’educació pública, ja que és el futur de les nacions, dels ciutadans responsables i d’educar tot un poble en la participació i el respecte als altres. Els que creiem encara en els principis de l’educació pública, tenim l’obligació de continuar treballant i lluitant perquè l’escola sigui veritablement pública. Aquesta garanteix el dret de l’educació de tots i totes i cobreix les necessitats de la població amb eficàcia i qualitat, perquè tothom pugui rebre el màxim de oportunitats en totes les facetes de la seva vida. O sigui, una educació pública que porti a una escola pública que prepari persones per lluitar i defensar per una veritable democràcia participativa.

    • Francesc_imbernon_color

      29 de Novembre de 2016

      L’ensenyament té, entre d’altres, una missió que es superar les desigualtats, ensenyar a ser un ciutadà o ciutadana democràtic i lluitar contra la exclusió social de qualsevol infant. Actualment, degut a moltes circumstàncies socials i econòmiques, en certs contextos socials ens mostren clarament que sense l’ajuda de la comunitat que envolta la institució educativa és difícil que per sí sola sigui capaç d’assolir aquestes missions. L’escola necessita la comunitat per educar als infants, o sigui, la comunitat ha de ser un aliat. Conjuntament amb la comunitat es poden construir escenaris més educatius dins i fora de la institució educativa, ja que aporten elements valuosos a l’educació que contribueix a una millora de tots i totes. Per tant, treballar a l’escola conjuntament amb la comunitat es necessari i imprescindible, però no únicament com a consulta (heus aquí el parany actual de les lleis) sinó com a partícips de les decisions i de la implicació a l’educació dels seus fills i ciutadans. I més en el segle XXI on les oportunitats d’aprenentatge fora de l’escola poden provocar un gran desajustament educatiu amb el que es fa dins. La participació de la comunitat a l’escola ajudarà a la solució de problemes de diversa índole que abans no es donaven.

    • Usuari2

      30 de Novembre de 2016

    • Usuari2

      30 de Novembre de 2016

      Bona tarda: - Estic plenament d'acord amb la qüestió de l'equitat, apostar per equitat és de justícia i ajuda a resoldre problemàtiques socials que es deriven del fet de no dotar de recursos per a minimitzar les diferències d'oportunitats que hi hagi en l'alumnat pel que fa al seu origen socioeconòmic. Això ho lligo amb el tema del fracàs escolar, el fracàs escolar que es gesta a secundària en realitat comença molt abans. Davant d'aquest repte cal una acció reflexiva com s'esmenta i conjunta. Sovint als centres els professors només se centren en el dia a dia, sigui per rutina, sigui per què van sobrecarregats de feina o sigui per què falta més alçada de mires i mirar més enllà de la pròpia matèria i pensar en l'educació formativa de l'alumne, com una educació integral. Jo crec que s'hauria de prioritzar una educació en valor com una aposta de centre o com una aposta de país per a aconseguir que els beneficis que se'n derivin arribin al màxim de ciutadans possibles. Cal pensar que l'educació és un motor transformador de la societat i és una oportunitat per a millorar-la, millorar el nivell acadèmic, cultural, cívic, d'impliació ciutadana etc, que no s'hauria de desaprofitar. Em consta que hi ha centres i /o municipis a on és així però en altres no es fa tant, no és prou visible o no acaba de reeixir aquesta aposta. De vegades fem reunions però no aquelles reunions claus que permetrien de debò millorar algunes coses que almenys jo considero rellevants. Entroncant amb el tema dels processos de transició entre etapes passa el mateix, s'hauria de treballar de manera conjunta, començant pel tema d'hàbits, aquells hàbits que es consideren bàsics si es descuiden els alumnes no els adquireixen i arriben nois a secundària amb hàbits que haurien d'haver estat suficientment treballats amb anterioritat. També estic plenament d'acord amb el tema dels centres vulnerables, sóc de l'opinió que dins d'un municipi, tant a nivell d'escola pública com concertada la diversitat de la societat del municipi hauria d'estar homogèniament distribuïda entre els centres (es millroarien resultats i a més l'alumnat creixeria, tot l'alumnat veient la realitat real del carrer, i no observant-la des de l'estranyesa). Actualment es parla de l'acollida dels refugiats però penso que hi ha molta gent que no acaba d'acceptar que la immigració o fills de la immigració que fa temps que tenim, també és una realitat propera a ells. Sovint es parla dels recursos econòmics, és cert que és important, però una bona estructura del PEC i un professorat motivat, amb ganes de millorar les coses i amb implicació social, de vegades pot fer molt més (la qual cosa no vol dir que no siguin necessaris els recursos econòmics). Es tracta no només d'aconseguir suplir les mancances amb què vénen alguns alumnes immigrants o fills d'immigrants sinó també de transmetre'ls il.lusió per aprendre i ganes de formar part de la nsotra societat (tornant al tema de la distribució homogènia, no és bo que es creï una distribució clarament heterogènia entre unes escoles i unes altes dins del amteix municipi). En aquesst sentit, els serveis territorials, les directives dels centres i les administracions locals haurien de cooperar per resoldre aquesta qüestió. Pel que fa a la implicació de les famílies, crec que és un tema clau, al capdavall cada vegada es delega més en l'escola qüestions que s'haurien de tractar a casa. Lligo aquest tema, almenys en part, també amb el fet de les ajudes, és cert, que hi ha gent que les necessita però crec que hauríem de ser més rigurosos en otorgar-les (admeto però que desconec força el tema), segons tinc entès però, hi ha països europeus a on s'exigeix que l'alumne tingui un bon comportament, s'impliqui com a mínim per a aprovar les matèries etc per a otorgar-les). No crec que sigui bo ni pedagògic, otorgar ajudes a fons perdut sense exigir uns mínims en aquest sentit (repeteixo però que desconec el tema), em cosnta però perquè sóc professora que alguns alumnes per exemple, no poden pagar una matrícula, però (disculpeu l'exemple, ja sé que no és el cas de tothom, per sort) però de vegades algun d'aquests (expressament i no accidentalment) trenca algun vidre o algun material de laboratori o alguna altra cosa (quina reclamació hi fem?) , crec molt important educar en la RESPONSABILITAT (també alguns alumnes se'ls presten llibres de lectura a la biblioteca i "els extravien") ja sé que aquestes coses de vegades passen però penso també que potser passen més del compte i sembla que tot allò que és "gratuït/barat" , l'educació pública, els llibres prestats, el menjar del menjador sembla que no tingui valor i NO CALGUI SER RESPECTAT, és un error. Tornant a les famílies, crec que és important implicar en especial aquelles que culturalment estan més allunyades o que per la seva tipologia tendeixen a no assistir a les reunions de pares, AMPA, consell escolar, ja que si alguns dels seus fills/es són els que necessiten ajuts econòmics, de suport, per reduir fracàs o per a evitar problemes de disciplina o conflictivitat amb companys etc i volen educar en l'equitat no podem acceptar amb resignació que algunes famílies no es presentin (al meu centre signen un acord de corresponsablitat, però jo crec que s'hauria de vetllar pq és complís). No ho sé del cert, pq no treballo a allà però em consta que alguns centres d'Osona i Girona han implementat mesures d'èxit i les famílies s'impliquen, estan contentes amb l'acompanyament que se'ls fa i les famílies s'integren més en la nostra societat, pq no exportem aquest model en altres comarques? Pel que fa al tema dels horaris, jo estic a favor de la jornada intensiva. Pel que fa al tema dels deures, penso que hi ha aquest corrent de pensament actual en cotnra dels deures, jo penso que s'hauria de debatre sobre el grau d'aprofitament de les classes (alguns alumnes es distreuen amb molta facilitat), estic d'acord amb el tema de què els alumnes es necessiten distreure però amb el tema del joc crec que hi ha molt a dir. Hi ha famílies que sobrecarreguen els alumnes amb activitats extraescolars que els omplen tota la tarda i cada tarda, sembla que vulguin que facin doble jornada i llavors vénen amb què no poden fer els deures. Penso, que és un mal principi, entenc que les famílies haurien de coll.laborar en RESPECTAR I DIGNIFICAR LA TASCA DELS PROFESSORS, és a dir, a entendre què, la prioritat hauria de ser l'escola i després el lleure i no a l'inversa. A l'extrem oposat hi ha els alumnes que no tenen activitats però que el seu joc, és un joc no físic sinó de fer abús de mòbils, ordinadors, etc., no crec que un abús d'això sels beneficiï i no hauria d'ésser excusa per a no fer una mica de deures. També penso que els apres haurien de fer-se més càrrec de quins exàmens o temes estan treballant els seus alumnes, alguns sembla que no en saben res, ni tampoc els preocupi, crec que tothom que decideix tenir un fill l'ha de tenir perquè ES COMPROMET A EDUCAR-LO I A AJUDAR-LO TANT QUE PUGUI (conec algun exemple, per desgràcia poca gent ho fa, de pares que no van poder estudiar i aprofiten que l'alumne està escolaritzat, per tot ajudant-lo, aprendre ells una mica dde català, anglès, mates, tecno o geografia). Crec que les administracions i les AMPES PODRIEN PROPOSAR FACILITATS PER A LA FORMACIÓ D'ADULTS DE LES FAMÍLIES MÉS DESAFAVORIDES PQ AIXÍ PUGUIN AJUDAR ELS SEUS FILLS (EX: tema d'alfabetització o de normalització lingüística si és fes amb les famílies de primària aniria molt bé). No acabo d'entendre la paradoxa de famílies amb els 2 pares a l'atur, sense gaires coneixements acadèmics, amb necessitat d'ajuts i que els fills (amb la dualitat d'estar entre dues cultures, pares immigrants i ells volent ser d'aquí i tenir el amteix que els seus companys, roba de moda, mòbil etc) hagin d'estar "explotats" pels fills (pel model de societat consumista occidental) per a satisfer-los d'unes demandes falses només per anar a la moda i ésser acceptat, quan tenen dificultats per a alimentació o pobresa energètica etc D'altra banda, educar amb CONEIXEMENTS MÍNIMS D'ECONOMIA DOMÈSTICA seria doblement útil CONEIXEMENTS DEL PROPI SISTEMA EDUCATIU I DE LA NSOTRA SOCIETAT (ja que de vegades, els fills d'aquest tipus de pares, a edats força primerenques (1r cicle d'eso) ja veuen que han superat la comprensió dels seus apres de tot el funcionament del sistema educatiu i de la nsotra societat i els prenen amb facilitat el pèl (mentint de si tenen deures o no, fent veure que treballen a l'ordinador quan estan jugant etc). Pel que fa al tema del pluriligüisme és cert que està molt bé el coneixment de dues llengües estrangeres, però (parlo també només des d'un coneixement molt parcial), crec que de vegades la didàctica de la 1a llengua estrangera no es fa prou bé i sap greu que quedi descuidada "com per negligència" i , en canvi el de la 2a llengua estrangera es faci més bé (per fortuna espero parlar des d'una realitat molt concreta o local). Espero no haver ofès ningú en cap comentari, tot ho poso en sentit de què serveixi.

    • Usuari2

      01 de Desembre de 2016

      Hola, Sóc la Meritxell Marí Sala, mestra d’Educació Infantil i logopeda, amb núm. de col·legiada 1161. Treballo al Departament d’Ensenyament des de fa 13 anys. En aquests anys he format part del centre de recursos per a deficients auditius de Girona (CREDAG), atenent de forma itinerant a nens i nenes amb sordesa i/o amb trastorns o retards de llenguatge. Des de fa 8 anys treballo en una escola ordinària com a mestra d’audició i llenguatge (MALL) on exerceixo de logopeda amb nens amb retards i trastorns de la parla i/o el llenguatge i també coordino tasques de prevenció i estimulació del llenguatge en el centre. Aprofitant el debat sobre el futur de l'educació a Catalunya (ara és demà), volia fer una aportació un xic particular i concreta, però que afecta a un gran col·lectiu amb necessitat educatives especials i /o específiques. Cal dir que la sensibilització respecte les dificultats de llenguatge ha augmentat molt aquests últims anys a les escoles. De totes maneres, el reconeixement de la dificultat encara s’ha de millorar. Tenint en compte, el decret 299/97 sobre l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials, així com en l’ordre 119/2015 d’ordenació d’ensenyaments d’educació primària, i la Resolució del 15 de març del 2016 que estableix el procediment i protocol que l’equip d’assessorament psicopedagògic (EAP) ha de seguir en l’elaboració dels dictàmens dels alumnes amb alumnes amb necessitats educatives especials (NEE), i d’informes amb necessitats educatives específiques, el Departament considera alumnes amb NEE i per tant només s’expedeix l’informe de NEE als alumnes amb: discapacitat intel·lectual, pluridiscapacitat, discapacitat auditiva, discapacitat visual, discapacitat motriu, trastorn d’espectre autista i trastorn de la conducta. Així, doncs, s’exclouen els nens amb trastorns de llenguatge (i/o de comunicació) i retards greus del llenguatge. Tot i que aquest col·lectiu necessita moltes atencions específiques per a poder reeixir en la seva vida escolar i en la seva vida particular (recursos personals i materials extraordinaris). Els trastorns del llenguatge i la comunicació no poden estar inclosos dins dels apartats de necessitat específiques, i no considerar-se n.e.e. Només considerant-los NEE podran tenir accés, de manera directa, a l’elaboració d’un dictamen escolar i/o l’informe de NEE, assegurant que els alumnes s’escolaritzin en centres amb professionals especialitzats i recursos adients. En el recull dels alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), tampoc es descriuen els alumnes amb retards greus i moderats i lleus del llenguatge , parla i/o comunicació de manera específica. Cal una descripció concreta d’aquests possibles casos, i no poden quedar incloses dins apartats generals (ex. “Trastorns d’aprenentatge o de comunicació”, “altres supòsits a valorar pel centre”...). També s’hauria de regular qui expedeix els informes de trastorns i retards de llenguatge, essent la logopeda l’especialista de llenguatge però tenint en compte que el dictamen, els informes de NEE, i altres documents oficials només es poden redactar des de l’EAP, se’ns planteja un dilema. Potser s’hauria de valorar la necessitat d’incorporar logopedes a aquest equip o dotar d’autoritat a les logopedes col·legiades dels centres per tal que puguin redactar aquests documents. Només amb el reconeixement oficial de les necessitats educatives d’aquest tipus de nens es podran donar atencions adequades, específiques a aquest col·lectiu i valorar les necessitats reals en totes les escoles i en tot el territori. Moltes gràcies per donar un espai on fer aportacions en aquest important debat. Atentament, Meritxell Marí Sala Mestra d’Educació Infantil Logopeda amb número de col·legiada 1161

    • Anna

      01 de Desembre de 2016

      Llengües. És bàsic que els educadors surtin de les universitats amb una llengua estrangera. Cal fer els graus amb un mínim de 60 crèdits en llengua estrangera, classes, treballs, exàmens, lectures, ... I a les aules de primaria impartir classes en llengua estrangera: naturals, educació física, matemàtiques, ... Calen grups més reduïts a les aules. A infantil, no pot tenir un educador 20-25 infants. És una barbaritat. Quina cura es pot tenir d'aquests infants? quin acompanyament se'ls dóna?

    • 20150706_175520

      11 de Desembre de 2016

      Benvolguts companys i companyes, sóc Robert Cid, mestre d’Educació Primària en menció d’atenció a la diversitat i màster en Psicopedagogia. Penso que aquest debat sobre el futur de Catalunya és una activitat molt important on “la gent del carrer” i els que vivim la realitat dia a dia –els i les mestres i altres professionals- tenim l’oportunitat de compartir opinions, però el més important, fer propostes de millora en aquelles coses que és necessari canviar, ja que si només debatem i no proposem, pot ser no arribem a cap conclusió en comú, per tant, intentaré combinar reflexió i propostes. Vivim en un món, a part de canviant, amb molta desigualtat i amb una qualitat en molta àmbits (educatiu, sanitari, laboral...) que es subjecta amb agulles d’estendre la roba. Trobem en moltes ciutat, barris “gueto” i escoles que s’han convertit amb el mateix, trobem escoles amb aules molt massificades d’alumnes, tan públiques, concertades o privades, per tant, podem veure l’origen, en part, de la poca equitat i qualitat de l’educació. Penso que són necessàries polítiques socials on els ajuntaments eviten la creació d’aquests guetos dins de les pròpies ciutats i, per tant, escoles amb alts nivells d’immigració. Si volem aconseguir més qualitat, penso que és necessari que treballem per buscar-la, és molt fàcil parlar de què treballem en escoles amb una educació de poca qualitat, però llavors em ve a la ment la pregunta, la qual ens hauríem de fer tothom: i jo faig quelcom per oferir més qualitat al meu centro o sóc dels qui a les 17:00 quan sona el timbre marxo cap a casa? En aquest sentit penso que calen més recursos per part del Departament, però també professionals en ganes d’utilitzar-los correctament i motivats en treballar per fer-ho així, ja que, de vegades, he observat en centres docents amb poca motivació; tanmateix pot ser una proposta formar professionals que vagin als centres a ensenyar-nos a com oferir una educació de qualitat perquè aquest no ha sigut un tema d’ensenyament a les Universitat actualment ni a cap altre lloc i ho puc dir perquè només fa dos anys que vaig acabar la carrera. I penso que això també va relacionat amb la inclusivitat, és necessari un canvi de mentalitat en la societat en general; apliquem campanyes per ser una societat més respectuosa, inclusiva, solidària, etc. Per al tractament del plurilingüisme opino que moltes escoles catalanes han fet i estan fent una molt bona feina en aquesta matèria, impartint assignatures com Medi o Matemàtiques en Anglès o aplicant projectes com el GEP. Crec que és necessari continuar treballant per aquest camí i de la mateixa manera amb la interculturalitat, ensenyem a l’alumnat a valorar la riquesa de conèixer altres cultures, de compartir aula amb persones amb una altra història, un altre passat, uns altres costums... Finalment, la família, des del meu punt de vista l’agent educatiu més important, inclús més que l’escola. Les escoles tenim un panorama familiar tan divers que, de vegades, no sabem com afrontar les coses, veiem realitats i casos tan estranys que és difícil assumir, almenys parlo per experiència personal, penso que aquests models familiars són el pa nostre de cada dia i ens hem d’adaptar. Penso que és important la participació de les famílies al centre, pot ser seria bo que els pares entressin de tant en quant a les aules i vegin com és la realitat que estem vivint, que no és una feina fàcil atendre totes les necessitats dels trenta alumnes que tenim, en alguns centres i les seixanta família que hi ha al seu darrera. D’aquesta manera coneixerien de primera mà el dia a dia i, per tant, la seva participació seria més productiva que no pas la visió externa que puguin tenir o la visió que els transmet el seu fill o filla exclusivament.

    • Usuari2

      11 de Desembre de 2016

      Aprofitament de recursos. En defensa de les altres llengües estrangeres. Vivim en un món on no saber fer ús d’un ordinador o no parlar anglès et converteix pràcticament en analfabet funcional. Però el món laboral és cada cop més exigent i el coneixement afegit d’altres llengües ajuda a diferenciar-se i a millorar les oportunitats. El Departament d’Ensenyament és el responsable d’optimitzar les perspectives de formació i laborals dels nostres estudiants responent a les demandes del mercat. En concret, la rellevància en l’àmbit europeu de l’economia alemanya i de les empreses alemanyes a Catalunya, fan que resulti clau pel nostre país intensificar l’aprenentatge d’aquesta llengua. Actualment a Catalunya, tot i disposar de professorat especialitzat, la llengua alemanya s’ofereix com a possible primera opció de llengua estrangera només a 3 dels 30 centres públics de secundària obligatòria i post-obligatòria que disposen de professorat titular. En tots es altres només és possible cursar-la com a segona llengua. A Catalunya només 3 professors de l’especialitat d’alemany disposen d’un horari complet de la seva matèria. La proporció de les hores d’alemany pel que fa la resta de titulars d’aquesta matèria és, en molts casos, d’un 30% o menys del total, la qual cosa significa un desaprofitament de recursos. A més a més de veure’s condemnat a ser una segona llengua, es tracta d’una matèria optativa que en la major part dels centres no té assegurada la continuïtat, perquè no ve implementada per Polítiques Educatives, com seria lògic, sinó que depèn de les decisions organitzatives de les directives que –inclús ignorant la normativa europea de l’1+2 sobre llengües estrangeres- prioritzen altres assignatures sense tenir en compte la demanda de l’alumnat ni la coherència pedagògica. Pel que fa els cicles formatius, l’alemany ja és pràcticament inexistent i en canvi, totes les demandes de les empreses que poden oferir pràctiques remunerades i feina (sistema dual inclòs) provenen d’institucions alemanyes. La llengua alemanya apareix com el factor clau i bàsic d’aquesta comunicació. El món universitari també està patint les conseqüències i les facultats d’estudis lingüístics i traducció estan suprimint grups d’alemany per manca d’alumnes amb prou nivell per cursar estudis d’aquesta llengua. Ara ja s’ha eliminat del Màster de formació del Professorat la didàctica de l’alemany. En pocs anys no hi haurà reposició pels professors d’alemany perquè ja no existeix la formació en aquesta especialitat al nostre país. No deixa de ser paradoxal que tot això estigui passant justament quan la demanda per a aprendre alemany és més alta que mai. El país ha de saber aprofitar els recursos humans disponibles a cost zero (més de 50 professors titulars d’alemany als instituts públics de Catalunya dedicats a altres matèries i molts altres amb la formació però que es veuen incapaços d’accedir al sistema públic per manca de places) i assegurar la continuïtat i qualitat de l’aprenentatge. Finalment, i per afavorir el màxim els nostres estudiants, cal que el seu expedient acadèmic reflecteixi que ha cursat una llengua estrangera, el número d’hores i/o el nivell adquirit, així com la participació en projectes europeus, premis i intercanvis escolars. Aquesta informació acreditaria el seu nivell i agilitzaria els tràmits per a futurs exàmens oficials, a més de poder ser valorada per a la continuïtat de la seva formació acadèmica universitària o professional. Carme Torres Professora de Secundària, especialitat Llengua Alemanya

    • Usuari2

      22 de Desembre de 2016

      No puc estar més d'acord amb les idees que proposa el Dr. Font. Clarifica molt bé les característiques que ha de tenir el nostre sistema educatiu: inclusiu, equitatiu, plurilingüe, i amb una concepció sistèmica de l'ensenyament. Aquestes característiques queden complementades per tres objectius socials que el sistema educatiu ha de tenir presents: l'èxit educatiu per a tothom, la igualtat d'oportunitats, i la solidesa dels vincles socials. I finalment per dos objectius de tarannà més personal: l'educació ha de servir per maximitzar les capacitats professionals de la persona, i també perquè els individus surtin preparats per ampliar horitzons vitals i conrear aficions personals. Crec que amb aquest plantejament clar i actual, el Dr. Font estableix les grans línies que han de caracteritzar el nostre futur sistema d’ensenyament. Si sabem reflectir-les en el detall del dia a dia, tindrem un gran sistema educatiu.

    • Foto

      28 de Desembre de 2016

      Les meves aportacions: 1. Eliminar el curs pont (accés de CFGM a GS). La via lògica per arribar a un grau superior ha de ser el grau mitjà, no el batxillerat com passa actualment. Per tant proposo donar prioritat als estudiants de GM per accedir al GS, prestigiant aquesta via. I que el GM duri 3 anys, amb aprenentatges de llengües i mates. Volem els millors alumnes també a la FP. 2. Cal formar els cossos docents d'ESO en les realitats socials actuals, perquè facin l'orientació amb paràmetres actualitzats: hi ha sobretitulació d'universitaris i falten tècnics i tècnics superiors amb molt bones competències. Necessitem fer un canvi de paradigma tots plegats, i els cossos docents hem de sortir de la bombolla del passat. 3. El sistema de concessió de beques a postobligatoris ha de tenir en compte la validació per part de l'escola. Així, només els alumnes que hagin fet un bon ús del servei s'han de poder beneficiar de la beca. Actualment no hi ha cap control i existeixen alumnes que es matriculen per la beca, no fan res durant el curs i desapareixen quan reben els diners.

    • Captura%20de%20pantalla%202015-01-26%20a%20les%2019.59.06

      29 de Desembre de 2016

      El meu nom és Maria Andreu i em dedico a la pedagogia musical. El meu camp de recerca és com ajuda l'educació musical en l'adquisició de les competencies bàsiques. La meva reflexió va en el sentit de que quan parlem de pilars de l'educació no ens podem deixar l'educació artística. És a través de l'art i de la cultura que es forma la nostra societat. En concret parlaré de l'educació musical, donat que és el me camp de competència. Com ja s'ha comentat el nostre sistema educatiu ha de ser de qualitat i per a tots. Donat que la música forma part de les nostres vides i ens defineix com a societat i que cada cultura té el seu propi univers sonor i no podem imaginar una cultura sense la seva música, amb la música, a l'ensenyament, podem treballar tots els aspectes que considerem pilars de l'educació d'una manera natural: l'equitat, ja que tots podem fer música; la inclusiviitat, ja que cada ú pot fer-la al seu nivell i tots som necessaris per al resultat final i la interculturalitat, ja que a través de la música coneixem diferents cultures i religions i cadascú pot aportar la seva cultura donant a conèixer la pròpia música. Amb la música treballem aspectes tant importants en educació com són la transversalitat, la cohesió, l'aprendre a aprendre, l'autoconeixement, l'atenció, el respecte... En alguna aportació a aquest debat s'ha parlat de la importancia de les emocions en l'educació. La música fa aflorar les emocions individuals i les col·lectives, ens fa vibrar junts, i ens ajuda a expressar el que sentim i el que volem dir. Quan cantem respirem junts i fer música junts significa escoltar-se uns als altres. En concret, a través de l'educació musical es treballa competencialment i s'avança en l'adquisició de totes les competències bàsiques. Es forma a la persona en la seva integritat. S'ajuda a créixer com a individuo i com a èsser social. En aquest sentit cal referenciar les recomenacions del Consell d'Europa de 1981, sobre l'educació musical per a tots i el Full de ruta per a l'Educació Artística de la Conferència Mundial de l'ONU a Lisboa el 2006, sobre l'Educació Artística: construir capacitats creatives per al segle XXI. Catalunya no pot quedar fora d'aquestes recomenacions, i si volem una educació equitativa i de qualitat no podem deixar fora un aspecte tant important de la persona com és l'artística i cultural.

    • Usuari2

      02 de Gener de 2017

      L'eix de la diversitat està molt relacionat amb la inclusió, l'equitat i el plurilingüisme. Aquesta diversitat és , en gran mesura, un dels principals desafiaments en societats de coneixement en què la cohesió entre les persones i els equips ha de ser lliure i des de les capacitats i identitats dinàmiques de cada individu i comunitat per poder ser creativa i innovadora. El coneixement i el reconeixement de la diversitat són essencials i per garantir-ho s'hauria d'ofertar una "cultura religiosa i convicional" generalitzada. Així ho va proposar ara ja fa uns quants anys l'Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) a través de la Declaració interreligiosa Cultura religiosa per als ciutadans de demà (http://audir.org/mdocs-posts/cultura-religiosa-per-als-ciutadans-de-dema/) i que va rebre, en el seu moment -2001- milers de suports del món de la societat civil catalana. En la Declaració, es proposa , acordada per persones de referència de diferents comunitats religioses del nostre país i amb experiència i coneixement del món educatiu, la cultura religiosa i conviccional per a tothom com una forma d'inclusió i de reconeixement de la diversitat. S'afegeix, a més, en un annex una proposta consensuada de currículum per a l’àrea de cultura religiosa i conviccional que, tot i que a hores d'ara hauria de ser actualitzada, serveix d'exemple i orientació. La religió forma part de la cultura, com es veu en la definició de cultura que fa la UNESCO al preàmbul de la seva Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural (2001). Com a tal és "patrimoni comú de tota la humanitat" (art. 1 de la mateixa Declaració) independentment de si hom simpatitza o adhereix o no amb els sistemes de creences que sovint serveixen per expressar la religió. Però el valor de la diversitat religiosa no és només el de una riquesa cultural, sinó que les tradicions religioses ofereixen també elements comuns que reforcen la convivència i la pau com, ara per exemple, el consens que aquestes han expressat al voltant de la Regla d'Or de la Moral en el Parlament de les Religions del Món, sobretot en la seva edició de 1992 a Chicago. Però tot això no és tot, encara hi ha més. Les religions, i també moltes de les conviccions no religioses afirmen plegades que la realitat no és només la seva expressió material sinó que simultàniament és alguna "cosa" diferent, que sovint s'anomena "espiritualitat". Avui fins i tot hi ha filòsofs com André Comte-Sponville o Geneviève Lanfranchi que parlen d'una espiritualitat atea. Si les tradicions religioses i conviccionals són una font històrica i present de cultura, ètica i espiritualitat, té sentit que quedin marginades o silenciades en el sistema educatiu? Més enllà de les polaritzacions ideològiques, el seny i el diàleg ens diuen clarament que no i que cal trobar entre tots la fòrmula per considerar-les i fer possible que es coneguin i s'aprofitin no només per acollir i incloure la diversitat sinó també per no oblidar tota la saviesa que acumulen. És cert que alguns diran amb raó: "però les religions han fet molt mal, han provocat i atiat molts conflictes". És la cara fosca de la religió que un sistema educatiu haurà de considerar necessàriament si vol ser crític i si vol edificar l'empatia sobre la veritat històrica. Però com diu Joghan Galtung, sociòleg norueg principal fundador dels estudis sobre pau i conflictologia, s'ha de denunciar la "hard religion" que genera intolerància i mort però s'ha d'aprofitar la "soft religion" per a la cultura de pau i del diàleg. Un sistema educatiu obert a la diversitat és corresponsable d'aquest necessari discerniment. Ni la mandra ni la por davant la complexitat de la diversitat ens poden fer caure en la deixadesa i el silenci del coneixement de la diversitat religiosa i conviccional. Anem, i ja hi som, a una cruïlla en què hem de triar i mullar-nos a favor del camí d'una cultura del conflicte permanent i de l'exclusió de l'alteritat en totes les seves formes -també la religiosa- o del camí d'una cultura del diàleg i d ela pau que faran viable la cohesió i la sinèrgia des del pluralisme.

    • Xs-cara-070311a-193x193

      02 de Gener de 2017

      Penso que segueixen vigents els cinc elements que vaig assenyalar en aquest article: http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/344859-educacio-cinc-veritats.html

    • Xs-cara-070311a-193x193

      02 de Gener de 2017

      Sobre avaluacions externes, segueixo pensant això, http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/431343-ensenyament-una-primera-solucio.html i sobre l'escola Nova 21, alerto d'un perill, a https://dl.dropboxusercontent.com/u/5691137/Media/161212-EPA-escolanova21.pdf

    • Mtpcarnet2008

      12 de Gener de 2017

      ARQUTECTURA DEL SISTEMA ESCOLAR DIVERSIFICADA SEGONS REFERENTS TERRITORIALS, FAMILIARS, MOTIVACIONALS i INSTITCIONALS Martí Teixidó Document complet amb cronograma de les tres vies lliurat al Consell Escolar Es presenta una alternativa diversificada que recull les tres vies que ja coneixem. En cada cas cal adoptar aquella que millor respongui a necessitats geogràfiques, opcions familiars, projectes educatius i possibilitats. En tot cas, s’han de fer ajustaments ad hoc. El canvi ha de ser evolutiu, amb iniciativa dels professionals del centre, donant opcions a les famílies i amb supervisió de l’Administració per garantir l’encaix de l’oferta al territori. L’edat d’ingrés a l’escola no ha de ser uniforme per a tota la població, l’educació com a obligatòria ha de ser mínima, dels 6 a 16 anys és suficient. Tanmateix , per al conjunt de la població, l’educació ha de ser més extensa, dels 2 o 3 als 18 o 19 anys però no per compulsió legal. La finalització tampoc ha de ser uniforme oferint, si cal, un anys de pròrroga o de gràcia amb aquiescència de l’estudiant. Els infants de 2 i 3 anys necessiten un ambient estimulant i protegit. Les llars d’infants (concepció de Montessori) són l’entorn més adequat amb instal·lacions i material pensat, estimulant. Si no hi ha disponibilitat de places es poden incorporar aquest infants menuts a l’escola però amb espais i horaris diferenciats i adequats. Cal també personal competent en assumptes d’alimentació, salut i higiene. Podem aprendre de models d’altres països algunes formes organitzatives clau però l’estructura/arquitectura del sistema cal bastir-la a partir de l’observació de cada realitat geogràfica, social i cultural i de forma evolutiva. La regulació legal mínima ha de donar reconeixement a les millors formes organitzatives. . . . . . . . . . Principis La societat de la diversitat (líquida, Bauman)) no pot oferir un sistema escolar uniforme (rígid, Il·lustrats) per a assolir unes finalitats comuns compartides (pluralisme democràtic). Cal garantir un tractament educatiu adequat a cada estadi evolutiu independentment del tipus d’institució escolar. (Wallon, Kieran Egan). Ha de ser diferent a la primària de la secundària. Entre els 12 i 16 anys és molt bona edat per canviar de centre i d’ambient i projectar la pròpia personalitat (Teixidó). Cal que tingui l’oportunitat de canviar de rol (evitar l’efecte Rosenthal) i que sàpiga adaptar-se a nous ambients i per això no és convenient que un infant estigui setze anys a la mateixa institució com a norma. Quan sigui inevitable, cal vetllar per donar opció a una nova imatge personal. En l’adolescència passa per davant l’emocionalitat i cal donar opcions d’elecció de matèries o activitats en les que s’aplicarà la racionalitat suscitant interessos de coneixement (Langevin-Wallon). La cultuta humanística és integral: filosòfica, científica, tècnica, literària, artística. (Da Vinci, Del Pozo). La varietat organitzativa complica inicialment l’acció del professorat però és estimulant per als joves i evita comparacions esterilitzadores i controls disciplinaris propis de la uniformitat. Els alumnes en surten responsabilitzats.(Teixidó)   Tres vies diverses d’arquitectura de sistema escolar segons necessitats geogràfiques i socials, antecedents institucionals i iniciativa dels professionals. Els infants seguiran itineraris diferents per recórrer les mateixes etapes. Escola→Institut Institut-Escola Col·legi +Secun.Super. Accessible amb els gràfics cronograma a Educació ComunicActiva http://blocs.mesvilaweb.cat/martiteixido/ http://educacio-comunicactiva.blogspot.com.es/ 09.01.2017 Martí Teixidó, inspector d’educació, professor de pedagogia

    • P4110226

      19 de Gener de 2017

      Mercè Sorribes, mestra d’educació infantil a l’Escola Pardinyes de Lleida. Agraeixo l’oportunitat de poder aportar reflexions en aquest fòrum. Comentaré el que jo he pogut anar observant durant la meva experiència en diferents escoles d’infantil i primària en referència a l’equitat i faré algunes propostes de futur. Mentre llegeixo Els pilars del sistema educatiu em van passant les imatges del que cada dia tinc l’oportunitat de viure en el meu centre de treball, d’educació pública parlo, una realitat que jo voldria diferent per als infants, molt diferent, ja que considero injusta, fins i tot el seu nom, centre d’alta complexitat. Actualment, en les ciutats bàsicament, els fills i filles de famílies pobres estan junts i sols en determinats centres. Això és així. Ens horroritza parlar de guetos, però hi són, i excessivament que hi són. Hem d’evitar aquesta injustícia, o no podrem arribar mai a aconseguir el que cita el professor Lluís Font en la ponència “uns ciutadans formats sota un criteri d’equitat, amb el temps, formaran una societat compromesa amb el benestar col•lectiu”. I si no? Si fem un gir a la frase? Quina societat podem esperar? En un centre en el qual hi ha tantes famílies de nivell econòmic molt baix podem parlar de criteris d’equitat? La pluralitat que tant hem defensat per a l’escola pública s’està esfumant cada dia que passa. Alguna cosa hem de fer. Les famílies que no són pobres estan agrupades en determinats centres també, als quals hi aporten diners amb tota la bona voluntat del món, això està clar, diners per al millor funcionament del centre dels seus fills i filles, i aquest fet és generador a la vegada de grans diferències. Si les famílies financen sortides i activitats i fins i tot en algun cas recursos humans, aleshores no estem oferint les mateixes possibilitats als infants de tots els centres públics. El cost mensual que s’ha de pagar en alguns centres suposa un element dissuasiu per a les famílies que es plantejarien matricular-hi els seus fills i filles però no ho poden assumir, ja no ho intenten. Molts alumnes de Catalunya gaudeixen d’estades molt interessants en espais diversos de la nostra geografia, que aporten vivències i aprenentatge, però no tots, ni de bon tros. Si considerem que sortir fora dels centres completa el treball curricular de l’entorn, tots els nens i nenes han de tenir el dret de fer-ho. No hauríem de privar ningú d’aquestes experiències. Existeixen també grans diferències en els menjadors escolars, vinculades a tot el que ja he anat dient anteriorment. Alguns menjadors escolars tenen un alt nivell de qualitat (aliments ecològics, productes de proximitat...) que no tenen altres. A part, l’organització d’aquesta franja horària varia en funció del finançament que aporten les famílies. Els alumnes quan acaben de dinar tenen activitats organitzades, o tenen pati fins a l’hora d’entrar a la tarda, en funció dels recursos. El futur ha de ser millor, ho ha de ser. Vaig a fer algunes propostes. Primera proposta per al futur de l’escola pública catalana: guetos NO. En contrapartida, diverses escoles de barri o de zones reduïdes treballant en xarxa, que siguin totes elles escoles plurals, en que l’oferta d’activitats és de la mateixa categoria, a l’igual que les despeses que han d’assumir les famílies i en les quals s’ofereix acollida i formació a les famílies emigrants de forma similar. Escoles no competitives, no excloents, que formin part de Plans d’entorn amb voluntat real de treballar per una societat compromesa amb el benestar col•lectiu com cita la ponència. Per altra banda, les famílies no han de finançar recursos de cap mena en el funcionament dels centres, han de contribuir a les despeses amb quotes raonables, amb sistemes equitatius, similars en tots els centres públics. Una altra proposta és que tots els nens i nenes han de tenir dret a realitzar les sortides i colònies escolars que consideri el centre en el seu projecte i planificació. L’administració hauria de vetllar-ho. Potser en alguns casos es podrien compartir estades, o viatges entre els centres de la zona. I la franja horària del migdia ha d’incloure un menjador de la mateixa qualitat tant a nivell alimentari com de funcionament a totes les escoles públiques. Podria haver gestors comuns per diverses escoles capaços de garantir aquesta igualtat. Si no recordo malament a Finlàndia tots els infants dinen a l’escola, garantint una alimentació similar a tots. M’esperança en gran manera la proposta d’aplicació imminent, que el professor Lluís Font esmenta al final del capítol de l’equitat, es refereix a la creació d’un observatori de l’equitat a l’educació. Estic convençuda que copsaran ràpidament quina és la realitat de la nostra escola pública, que corre perill, no serà difícil adonar-se’n. Desitjo però, que no costi tenir la valentia i/o la voluntat d’acarar aquesta situació en el futur immediat. Personalment m’ofereixo, em disposo amb cor i ànima a treballar-hi a fons.

    • Usuari2

      20 de Gener de 2017

      Jornades del Consell Escolar de Catalunya. “ARA ÉS DEMÀ” . A Fundesplai hem obert un procés intern de reflexió sobre la temàtica i les qüestions plantejades per les cinc Ponències presentades per Consell Escolar de Catalunya (C.E.C.), que pretenen pensar i expressar amb llibertat com imaginem i quin futur volem per l’Educació a Catalunya. Som conscients de l’impacte que aquests tipus de Jornades del C.E.C. han tingut en el sistema en el passat i del que pot tenir aquesta nova iniciativa. La primera Jornada, celebrada el passat dissabte, 14 de gener, ens ha permès trepitjar a terra: fer una anàlisi comparada entre el sistema educatiu d’Estònia i el de Catalunya , amb les seves similituds i profundes diferències, i analitzar experiències concretes de centres escolars i d’altres institucions educatives. Volem destacar algunes de les idees que des de Fundesplai reivindiquem en el futur sistema educatiu, propostes que encara veiem més clares a partir del que hem viscut en aquesta primera jornada de debat: - El debat “Ara és demà” és un espai idoni per situar l’educació en el lleure al lloc que li pertoca. Com a Estònia hem de garantir que l’accés al lleure educatiu sigui possible per a tots els infants i joves de Catalunya. - Els valors, les habilitats per a la vida, els aprenentatges de la pedagogia de la vida quotidiana, tot plegat conformen l’educació en el temps de lleure, que esdevé en educació per a la ciutadania, imprescindible pel desenvolupament integral dels infants i joves. No podem oblidar que l’educació en el lleure és un tema de dret i que està reconeguda tant a la llei d’Infància com a la d’Educació, per tant, no podem dubtar, ha de ser reconeguda com l’educació escolar i interactuar degudament. - Cal assegurar el treballs entre els diferents agents educatius que hi intervenen en els diferents espais educatius: escola, lleure, centres esportius, culturals, etc. Només sumant esforços i voluntats, somnis i realitats, de tots els agents de l’educació ens en podrem sortir. - Un altre espai educatiu que pensem imprescindible i que l’exposició del sistema educatiu d’Estònia va posar en evidència, és l’educació a la petita infància, 18 mesos a 6 anys. Està clar que hem d’avançar, potenciar i universalitzar aquesta etapa de l’educació per la qual cal apostar, fent una inversió important. És una etapa cabdal per l’èxit educatiu en el futur. Seguirem amb cura i tot l’interès possible, aquests debats que ens fan concloure com, malgrat les limitacions constatades, l’escola catalana té la mirada posada en el futur; no ha perdut el sentit de la realitat, ni la capacitat de cercar respostes als reptes de l’educació dels seus ciutadans.

    • Usuari2

      20 de Gener de 2017

      Crec que és necessari introduir el tema de la diversitat religiosa al nostre país. És important que el fet diferencial per motius religiosos no sigui un entrebanc per a les relacions a la nostra societat. Una manera eficaç és el coneixement d'aquest fet diferencial. El coneixement de les religions que conviuen al nostre país ens ajudaria a ser més respectuosos i sensibles a aquest fet diferencial. No hauria de tractar-se d'un coneixement superficial sinó d'un coneixement acompanyat de vivències que ens podrien enriquir a tots plegats.

    • Usuari2

      21 de Gener de 2017

      Crec que seria molt interessant que a l'escola es formés als nens en el tema religiós, és a dir, informació sobre les diferents religions, la seva història, etc., perquè és evident que en l'actualitat a les classes hi ha nens de diferents religions i aquest coneixement seria molt important perquè s'entenguessin i es conprenguessin millor.

    • P4110226

      24 de Gener de 2017

    • Usuari2

      26 de Gener de 2017

    • Usuari2

      26 de Gener de 2017

      Un dels pilars bàsics i eix vertebral del creixement dels nostres alumnes es treballar la seva espiritualitat i la seva vessant de creixement interior. Aquest aspecte juntament amb les seves capacitats plàstiques, musical, fisiques i de coneixement no poden ser separats, Per tant reivindiquem un àrea comuna per a tots els alumnes que integren la nostra societat. Un àrea on totes les creences, religions i valors siguin respectats i ens audin a conèixer l'altre per tal de no rebutjar-lo i fer aixi una societat més justa i en pau. Alhora que també creiem que el professorat més adeqüat per donar aquesta àrea sigui l'actual professorat de Religió de les escoles de Primària i Secundària, per la seva formació i la seva condició professional.

    • Usuari2

      27 de Gener de 2017

      El meu nom és Jaume i faig de mestre de primària des de fa deu anys. He realitzat tasques de tutoria, d'especialista d'educació física, he treballat com a mestre a Jordània i ara exerceixo de mestre de religió. La meva expereiència i formació em fa reflexionar sobre el pilar de la interculturalitat. Donem una resposta concreta des de les nostres escoles? Ho deleguem en altres matèries? Des de quin àmbit hi podem donar resposta? Aquestes preguntes em porten a la conclusió que la diversitat religiosa i cultural no està tractada de manera concreta en els nostres centres educatius. Caldria, doncs, tracatar-la com una matèira més. Una matèria de cultura religiossa per a tothom on hi tingui cabuda tothom. Aquesta proposta és el resultat de les experiències d'altres països com Suècia o Finlàndia on sí que es treballa. Així doncs la cultura religiosa seria, en tots els àmbits un pilar de cohesió social. Per acabar agraeixo tota la participació que hi ha en aquest debat perquè és des de la diversitat i el diàleg des d'on es construeixen nous ponts.

    • Usuari2

      31 de Gener de 2017

      Per una societat democràtica i plural cal tenir molt present la declaració dels dret humans, el dret a l'educació inclou un pilar que és la transcendència. l'ésser humà te la capacitat de buscar i qüestionar-se sobre la transcendència cosa que el distingeix com a tal. Es cabdal educar-los en aquest sentit perquè creixin com a persones respectuoses i dialogants amb el seu entorn tant divers, com diu la meva companya Sira. L'educació del fet religiós universal te molta carrega de tot tipus:cultural emocional, tradicional, social... El donar a coneixe la diversitat ajuda molt a una convivència pacifica.

    • Usuari2

      02 de Febrer de 2017

      Hola, sóc professor d'Història i Cultura de les Religions en una escola concertada de Granollers. D'acord a l'enquesta de la Generalitat sobre el baròmetre de la religiositat, un 70% de les persones enquestades estarien d'acord en que hi hagués una assignatura a totes les escoles on es donés informació sobre les grans religions del món. És el que faig en el centre on ensenyo a alumnes de la ESO desde fa 10 anys, i l'experiència està sent molt positiva.

    • Logo%20stc

      06 de Febrer de 2017

      Les raons que situen un infant en risc de fracàs escolar són diverses i complexes, però encara hi juguen un paper central dimensions socioeconòmiques i d’exclusió: els i les estudiants més pobres tenen una probabilitat tres vegades més alta que la resta dels estudiants de quedar-se endarrere. Per corregir-ho és fonamental que la política educativa tingui com a eix vertebrador el principi d’equitat. Amb aquesta finalitat, des de Save the Children proposem les mesures següents: 1) SISTEMA PLENAMENT FINANÇAT I RIC EN BEQUES - Augmentar la despesa pública per alumne, com a mínim, fins a la mitjana estatal (4.569 euros per infant en educació no universitària el 2013). - Universalitzar el préstec de llibres de text i de material didàctic a tot l’alumnat de Catalunya seguint els exemples de Navarra, Andalusia o València. - Simplificar el disseny dels procediments de sol·licitud de les ajudes, evitant processos tediosos i de gran complexitat que excloguin de facto les famílies amb menys nivell educatiu. - Garantir que la concessió del pagament de totes les beques es faci abans de l’inici del curs escolar. - Augmentar el llindar de renda necessari per a l’exempció del pagament del menjador escolar fins al llindar de pobresa relativa per a Catalunya (20.301,3 euros anuals per una unitat familiar formada per dos adults i dos infants ). - Augmentar la inversió pública per garantir l’accés de tots els infants a activitats de lleure educatiu de qualitat, inclusiu i plural, tant dins com fora del centre escolar, augmentant les activitats que ofereixen directament les administracions enfront de les gestionades per l’AMPA. 2) ACABAR AMB LA SEGREGACIÓ ESCOLAR ENTRE ESCOLES I DINS DE LES AULES - Definir un pla de política educativa de lluita contra la segregació escolar que garanteixi l’equitat en l’accés a l’educació dels alumnes de Catalunya, independentment de l’origen o la condició, mitjançant un seguit de polítiques concretes: 1. Complementar les mesures de lluita contra la segregació escolar entre les escoles amb plans d’acció positiva als centres amb més complexitat social (programes magnet, plans de xoc, professorat addicional, suport pedagògic, etc.). 2. Eliminar criteris d’accés que fomentin la inequitat, com ara la condició d’antic alumne dels progenitors o d’algun dels germans, i la nota mitjana de batxillerat. 3. Establir mecanismes de garantia de la gratuïtat real de l’educació, fixant màxims en les aportacions que poden fer les famílies per a activitats complementàries o materials tant en centres públics com concertats. 4. Promoure el model de contracte-programa per a aquells centres concertats que escolaritzin un alumnat amb més heterogeneïtat. Es tracta d’acords de l’Administració amb aquests centres per determinar objectius en resultats i població a escolaritzar i per determinar el suport financer i d’altra índole que rep el centre a canvi. 5. Prohibir la signatura o la renovació de convenis amb escoles que segreguen per sexe. 6. Fixar objectius d’educació inclusiva per a l’eliminació progressiva dels centres d’educació especial en dues legislatures. - Enfortir les capacitats de la inspecció educativa per controlar possibles pràctiques de selecció de l’alumnat per part d’escoles concertades i prendre les mesures correctores oportunes. - Assegurar que les escoles concertades religioses ofereixin alternatives a l’assignatura de religió catòlica. 3) ACCÉS DE LA INFÀNCIA MÉS VULNERABLE A L’EDUCACIÓ 0-3 ANYS - És necessari augmentar les places assequibles públiques d’educació 0-3 on no es cobreixi la demanda i garantir que aquesta augmenti especialment entre els col·lectius socials menys representats. - Recuperar els nivells d’inversió previs a la crisi per part de la Generalitat. - Reduir el cost de les places a les escoles que es mantenen amb fons públics, ampliant la tarifació social i l’ús de l’excepció de pagament –tant en les places com en el menjador–, de manera que les famílies amb menys recursos econòmics també hi puguin accedir. - Els criteris d’accés han d’estar motivats per l’equitat, de manera que cal eliminar requisits municipals com ara l’antiguitat de l’empadronament o la situació d’ocupació dels progenitors. - Campanyes d’informació i sensibilització entre les famílies en situacions de vulnerabilitat o exclusió per fer conèixer la importància de l’escolarització primerenca per fomentar l’escolarització dels menors pertanyents a aquests col·lectius. - Actuacions específiques dirigides a l’entorn rural com, per exemple, fomentar la provisió de serveis compartits entre municipis per poder assegurar la cobertura educativa per als nens i nenes en el tram d’edat de 0 a 3 anys.

    • 2017-02-14%2014.00.59

      07 de Febrer de 2017

    • P4110226

      07 de Febrer de 2017

      Mercè Sorribes, mestra d’educació infantil a l’Escola Pardinyes de Lleida. Agraeixo l’oportunitat de poder aportar reflexions en aquest fòrum. Comentaré el que jo he pogut anar observant durant la meva experiència en diferents escoles d’infantil i primària en referència a l’equitat i faré algunes propostes de futur. Mentre llegeixo Els pilars del sistema educatiu em van passant les imatges del que cada dia tinc l’oportunitat de viure en el meu centre de treball, d’educació pública parlo, una realitat que jo voldria diferent per als infants, molt diferent, ja que considero injusta, fins i tot el seu nom, centre d’alta complexitat. Actualment, en les ciutats bàsicament, els fills i filles de famílies pobres estan junts i sols en determinats centres. Això és així. Ens horroritza parlar de guetos, però hi són, i excessivament que hi són. Hem d’evitar aquesta injustícia, o no podrem arribar mai a aconseguir el que cita el professor Lluís Font en la ponència “uns ciutadans formats sota un criteri d’equitat, amb el temps, formaran una societat compromesa amb el benestar col•lectiu”. I si no? Si fem un gir a la frase? Quina societat podem esperar? En un centre en el qual hi ha tantes famílies de nivell econòmic molt baix podem parlar de criteris d’equitat? La pluralitat que tant hem defensat per a l’escola pública s’està esfumant cada dia que passa. Alguna cosa hem de fer. Les famílies que no són pobres estan agrupades en determinats centres també, als quals hi aporten diners amb tota la bona voluntat del món, això està clar, diners per al millor funcionament del centre dels seus fills i filles, i aquest fet és generador a la vegada de grans diferències. Si les famílies financen sortides i activitats i fins i tot en algun cas recursos humans, aleshores no estem oferint les mateixes possibilitats als infants de tots els centres públics. El cost mensual que s’ha de pagar en alguns centres suposa un element dissuasiu per a les famílies que es plantejarien matricular-hi els seus fills i filles però no ho poden assumir, ja no ho intenten. Molts alumnes de Catalunya gaudeixen d’estades molt interessants en espais diversos de la nostra geografia, que aporten vivències i aprenentatge, però no tots, ni de bon tros. Si considerem que sortir fora dels centres completa el treball curricular de l’entorn, tots els nens i nenes han de tenir el dret de fer-ho. No hauríem de privar ningú d’aquestes experiències. Existeixen també grans diferències en els menjadors escolars, vinculades a tot el que ja he anat dient anteriorment. Alguns menjadors escolars tenen un alt nivell de qualitat (aliments ecològics, productes de proximitat...) que no tenen altres. A part, l’organització d’aquesta franja horària varia en funció del finançament que aporten les famílies. Els alumnes quan acaben de dinar tenen activitats organitzades, o tenen pati fins a l’hora d’entrar a la tarda, en funció dels recursos. El futur ha de ser millor, ho ha de ser. Vaig a fer algunes propostes. Primera proposta per al futur de l’escola pública catalana: guetos NO. En contrapartida, diverses escoles de barri o de zones reduïdes treballant en xarxa, que siguin totes elles escoles plurals, en que l’oferta d’activitats és de la mateixa categoria, a l’igual que les despeses que han d’assumir les famílies i en les quals s’ofereix acollida i formació a les famílies emigrants de forma similar. Escoles no competitives, no excloents, que formin part de Plans d’entorn amb voluntat real de treballar per una societat compromesa amb el benestar col•lectiu com cita la ponència. Per altra banda, les famílies no han de finançar recursos de cap mena en el funcionament dels centres, han de contribuir a les despeses amb quotes raonables, amb sistemes equitatius, similars en tots els centres públics. Una altra proposta és que tots els nens i nenes han de tenir dret a realitzar les sortides i colònies escolars que consideri el centre en el seu projecte i planificació. L’administració hauria de vetllar-ho. Potser en alguns casos es podrien compartir estades, o viatges entre els centres de la zona. I la franja horària del migdia ha d’incloure un menjador de la mateixa qualitat tant a nivell alimentari com de funcionament a totes les escoles públiques. Podria haver gestors comuns per diverses escoles capaços de garantir aquesta igualtat. Si no recordo malament a Finlàndia tots els infants dinen a l’escola, garantint una alimentació similar a tots. M’esperança en gran manera la proposta d’aplicació imminent, que el professor Lluís Font esmenta al final del capítol de l’equitat, es refereix a la creació d’un observatori de l’equitat a l’educació. Estic convençuda que copsaran ràpidament quina és la realitat de la nostra escola pública, que corre perill, no serà difícil adonar-se’n. Desitjo però, que no costi tenir la valentia i/o la voluntat d’acarar aquesta situació en el futur immediat. Personalment m’ofereixo, em disposo amb cor i ànima a treballar-hi a fons.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Estudiant del Grau d'Educació infantil de la Universitat Rovira i Virgili, com a futura docent m'agradaria donar el meu punt de vista. Penso que la inclusió és una àrea que atén a la diversitat dels alumnes i els hi dóna l'oportunitat d'adequar el seu nivell, respectant la seva singularitat, i ajudant-los a augmentar el seu rendiment acadèmic fomentant aquelles capacitats en les quals millor es desenvolupen. Per aquesta raó donar més importància a la formació de docents pot ser una bona estratègia per formar bons docents que puguin ajudar i establir equitat entre tots els alumnes que tinguin. D'aquesta manera es podrà complir amb els objectius establerts, i així aconseguir l'excel·lència individual de cada alumne/a. També cal donar molta importància a l'àrea del plurilingüisme, ja que aquest és una assignatura pendent tant per alumnes com per a docents, s'hauria de fomentar i fer-la transversal a totes les assignatures per tal de poder aprendre el màxim possible i aconseguir que els nostres futurs alumnes es desenvolupen correctament en aquesta àrea.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Actualment estic cursant el Grau d’Educació Infantil a la Universitat Rovira i Virgili i com a futura docent m’agradaria aportar algunes idees en aquest debat que considero molt interessant i pot esdevenir productiu. Faig la meua aportació a la ponència sobre Els pilars del sistema educatiu: Estic d’acord en el fet que l’equitat, la inclusió, el plurilingüisme i la família són els pilars essencials sobre els quals sosté l’educació catalana. Tot i així, considero que s’ha de fer especial esment a la família, ja que esdevindrà clau per sostenir tots els altres pilars. Si no tenim en compte el context familiar de cada infant, no podrem arribar a l’equitat, la inclusió i tampoc millorar el plurilingüisme. Per aquesta raó, hem d’incidir en aquest aspecte. Això només es podrà fer si enfortim els lligams entre la família i l’escola, creant mecanismes de participació més enllà de l’AMPA o del consell escolar del centre. La millora del plurilingüisme serà clau per al futur de la nostra societat. Així doncs, serà realment important millorar la tasca educativa en aquest sentit. Això no serà possible si no aportem per la formació del nostre personal docent en llengües estrangeres. La formació l’hauria de cursar no només el personal especialista en anglès, francès…, sinó també tots els altres docents que formen part del sistema educatiu, amb l’objectiu d’incloure les llengües estrangeres en altres assignatures, és a dir, fer un tractament transversal d’aquestes.

    • Usuari2

      09 de Febrer de 2017

      Benvolguts/es, em dic Alba i sóc estudiant del grau d’Educació Infantil de la Universitat Rovira i Virgili. Considero que un aspecte important a potenciar és el del plurilingüisme. Vivim en un entorn en què se’ns demana un cert nivell en llengües i sobretot actualment en llengües estrangeres, l’anglès, dels quals la majoria dels alumnes en acabar l’educació obligatòria no el tenen garantit. En conseqüència a aquest fet, necessiten buscar altres alternatives per aconseguir-ho el qual suposa disposar de recursos econòmics. Per això, hi ha persones que no poden optar a altres alternatives per aconseguir el nivell perquè no disposen dels recursos econòmics necessaris. Un altre aspecte important a destacar és l’atenció a la diversitat. Aquest, juntament amb la personalització dels aprenentatges, és un factor clau per a l’èxit educatiu. Cal dir que en relació a aquesta aportació és necessari tenir en compte la formació continuada dels mestres. Considero que la personalització ens porta a fomentar en les escoles el concepte d’inclusió, una escola per tothom. Salutacions.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      Benvolguts companys i companyes, Aquesta és la meva aportació. Si volem educar a nostres joves en la cultura del respecte, de la pluriculturalitat, i del diàleg no podem deixar de banda l’ estudi de les religions a l’ escola. El Fet religiós existeix a la societat, i conèixer, entendre, compartir aquest fet des el respecte vers l’ altre, farà que els nostres nens i nenes esdevinguin persones millors, més tolerants i obertes a noves cultures. Els continguts relacionats en l’ espiritualitat, la història, tradicions... no els podem deixar de banda, perquè són imprescindibles per conèixer i reconèixer els conflictes i les solucions del futur que es plantegen amb la globalitat mundial. No poden educar en el analfabetisme religiós. Els professors de religió tenen una feina fonamental si volem fer nois i noies futur. Cal ensenyar a pensar bé. Cal potenciar l’ element espiritual, la intel·ligència interpersonal, el autoconeixement i el respecte a l’altre. S’ ha demostrat que educar obviant el fet religiós és un gran erro: crea conflictes socials , desconfiança i trenca el diàleg cultural que una societat del s. XXI es mereix. Ser educat amb els propis valors religiosos és dret reconegut en la Declaració del Drets Humans, i per tant una escola catalana oberta al món no pot obviar aquest fet.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      Hola, sóc estudiant del grau d'Educació Infantil de la Universitat Rovira i Virgili. Com a futur docent m'agradaria donar el meu punt de vista sobre els pilars del sistema educatiu. Avui en dia assolir l'èxit educatiu és tant necessari com complex. Mentre que per una banda la societat exigeix uns resultats, per l'altra banda les institucions tradicionals perden prestigi i la capacitat d'influència. Això crea una manca de referents, la qual deixa als estudiants en una situació fràgil. Per aquest motiu crec que s'hauria de donar una especial importància al paper de les famílies ja que són el primer referent educatiu i responsable del creixement i de la formació dels seus fills. A més es necessari que treballin conjuntament família i escola i així permetre una acció coherent i coordinada, ja que l'objectiu és aconseguir l'èxit educatiu dels nostres alumnes.

    • Usuari2

      10 de Febrer de 2017

      Hola, em dic Alba i sóc estudiant d’Educació Infantil de la Universitat Rovira i Virgili. Considero que s’ha de tenir en compte a les famílies en tots els centres educatius i deixar que participin en l’educació dels seus fills/es, ja que és una responsabilitat compartida. A més, avui en dia es dona molta importància a les llengües estrangeres, fet que s’ha de tenir en compte a les escoles. Des de les escoles s’hauria d’animar als nens/es a treure’s el títol d’anglès equivalent a la seva edat per tal d’obtenir aquesta titulació tan important actualment. També crec que és molt important l’atenció a la diversitat per a què tots els alumnes puguin arribar als seus objectius (cadascú al seu ritme). D’altra banda, cal dir que la nostra societat avança molt ràpid i encara no s’han adaptat del tot les noves tecnologies. Aquestes són molt importants, ja que els alumnes poden gaudir d’una classe més dinàmica i alhora aprendre diferents coses. Finalment, cal dir que la base de totes aquestes millores és la formació del professorat, per tant, crec que la formació contínua del professorat per adaptar-se als nous canvis és fonamental per a la millora de l’ensenyament.

    • Usuari2

      14 de Febrer de 2017

      Els concerts econòmics per permetre l'existència i la continuïtat dels centres educatius concertats son un pilar del sistema educatiu que cal potenciar i no eliminar. Cal fer-ho per enfortir la igualtat d’oportunitats i posar l’educació de qualitat a l’abast de tothom. I també cal fer-ho per poder distribuir els recursos públics destinats a educació de manera més eficient.

    • 2017-02-14%2014.00.59

      14 de Febrer de 2017

      Em dic Jónathan Bacaicoa Valls i sóc Llicenciat en Ciències Religioses I en Humanitats. Porto 12 anys treballant a l’escola pública com a docent de secundària. Després de fer una lectura acurada de la proposta d’Ara és Demà, voldria comentar algun aspecte que no acabo de veure del tot clar. Pràcticament no es fa referència al tractament a la diversitat cultural i religiosa com a fonament bàsic en el nostre sistema educatiu (Curricularment parlant). No puc concebre un sistema educatiu que oblidi ni tingui en compte un tema cabdal com aquest. Caldria que una Catalunya que ha estat sempre un exemple de ciutadania, d’acolliment i de terra d’esperances ,no oblidés quina és la seva realitat sociològica ni històrica. Hem de construir una societat futura de ciutadans madurs, responsables, conscients i compromesos amb allò que passa aquí però també a la resta del món. Per poder-ho fer cal: Entendre a les persones des de totes les vessants. Considero que la vessant religiosa i cultural és una de les vessants més profundes que no s’haurien de menystenir ni rebutjar si volem construir una base ben sòlida que doni sentit i fortalesa a la nostra societat. Entendre la diversitat cultural i religiosa és acceptar-la, i acceptar-la ens hauria de portar a veure-la com una potencialitat i un valor que permetrà una convivència més profunda i sincera.

    • Usuari2

      16 de Febrer de 2017

      Ens podem mirar moltes de les aportacions que va fer en Jiddu Krishnamurti, aquí us deixo amb una d'elles..."Lo único que realmente importa es que haya una acción de bondad, amor e inteligencia en el vivir. ¿Es la bondad individual o colectiva, es el amor personal o impersonal, es la inteligencia suya, mía o de otro? Si es suya o mía, entonces no es inteligencia, amor o bondad. Si la bondad es un asunto individual o colectivo que depende de las preferencias o de las decisiones particulares de uno, entonces no es bondad. La bondad no está en el patio de lo individual ni en el campo abierto de lo colectivo; la bondad solo florece cuando está libre de ambos." - Krishnamurti, La urgencia del cambio, Conversación 5.

    • 1498803_10204470798704591_1742875173725769868_o

      20 de Febrer de 2017

      He llegit les conclusions de la subcomissió del Consell Escolar de Catalunya per aquesta ponència i, al meu entendre hi ha dos aspectes que coixegen obertament. D'una banda, dir que "Quant a l’anglès, el sistema educatiu ha de dotar-se dels recursos pertinents per assegurar-ne la competència al llarg de l’itinerari formatiu de cada persona." em sembla no sortir del bucle en què ens trobem. Mentrestant no hi hagi un canvi metodològic en l'ensenyament-aprenentatge d'aquesta llengua a l'escola, acompanyat d'un veritable canvi de costums en el consum audiovisual, continuarem on som. En tot cas, si quan es diu "recursos" es vol dir "pressupost", haurà de tractar-se del pressupost indispensable per canviar a una metodologia d'ensenyament d'una llengua estrangera, que implica grups reduïts i, doncs, augment de personal docent. Per una altra banda, les conclusions sobre l'entorn digital són molt pobres, com si encara tinguessin un punt de vista 1.0. Fan falta aportacions fonamentades sobre la inclusió del món digital en l'educació. Hi ha una revolució pendent en aquest sentit i les tecnologies potser encara no són un pilar del sistema educatiu, però veure-les només com un recurs didàctic. Que el sistema educatiu ha d'ensenyar com fer-les servir és més peremptori que molts altres continguts curriculars obsolets.

    • Usuari2

      20 de Febrer de 2017

      Sóc en Josep Pujol, professor titulat en Història de l'Art i Ciències de la Religió, i des del meu punt de vista estem deixant de banda un aspecte molt important de la nostra condició humana i cultural: la vessant religiosa i espiritual de l'ésser humà. Ja se que avui en dia hi ha l'assignatura confessional de Religió Catòlica a algunes escoles i instituts de Catalunya, com també la possibilitat de ser impartides altres matèries confessionals. Això, al meu entendre, és un problema, ja que separem alumnes per religió. Jo crec que hauríem de consensuar, entre tots, una assignatura no confessional de cultura religiosa, on totes les religions que hi tinguin cabuda participin en l'elaboració del currículum. D'aquesta manera aconseguiríem que tots els alumnes sortissin de l'etapa educativa amb unes nocions bàsiques de cultura religiosa, i avui en dia, crec que és molt necessari comprendre l'altre per no menystenir-lo ni menysprear-lo.

    • Avatar_mii

      22 de Febrer de 2017

      3 temes breus: llengua, tecnologia i persona. Espero que la brevetat no dugui a males interpretacions; prefereixo que es pugui llegir fàcilment abans que ésser precís. Llengua. S'està donant massa valor a les llengües estrangeres, però es segueixen ensenyant com 40 anys enrere: amb personal no qualificat. Crec que s'hauria d'ensenyar el que cal, i no més. Jo vaig estudiar francès; la feina m'ha dut a aprendre anglès ara fa pocs anys. Ara bé, conec gent que des de petits han estat fent extraescolars d'anglès i tenen un nivell molt més baix que el meu. I no l'utilitzaran gaire, a la seva vida. Crec que cal prendre mesures raonables i no ensenyar llengües "perquè és la moda". Tecnologia. Als alumnes se'ls fa comprar un ordinador sense tindre ni ideia de què es pot fer amb ell i què no. A més, se'ls proporcionen tecnologies de pagament (Windows, Office); i sense assessorar-los de com funcionen. És massa complexe, i no se'n fa un ús raonable. Crec que cal utilitzar la tecnologia dins de les necessitats, no pas per la "moda". Que tinguin un ordinador no els farà més bons estudiants. Persona. Molts pares es "barallen" amb els seus fills per coses raonables com anar a la dutxa, anar a comprar, etc... No serveix el "perquè si", o "perquè ho dic jo", o "perquè sempre s'ha fet així". Hi ha raons darrera els hàbits que adoptem; però el jovent no coneixen aquestes raons. Tampoc avui en dia saben ni netejar a casa, ni cuinar, ni cosir... coses que abans apreníem però que ara, passant tantes hores a escola i a la feina, no s'ensenyen. S'ha perdut el tracte familiar. I trobo que seria interessant que a les escoles s'ensenyés a fer tot això, i el perquè de tot plegat: doncs si no saben com netejar, cuinar o separar els residus (per exemple), ho hauran d'aprendre quan siguin adults i autònoms. Crec interessant preparar-los per la vida, des de l'escola. No tot ha d'ésser la competitivitat tecnològica i laboral. Espero que l'aportació sigui profitosa. Salut,

    • Usuari2

      22 de Febrer de 2017

      En quan als itineraris jo eliminaria el Curs de preparació per accedir a graus superiors, deixaria com a optatiu poder estudiar en acadèmies alguna de les asignatures específiques com biologia o química però no obligaria a fer un any amb aquest curs. Per tant proposo que els alumnes tècnics de grau mig puguin accedir directament a un grau superior de la mateixa branca, sense tenir en compte l'edat, poguent accedir els menors de 18 anys i valorant la seva nota mitjana en el grau mig. A demès els hi donaria una prioritat de 2n lloc primer els de batxillerat i despres els tècnics de grau mig de la mateixa branca.

    • Usuari2

      23 de Febrer de 2017

      Si parlem dels pilars del nostre sistema educatiu, considero que no hauríem de deixar d’esmentar la matèria de Religió, no com una disciplina de caràcter catequètic sinó d’una formació basada en la “cultura”. La proposta feta a la ponència “Els pilars de l’educació” no en parla en cap moment d’aquesta assignatura, i jo crec que és un greu error no fer-ho. Quan parlem d’escola inclusiva i de diversitat, ho fem sempre pensant en les coses que ens uneixen, no les que ens separen. Aquest ha estat, al meu entendre, un dels grans encerts d’aquests últims anys de l’escola catalana. La integració dels nostres alumnes a través de la llengua, com a element vehicular i de cohesió, ha sigut un gran èxit de tots. Si tenim propostes que ens funcionen i que integren, per què no seguir el mateix model amb d’altres que podrien fer el mateix? Molts del nostres centres, ja fa anys, que ha apostat per ofertar Cultura Religiosa a tots els seus alumnes, sempre portada a terme per professionals altament preparats i formats per aquest fi, com són els professors de Religió. L’experiència ens està demostrant que allà on s’ha fet Cultura Religiosa, a més de no generar cap conflicte i de tenir una molt bona acceptació entre les famílies, ha estat generadora de reflexió, cultura i cohesió social. La matèria de Cultura religiosa hauria de ser una resposta a l’estudi de una part de la nostra diversitat cultural, la que afecta a l’arrel més profunda de la persona: les seves creences (o increences), hauria de poder impartir-se en igualtat de condicions que les altres matèries, tenint sempre present la idiosincràcia de Catalunya. La proposta que van fer, primer la consellera Irene Rigau i posteriorment la consellera Meritxell Ruiz, de seguir l’eix Atenes, Roma, Jerusalem, com a base fonamental en el futur de l’ensenyament i en l’estudi de les humanitats, és perfectament vàlid i aplicable a la Cultura Religiosa. És més, mai podrem parlar d’aquest eix sense parlar de Religió. Apostar per la Cultura Religiosa dintre dels ensenyaments obligatoris i postobligatoris, és un bon model a seguir: Integra, cohesiona, educa en el respecte a la diversitat i és generadora de complicitats a la mateixa comunitat educativa. Quan un alumne veu a un altre diferent per les seves creences i símbols religiosos, el primer que fa és preguntar-se des de la por, quan coneix aquesta por desapareix i a partir d’aquí comença a preguntar-se més enllà, a interesar-se, i fins i tot a relacionar-se amb l’altre. Finalment arriben les complicitats i no és gens inusual veure grans amistats entre persones de diferents credos, després d’haver conegut la persona i les seves creences. És un cercle que veiem tancar-se diariament a les dinàmiques de l’escoles on la diversitat religiosa és evident i la Cultura Religiosa, el saber, esdevé nexe d’unió entre els alumnes. Ignorar el fenomen religiós no té sentit ni futur, la Religió és, i sempre serà, present a la nostra societat. No parlar-ne o ignorar-la és un intent absurd d’amagar un fet que és una realitat al nostre entorn. Per tant, considero que la Cultura Religiosa ha de ser una aposta indefugible, ineludible i de futur de l’escola catalana. Una escola que tothom desitgem sigui d’èxit.

    • Foto%20perfil

      26 de Febrer de 2017

      Els pares són els primers educadors dels fills i els responsables de la seva educació. Això ha de suposar un dret real d'elecció de centre per damunt d'altres criteris com ara els organitzatius de l'oferta escolar. Una única xarxa educativa que inclogui centres públics i concertats i que garanteixi els fons necessaris per al seu funcionament a tots els centres.

    • Foto%20perfil

      26 de Febrer de 2017

      L'educació diferenciada com un model que garanteix d'equitat i qualitat: - al oferir les mateixes opcions, el mateix curriculum, les mateixes oportunitats... a nois i a noies. - al tractar-se d'un model refrendat i en funcionament arreu del mon: Anglaterra, Austràlia, Irlanda, Canada, Estats Units... - al respectar el dret d'elecció dels pares; primers responsables de l'educació

    • Usuari2

      27 de Febrer de 2017

      Sóc professora de Religió a secundària des de fa quasi 30 anys. He passat per un parell d’instituts de Barcelona i la meva formació inclou llicenciatures en Història, Ciències Religioses i Humanitats. En els darrers anys he conegut i assistit a una variada oferta de cursos i xerrades organitzades per l'Oficina d'Afers Interreligiosos de la Generalitat, ja sigui a l'Espai Avinyó, la Casa Àsia .... i constato sempre amb sorpresa com, per una banda, a nivells institucionals ( també en el document que ens ocupa) tot són mencions a la multiculturalitat, l' equitat i la necessitat lògica de fomentar-la per desfer prejudicis perillosos i, per l’altra en canvi, la manca de voluntat real per oferir aquesta formació en diversitat cultural (que acostuma a tenir una base religiosa) a l'escola. Trobo que és un autèntic absurd: són paraules boniques sense compromís real a llarg termini. De què serveix que jo pugui gaudir d'una xerrada amb una estudiosa musulmana o assistir a un col.loqui entre un jueu i un hindú o a una taula rodona sobre la mort amb assistència multiconfessional si això no va més enllà i arrela a l'escola? Quan els nostres alumnes siguin adults seran molt analfabets, ja ho són de fet, en aquests temes o, el que és pitjor, s'hauran format la seva pròpia idea a base d'estereotips o d'informacions deformades i partidistes, cosa que no fomenta la convivència ciutadana en llibertat. Considero necessària una assignatura comuna de Cultura Religiosa per a tothom que, a partir del reconeixement de les arrels judeocristianes d'Europa, explori i presenti des del respecte i el rigor les tradicions/experiències/religions que conformen el dia a dia del territori i dels nostres alumnes que estan oberts a aquest coneixement. Des de la normalitat i sense complexos no entenc sincerament aquesta incoherència tan empobridora i irresponsable.

    • Detall%20cara%20per%20a%20premsa

      02 de Març de 2017

      L'escola inclusiva a nivell universal presenta problemes que no pot resoldre el docent al no ser un expert de totes les discapacitats (microcefalia, retard mental, esquizofrènia, un CI baix,, problemes de lateralitat, downs...): En certa manera voler aplicar una escola inclusiva per a tots els escolars i totes les necessitats complica més el sistema educatiu que no pas el millora realment. Poso un exemple extret d'un bloc d'ensenyament: ... Por otro lado, la clase puede llegar a apartar al individuo "anómalo" y relegarlo de cualquier representatividad. Con el esfuerzo docente en primaria el discapacitado forma parte de la clase pero en la ESO el anómalo sigue siendo infantil mientras en el aula las feromonas se disparan viendo tangas o calzoncillos por detrás de los pantalones. En fin, que sin quererlo los compañeros van dejando al que ven raro a un lado quedando éste inmerso en su niñez tardía. Recuerdo el caso de un chaval con microcefalia que durante primaria todos sus compañeros le acompañaban y ayudaban. Aquí padres y docentes dieron su do de pecho para que el resto del grupo fuera consciente de su deber solidario. La cosa cambió en secundaria cuando todos los chavales, menos el afectado, despertaron a la adolescencia. Este, sin ser rechazado por la clase, empezó a estar solo en patio, pasillos y pupitre. En estos casos extremos resulta aconsejable derivar al anómalo a un centro especial pero tal indicación topaba con los padres y con los pedagogos de la escuela inclusiva. - Pero profesor, si nuestro hijo se halla perfectamente adaptado al grupo – argumentaba la madre -. Un cambio de centro no lo entendería, sería incapaz de adaptarse. Mejor que lo pasen a segundo de ESO y que siga en este centro. Compréndanlo, mi marido y yo defendemos la escuela inclusiva y nos negamos a llevarlo a un centro especial. La soledad del pobre chaval continuó durante todo segundo. Antes de pasar a tercero los padres lo trasladaron a un centro especial. No era culpa del centro, ni de los compañeros, éstos eran conscientes de la diferencia pero simplemente, y a la mínima, se les olvidaba.

    • Usuari2

      06 de Març de 2017

      Si us plau, el pilar artístic hauria de ser tan important com el lingüístic o científico-matemàtic. Només es fan assignatures residuals d'arts, preses com a menys importants, de forma que es frustren així moltes vocacions, ja que sembla que les carreres sèries només siguin dret, física o matemàtiques. I no. Les arts són necessàries per l'ànima. No és casualitat que les societats més desenvolupades (Corea, Països Escandinaus, Alemanya, etc.) donin un gran pes a l'educació artística, que a més dota de sensibilitat i imaginació per a la solució de problemes. I, sobretot, que s'inclogui el cinema / audiovisual a les escoles, doncs tots portem una pantalla a la butxaca i veiem audiovisual directament, per la qual cosa és necessari que siguem capaços de llegir entre línies i de saber el que ens estan venent amb aquest llenguatge. Si tinguessim més coneixments potser les pel·lícules que més éxit tindrien aquí no serien les de Hollywood, que són elements freds i buits sense cap interès, sinó aquells films que duen a la reflexió. Ara bé, si això no comença a les escoles és molt difícil que el públic s'interessi per aquest altre tipus de cinema (i m'incloc, que ara jo estic dins al sector però fins als 20 anys no vaig entendre què era el cinema, perquè a les escoles mai me n'havien parlat i tenia una percepció errònia i molt limitada).

    • Usuari2

      11 de Març de 2017

      L'emoció com a base de l'aprenentatge: si m'emociono, em serveix, aprenc. El cos- la ment- l'emoció al mateix nivell. La coherència dels 3 nivells. Com cuido cada part? El treball interior: autoconeixement, emocions, meditació, gestió de l'estrès, psicològia sistèmica, ressolució de conflictes, etc. Pedagogia de la pregunta. Confiança: els alumnes ja saben. Treball individual i en equip, petit grup i gran grup. Molta flexibilitat per a fer cada classe depenent del grup, del moment, del professor. Espais de creació lliure en cada àmbit. Treball per projectes, a partir de necessitats o interessos dels alumnes. Foment del viatge a Batxillerat. Visió crítica de la informació. Aprenentatges experimentals. La música com a eina d'acompanyament i creixement personal. L'Art com a recurs fonamental en processos d'introsprecció i expressió emocional. Història de la humanitat a partir de històries personals. L'observació de la natura. La comunicació: El silenci. El cos. La veu. Com em comunico? Com m'agrada que es comuniquin amb mi? Saber qui sóc per obrir-me al món. Empoderar. Moltes, moltes gràcies!

    • Usuari2

      16 de Març de 2017

      PROPOSTA PER IMPLEMENTAR, PER AL CONJUNT DE L’ALUMNAT, UNA NOVA ASSIGNATURA DE CULTURA RELIGIOSA 1. Cultura religiosa, una proposta de futur En el moment de reflexionar sobre el futur de l’educació a Catalunya, cal preguntar-nos per les competències que requeriran els alumnes per entendre el món en què viuen. Pel que fa a l’àmbit religiós, fins al moment el nostre sistema educatiu s’ha limitat a garantir la possibilitat d’oferir ensenyament confessional a aquelles famílies que així ho sol·liciten. Pel que fa a la resta d’alumnes, sovint acaben la seva escolarització sense haver tingut cap contacte amb continguts relacionats amb el fet religiós . Aquest fet esdevé una paradoxa si tenim en compte que: o Les nostres societats són cada dia més plurals des del punt de vista religiós i amb tota seguretat ho seran més en les pròximes dècades. Tenir coneixements en matèria de diversitat religiosa és necessari per entendre la configuració de la nostra estructura social. o Bona part de la història i de la humanitat, així com moltes expressions artístiques, són difícilment comprensibles sense disposar d’uns coneixements mínims sobre el fet religiós. o A dia d’avui, les relacions internacionals estan enormement condicionades pels vincles entre les diferents confessions religioses. Hom difícilment pot copsar determinats conflictes en tota la seva profunditat, sense comprendre la dimensió religiosa dels mateixos. Per tot plegat, crec necessari implementar una nova assignatura de cultura religiosa que sigui obligatòria per a tot l’alumnat. 2. Una nova assignatura, amb quines premisses? La nova assignatura de “cultura religiosa” és susceptible de generar suspicàcies i crítiques en diferents sectors de la societat. En aquest sentit, cal deixar clar que: - La nova assignatura no té com a objectiu substituir les actuals matèries de “religió confessional”. És una assignatura que es considera necessària amb independència de si les matèries confessionals perviuen o no en el futur - La nova assignatura no pretén fomentar cap mena de creença religiosa o lluitar-hi en contra. En aquest sentit, s’impartiria des d’un punt de vista “neutre” cap al fet religiós - La nova assignatura únicament vol abordar la religió com una realitat històrica que ha condicionat i condiciona el desenvolupament de les nostres societats. - La nova assignatura abordarà el fet religiós com una realitat plural. És a dir, inclourà continguts relatius a les confessions religioses que han tingut una major influència al llarg de la història. 3. Una assignatura amb antecedents en l’àmbit internacional La nova assignatura proposada troba suport en múltiples declaracions internacionals. Entre aquestes podem citar la Recomanació CM/REC(2008)12 del Consell d’Europa , sobre la dimensió de les religions i de les conviccions no religioses en l’educació intercultural. Aquesta recomanació assenyala que els estats, a través dels sistemes educatius, han de treballar, entre d’altres objectius, per al desenvolupament de les següents actituds: - Reconèixer el lloc de les conviccions religioses i no religioses en l’esfera pública i a l’escola com a element de discussió i reflexió - Reconèixer que les diferents religions i tradicions humanístiques han influït profundament Europa i que continuen fent-ho - Superar els prejudicis i els estereotips relacionats amb les conviccions religioses i no religioses, especialment les pràctiques dels grups minoritaris i d’immigrants, a fi de contribuir al desenvolupament de societats basades en la solidaritat Així mateix, també podem assenyalar diversos països on ja s’estan impartint en l’actualitat matèries com la que proposem. A tall d’exemple podem esmentar els casos de Luxemburg, Anglaterra, Suècia, Alemanya, les regions de Quebec i Ontario al Canadà, o el cantó de Neuchatel a Suïssa . 4. El procés d’implementació de l’assignatura de cultura religiosa A l’hora d’implementar aquesta nova assignatura caldrà tenir en compte diferents aspectes: a. Desenvolupament del currículum Es proposa desenvolupar el currículum de la matèria a partir d’una comissió de treball que inclogui: o Representants de comunitats religioses o Pedagogs o Experts ens ciències de les religions o Personal docent amb experiència en aquesta matèria o similars A tall orientatiu, els continguts d’aquesta nova matèria podrien incloure: o L’espiritualitat com a element transversal en la història humana o Orígens històrics de les diferents confessions religioses o Principals creences, rituals i festivitats o Estructures d’autoritat en les diferents confessions o La diversitat interna en les diferents confessions o Expressions artístiques de les diferents confessions o La diversitat religiosa a Catalunya o Punts de trobada entre les diferents confessions religioses o Els drets de llibertat religiosa en la nostra societat b. Professorat Evidentment el professorat que s’encarregui d’impartir la nova assignatura de cultura religiosa hauria d’acreditar els mateixos requisits que s’exigeixen a la resta de mestres del seu nivell. A part, però, caldria que acreditessin coneixements específics en matèria de diversitat religiosa mitjançant un certificat acadèmic conforme han cursat un determinat nombre d’hores relacionades amb aquestes matèries. A tall d’exemple, es podrien considerar adients les titulacions de Llicenciatura en Ciències Religioses o el Màster en diàleg interreligiós, ecumènic i cultural que actualment ofereix l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. A l’hora de seleccionar el professorat es tindrà en compte especialment l’experiència acadèmica en aquest àmbit, de manera que els professors que en l’actualitat estan impartint les matèries de religió confessional poden ser en moltes ocasions alguns dels candidats idonis per impartir-les. c. Llibres de text / materials El contingut dels llibres de text i dels diferents materials seran una conseqüència del programa que es dissenyi per a aquesta assignatura. No hi ha cap dubte que en el moment en què es fixin els continguts de l’assignatura legalment, les diferents editorials elaboraran els corresponents materials que òbviament hauran de ser validats per l’administració. En aquest cas, per tant, les confessions religioses no seran les encarregades de proporcionar els materials als alumnes. d. Horari i avaluació Aquesta nova assignatura pretén ser equiparable a la resta de matèries del currículum escolar. Per tant, no es preveu cap especificitat relativa al seu horari o a la seva forma d’avaluació.

    • Laura%20juny%2013_2%20bn

      03 de Abril de 2017

      El futur sistema educatiu de Catalunya s'hauria de formular sobre el fonament d'un servei educatiu que no generi discriminació per a l'alumnat en funció del centre educatiu on estigui seguint el seu itinerari formatiu, partint de la base que es garanteixin la gratuïtat real per a tot el sistema i, en la mesura que sigui possible, que totes les famílies puguin expressar la seva voluntat en relació al model educatiu que desitgen per a llurs fills i filles.

    • Logotip_oficial

      07 de Abril de 2017

      L’AMRC és una associació de professors de religió de l’escola pública a Catalunya, una entitat formadora reconeguda oficialment i un sindicat amb representació al Departament d’Ensenyament de la Generalitat. En aquest sentit, volem aportar al debat d’aquest fòrum les següents idees: La societat del nostre país és multicultural. Això ningú no ho pot dubtar. I no només ho és ara, sinó que cada cop ho serà més. Aquesta també és la realitat de la nostra escola. Quan parlem de multiculturalitat s’entén de forma general que parlem de l’existència d’una diversitat d’ètnies, idiomes, costums i creences, sense acabar de copsar què significa aquest fet en profunditat. Difícilment es comprèn que cada cultura genera un món diferent: és a dir una forma de veure i sentir la realitat de maneres diferents. La dificultat radica en comprendre que la immensa majoria de les persones que entren al nostre país procedeixen de cultures en les quals la religió no s’ha separat encara de la ideologia i de l’explicació científica de la realitat. A Europa fa temps que la religió ve patint un fort desprestigi. La causa no és una mala disposició individual, sinó les profundes transformacions culturals, científiques i tecnològiques de la nostra societat. Fa molt temps que la religió ha entrat “erròniament” en conflicte, en competència, amb les ideologies i amb la ciència i això provoca inquietud i malestar. En altres cultures la Religió segueix sent el paradigma que explica la realitat i la justifica. Per aquesta raó, creiem que és necessària una informació seriosa, rigorosa, fonamentada en els estudis actuals sobre la fenomenologia religiosa i sobre la història de les religions que pugui arribar a provocar que la mentalitat del nostre alumnat (TOT L’ALUMNAT) comenci a entendre que el paper de la religió no és el d’explicar científicament el món i el de marcar com han d’actuar les societats. La mentalitat del nostre alumnat hauria de tendir a ser lliure, responsable, raonada i crítica com a futurs ciutadans del demà. És per això que: Si pensem en el futur de l’ensenyament a Catalunya no podem menystenir el fet de la presència del fet religiós a la nostra societat i per descomptat a les nostres escoles. És una part molt important de la nostra riquesa cultural i de la nostra diversitat. No podem mai ignorar-la. Aquestes realitats i diversitats religioses han de ser tractades i estudiades als diferents nivells d’ensenyaments obligatoris i post-obligatoris. Ignorar-les ens portarà a un carreró sense sortida, com ha passat a països del nostre voltant. Amagar una cosa no significa que aquesta no existeixi. L’AMRC proposa una matèria fonamental de Cultura Religiosa, obligatòria per a tots els nostres alumnes i equiparable amb la resta de matèries. Aquesta assignatura es fonamentaria en el coneixement de la diversitat religiosa del nostre país, la nostra història, les nostres tradicions, sempre des de la premissa del respecte a les creences de l’altre. Considerem que aquesta matèria aconseguiria una millor cohesió social, la qual afavoriria una societat més oberta, equilibrada i plural. Dita matèria hauria de ser impartida preferentment pels actuals mestres i professors de Religió, que són en definitiva qui tenen l’experiència, la titulació i la formació adient per impartir-la. Aquesta matèria, a més, té una continuïtat a l’etapa universitària amb la titulació de Ciències Religioses, reconeguda civilment i que actualment cursen persones a tot Catalunya. No fer-ho, ens posaria en la contradicció de tenir una titulació oficial sense comptar amb una matèria prèvia que la prepari en els ensenyaments obligatoris i post-obligatoris, tal i com passa amb la resta de disciplines. A la proposta presentada a “els pilars del sistema educatiu”, creiem que s’hauria de parlar en algun moment de Religió, sobretot tenint present la competència espiritual, de la qual els experts comencen a parlar cada vegada més i amb més fonament. Es tractaria de la capacitat de les persones de preguntar-se pel sentit profund de la vida i ubicar-se al món respecte a les seves creences. Si deixem que la transmissió de les religions quedi resumida a l’àmbit familiar i la catequesis de cada confessió, si deixem que la transmissió de les religions quedin al marge de la planificació curricular escolar com a activitats extraescolars, si deixem que la cultura religiosa la imparteixi el professorat que no coneix l’hermenèutica del fet religiós i del llenguatge religiós i només en pot fer una descripció encara que sigui molt rigorosa, estarem deixant que el nostre alumnat no disposi dels elements cognitius indispensables per a poder comprendre els textos del passat, les tradicions i costums religiosos i els comportaments ètics i morals que durant segles han modelat les societats i han conformat la manera de pensar i viure la realitat. Queda palès d’aquesta forma l’aposta clara i decidida de l’AMRC per una Cultura Religiosa de qualitat i impartida pels professionals que ara, i durant molts anys, s’han especialitzat, s’han format i han impartit la matèria de Religió a l’escola de Catalunya. Per al nostre país seria una molt bona aposta de futur.

    • Usuari2

      13 de Abril de 2017

      Sóc en Jordi. Director d'un Institut de màxima complexitat. He participat en alguna reunió presencial però les conclusions no es resumien d'acord amb el grup i depenien molt de l'habilitat del secretari. Malgrat la feina excessiva he tret temps per fer aportacions a les ponències. La manca de temps també ha impedit que malgrat en són coneixedors les formalitzéssim més en l'equip directiu i per això les envio a tall personal. ELS PILARS DEL SISTEMA EDUCATIU La introducció de la ponència recuperant els precedents educatius de Catalunya potser no és suficient per entendre l’actualitat de l’educació al nostre país. Presenta absències i malgrat la legitimitat de les referències com a tradició pedagògica que cal reivindicar no és suficient. Pot córrer el risc d’escorar la comprensió de l’evolució del sistema educatiu català. Des d’una perspectiva no tan excepcional, hi ha factors històrics de pes i potser de caire més negatiu que donen compte del sistema actual. L’exposició d’aquestes experiències emblemàtiques en solitari pot fer-nos caure en el cofoisme i amagar sota l’ala els greus problemes que tenim. Encara que breu per limitacions d’extensió, cal una contextualització històrica significativa que emmarqui l’esdevenir passat i la situació existent de l’àmbit educatiu. D’antuvi, el nostre sistema és hereu del franquisme, de la seva cultura institucional, centralista i burocràtica i dels ròssecs que van acompanyar les transferències educatives i que van influir en la posterior evolució. La influència n’abasta les condicions com ara per exemple les pràctiques de l’administració educativa, la mentalitat que li és inherent i principalment l’estructura funcionarial que ha comportat. Factors que poden restar més o menys opacs a causa de les inèrcies establertes. De fet, totes les ponències pateixen del mateix biaix. El focus és sempre la institució educativa aïllada fet explicable per la situació de centralitat que ocupa en el fenomen educatiu. Ara bé, ens equivocaríem en l’anàlisi si obviéssim la importància del sistema i dels factors determinants que el condicionen fonamentalment en el seu dia a dia. La seva autonomia, fins i tot després de la promulgació de normes que porten aquest nom, és més teòrica que real. Es, doncs, significatiu que quan parlem d’educació no hi hagi cap ponència destinada al medi que sustenta les escoles: l’administració educativa. Potser es la gran amagada, fugidissa de les seves responsabilitats. No mereix un escrit ni un replantejament perquè quan menys se’n parli menys serà qüestionada. Les escoles, però, en depenen malgrat l’existència de decrets com l’esmentat. No suren a l’aire. Aquest factor tan determinant, a penes, treu el cap quan es parla dels centres i sempre ho fa de manera perifèrica o especulant sobre les futures dependències funcionals i orgàniques. Des d’aquestes ratlles deplorem, per tant, la no inclusió d’una cinquena ponència que parli de l’administració educativa sigui quina sigui i tingui l’abast o les funcions que tingui. A continuació, es parla de l’equitat. Es aquest un dels valors al qual amb més intensitat a més de la inclusió es dedica la ponència. Es tracta fonamentalment d’un deure social. La responsabilitat d’aconseguir-la en el sistema educatiu depassa àmpliament l’escola. La partida molts copos ja s’ha jugat abns d’obrir la porta de l’escola. En els darrers anys, dominats pel “laisser fer, laisser passer”, els responsables educatius n’han abdicat o hi han jugat a la contra o s’han plegat a una particular real-politik. S’ha fiat aquesta equitat als centres educatius, a un suposat tot poderós màrqueting escolar a càrrec de les direccions. Les xerrades i les portes obertes s’han postulat com a instruments màgics capaços de trencar les dinàmiques socials. Molts equips directius hi han deixat la pell sense èxit -en general- en una empresa que d'avantmà era impossible. La lluita contra les tendències socials que condueixen a l’escola no inclusiva i a la creació de guetos ha estat inexistent com el síndic de greuges ha denunciat periòdicament en els seus informes. Durant aquests anys, s’han creat en la pràctica tres xarxes finançades amb fons públics: concertada, pública 1 i pública 2. La concertada en base a quotes i serveis ha aconseguit allunyar determinats alumnes de les seves aules. Les famílies paguen gustoses un cert peatge conscientment o inconscientment si això té com a resultat l’absència a les aules d’aquells que poden interferir en l’educació dels seus fills. S’ateny així que el nivell acadèmic sigui més alt o no hi hagi tants conflictes disciplinaris. En el terreny igualitari, ni tan sols s’ha aconseguit que les escoles públiques tinguin ajuts equivalents (sortides, despeses complementàries). La sisena hora, implantada sense gaire reflexió, potser, va ser l’intent més ambiciós però possiblement no era el més eficaç. La qüestió metodològica o ideòlogica (valors, projecte de centre) és fins a cert punt secundària. La mare dels ous de l’equitat n’és una altra. L’èmfasi actual en la innovació corre el risc de desviar els termes del debat. L’equitat i paral.lelament l’aprofitament acadèmic és una qüestió d’agrupament social en els centres educatius. Podem negar-ho adduint uns quants exemples de miracles escollits a la menuda però a l’engròs és així. La selecció d’alumnes per les dinàmiques socials influeix directament en les condicions als centres i a les aules i per tant en l’aprenentatge i l’educació. En l’imaginari social, l’escola concertada ha constituït un reducte per a les classes mitjanes. Es cert que, en determinats territoris, algunes d’elles també han acomplert una funció social amb propòsits lloables però sempre malgrat les circumstàncies concretes, l’elecció de centre és sistèmica, contrastada amb centres públics que sovint encara ocupen un lloc més baix en l’escala de problematització. L’elecció de l’escola concertada ha de respondre a la preferència d’uns valors i un projecte educatiu no pas a una intenció segregadora. Farem referència, ara, als centres púbics que a falta d’una definició més bona anomenarem 1, i que corresponen a les categories A i B que encara fa servir el Departament d’ensenyament tot i que, ell mateix, considera que són obsoletes i provisionals des de fa molts anys. Aquests centres són una coartada ideològica per aquells que creuen en l’escola pública però no en qualsevol escola pública. Malgrat pugui haver diferències, òbviament, aquelles que compten no tenen a veure fonamentalment amb el millor o pitjor funcionament dels centres. La gestió del centre compta fins a cert punt només. Les circumstàncies de provisió de professorat, normativa i finançament són bàsicament les mateixes per a tots els centres públics. Allò que compta són les característiques del contingent d’alumnes (i families) que capten. Com en el cas anterior, la polarització prové per dinàmiques situacionals o històriques, moltes originades en el moment de la implantació de l’ESO i incrementades per la recepció de la immigració. La desigualtat inicial s’ha perpetuat en una inercia majoritàriament inexpugnable. Aquesta decantació és produeix fins i tot o sobretot a les zones més desfavorides socioeconòmicament. En aquest ecosistema social educatiu, els mecanismes de matrícula són bàsics i la definició de les possibilitats d’elecció dels pares han de ser ponderades amb altres valors. El canvi de les dinàmiques actuals habilitaria més centres per un ensenyament de qualitat en desaparèixer progressivament l’acumulació de problemàtiques. Tanmateix, com explicarem quan parlem de la inclusió, les causes són complexes i profundes i no es poden abordar des d’una posició naïf. Per tal de revertir el procés de guetificació, cal no tan sols fer un redisseny del procés de preinscripció amb simples retocs. S’ha de limitar en un primer moment les ràtios i reservar places de la matrícula viva i necessitats educatives especials per a un segon moment sobretot als centres de baixa complexitat de manera que aquesta tendeixi a equilibrar-se en tots. No hi ha d’haver possibilitats en principi de readscripcions a costa d’aquestes places en període ordinari o extraordinari. S’ha de vigilar i fer un seguiment intencional del procés per part d’escolarització (inspecció, tècnics o comissions permanents) defugint els plantejaments merament administratius. Es durant aquest període de març a setembre i fins i tot més tard, quan es produeixen les pressions sobre l’administració per l’ingrés als centres. Cal, en aquest sentit, una posició ferma sense subterfugis per part de tots els agents implicats. També cal aturar la política de noves construccions motivades molts cops no pas per necessitats objectives sinó per corrents socials que eviten uns centres i en forcen la creació d’uns altres amb expectatives selectives no confessades i justificades molt sovint per altres motius. S’ha d’evitar que aquestes construccions en un exercici de malbaratament i seguidisme de les famílies per part de l’administració contribueixin al buidatge dels centres del costat immersos en un procés injust d’abandonament. Es una responsabilitat de política educativa evitar-ho si volem ser conseqüents. Els diners estalviats han de dedicar-se a recursos i esforços que puguin dreçar la complexitat dels centes i incrementar les polítiques igualitàries. La innovació no ha de ser l’excusa per crear centres de primera i segona. L’enfocament de la política educativa ha de ser treballar per zones i abandonar la política de competència salvatge que potser ha esperonat alguns centres però que a hores d’ara sabem que ha creat profundes discriminacions. En l’experiència de la zona de Londres (London Challenge), una de les més reeixides en millora educacional, es va mantenir un ajut constant i intens per part de l’administració (econòmic i de suport). Les direccions estaven compromeses en la millora global de la zona, no només del seu centre, i en constant interlocució amb l’administració. Tots comptaven amb información suficient que fornia dades permanents per a l’anàlisi. En el nostre país, les direccions, veritables expertes sobre el terreny, rarament són consultades sobre el mapa escolar i en ocasions se n’assabenten per la premsa o hi ha poca cura en la comunicació formal dels canvis. Les pràctiques unidireccionals són les predominants en l’administració educativa. Només la seva substitució per les dialògiques permetrien una acció fonamentada en l’experiència i donarien pas als problemes i les qüestions reals que els directors afronten i observen cada dia. L’equitat o més ben dit la seva manca afecta fortament a les direccions i a la vida dels centres. En condiciona fortament els objectius i la tasca ja que pot provocar centres de primera o segona categoría. Les característiques socioculturals del centres afecten la responsabilitat de les direccions i equips directius i a la seva càrrega de treball superior però amb cap reconeixement ni diferència de retribució malgrat la sobredimensió de la feina. D’altra banda, l’avaluació inherent a la tasca directiva també té a veure amb aquestes condicions. Caldria delimitar l’esforç i tenir com a conseqüència lògica l’augment dels recursos destinats a l’equip directiu (temps, retribucions, coordinacions). Un altre corol·lari és l’adaptació pedagògica a les característiques dels alumnes que esdevé impossible més enllà d’una acumulació excessiva. Fins ara davant d’aquestes inequitats, la política de l’administració educativa ha consistit per raons heretades en el cafè per a tots. Només recentment s’ha cobrat consciencia de la necessitat de graduar els recursos en funció de la complexitat. Quan parlem de recursos, també parlem de possibilitats flexibilitzadores. Malgrat que els centres de complexitat tenen alguna concessió per triar plantilla en les adjudicacions provisionals, cal incrementar les seves possibilitats de formar equip atès les dificultats que han d’afrontar. No tot el professorat està qualificat ni té la disponibilitat o actitud necessàries per treballar amb condicions d’extrema complexitat. Els altres centres, en la mesura que sigui necessari, també les han acréixer. No pot ser que el concurs de trasllats o d’adjudicacions responguin a consideracions accessòries en la tria com la proximitat de comunicacions. S’han d’imposar altres criteris més vinculats a les necessitats dels propis centres que s’han d’estendre a l’avaluació dels docents i el seu reconeixement. L’experiència de Londres de la qual abans ens hem fet ressò comptava amb un programa de reclutament dels millors professors l’anomenat “Teach first”. No sembla lògic que situacions límit que tots coneixem d’incapacitat o subjecció estricta a plantejaments corporativistes o egoistes mancats d’un enfocament professional persisteixin en la mobilitat sota la mirada indiferent o impotent de l’administració. Si en algun lloc el corporativisme i la inèrcia administrativa és punyent i crea un mals irreparables és en la tipologia de centres més extrema. L’impacte hi és superior a causa de la seva feblesa estructural i social. Creiem, per tant, que hi ha raons de pes per mor de d’aquesta excepcionalitat per avalar un tractament preferent i diferenciat en els procediments. L’administració ha d’acompanyar aquests centres en les les situacions difícils i no pot permetre’s una actitud passiva. Determinats problemes i recerca solucions en especial pel que fa a la inclusió no són només un problema de la direcció dels centres. L’administració educativa malgrat la seva distància física i psicològica n’ha d’estar igualment interessada. S’ha de realitzar una política de comunicació i cerca del consens polític que expliqui que el veritable sentit de la flexibilització en temes com els de les plantilles no són fruit d’una voluntat arbitrària de les direccions sinó que, per sobre dels riscos i prevencions, redunda en benefici dels alumnes i les famílies i per tant de la societat. S’ha de fer arrelar a la societat la idea que el debat és un altre que els drets sobredimensionats dels funcionaris o els sobreexcessius i suposats poders d’unes direccions que se suposen cegues i amb propensió a la tirania. Qui conegui al sector directiu sap que ordinàriament les direccions actuen amb profesionalitat i que els claustres, famílies i alumnes no permetrien que no fos així. No obstant, hi ha un interès espuri i fosc en presentar-les com a tiràniques o omnipotents. Els sindicats han d’assumir unes funcions altres que no pas la mera defensa corporativa centrant la seva tasca en la rigorositat i la igualtat amb formules de garantia compatibles amb la formació d’equips i el control professional dels funcionaris docents. Totes les mesures anteriors han de venir acompanyades d’un gir copernicà de la visió de les polítiques d’equitat. En les referències al ajuts, val a dir que en el document s’esmenten ajuts que en la pràctica no existeixen. Les beques de material actualment no existeixen a l’ESO i la primaria. Les sortides estan oblidades amb tota la desigualtat que aquest fet suposa. La possibilitat de comptar amb dispositius de qualitat depèn sobretot de les famílies i per tant del seu nivell socioeconòmic. Aquest fet condiciona també les possiblitats de comptar amb recursos de l’AFA per a la millora del centre i la vida escolar. La bretxa digital segueix sense solucionar-se, per exemple, i no escapa dels efectes de la crisi. Aquells infants que la seva famíia té més recursos accedeixen als millors dispositius. La universitat cada dia és més lluny dels estudiants més desafavorits. Sovint detalls, males gestions, acomptes, petites quantitats com les que es demanen per a la prova de la selectivitat són obstacles enormes per les famílies desafavorides. Les taxes de la FP superior i el material que suposa aquests estudis o la necessitat de contribuir amb el propi treball al sosteniment de la família malgrat aquest sigui de baixa categoria allunyen cada cop més als estudiants de la promoció educativa. Hi podem afegir els tràmits i exigències burocràtiques sobretot per als nouvinguts o els criteris d’assistència social que penalitzen als menors fent-los-hi recaure els incompliments dels pares. Tots aquests factors per separats o sumats es drecen con a barreres insalvables. Es necessiten ajuts però també noves figures com administradors que atenguin la nova complexitat econòmica que requereixen els centres o en un altre ordre de coses, integradors o educadors socials, animadors socioculturals que puguin donar suport a les AFA o terapeutes amb intervenció in situ. També altres enfocaments com els comunitaris que puguin ajudar en l’atenció i creixement emocional en el cas dels alumnes més vulnerables. La salut escolar té el seu rol a jugar-hi respecte a una població que per les seves caracteristíques li és difícil fer-ne ús amb normalitat. Aquestes noves figures posibilitarien que una direcció al límit de les seves possibilitats a causa del creixement desorbitat de tasques i requeriments pugui de debó exercir un veritable lideratge pedagògic. La inclusió, per la seva banda, està renyida amb la competència en el sector educatiu. En un context real, les bones intencions i paraules xoquen amb la realitat crua consistent en que les famílies no volen que es faci a costa dels seus fills i per tant la defugen. Els alumnes amb dificultats, disruptius o forans no són bon arguments de marqueting en unes consciències al carrer que no comparteixen necessàriament els valors dels redactors de documents o responsables educatius. Això és més clar quan més propera està realitat i afecta als fills. L’esforç de la inclusió no es pot demanar de manera desproporcionada i abusiva a determinats centres container que bé sucumbiran o fracassaran abandonats en la pràctica per altres instàncies en omplir-se de casos difícils o bé esquivaran parcialment la inclusió per raons de supervivència. El bonisme de la teoria i la prescripció pedagògica molt cops decretada per agents llunyans desconeix el dia a dia dels centres i els dilemes que planteja. Hi ha determinades paradoxes que s’han d’evitar. No podem caure en l’absurd que la inclusió a tota costa en determinats centres, els buidi dels altres alumnes i restin sols sense context inclusiu per fuga de la societat que ho hauria de fer. Tot això agreujat pel fet que aquests centres han de restar en silencia si no volen que la seva queixa els estigmatitzi més en la pràctica. Tot l’anterior, és extrapolable a l’acollida dels nouvinguts que lluny de ser un fenomen finiquitat, contínua per diferents raons -refugiats, reagrupaments-. Existeixen raons d’eficàcia per una relativa concentració i és més fàcil organitzar l’acollida amb un quòrum mínim però no pot ser tasca exclusiva d’uns centres especialitzats. Ni pot limitar-se a un ajut limitat estrictament en el temps per a merèixer recursos ni pot privar de recursos d’aquest tipus als altres centres. Tampoc es pot abusar de fórmules que demorin la integració en els centres. S’ha de procurar també que els centres receptors no esdevinguin guettos en raó de l’acumulació de problemàtiques tot abundant innecessàriament en la identificació immigració-marginació. Catalunya és un país on afortunadament les opcions més segregadores no han pres volada i és capaç d’organitzar manifestacions massives en favor dels refugiats. Això no obstant, no pot caure tampoc en un exercici d’hipocresia on l’altre seria acceptat a la distància convenient i en escoles i instituts ón difícilment aniran els fills del catalans més arrelats que fins i tot poden assistir a aquestes protestes.

    • Usuari2

      15 de Abril de 2017

    • Usuari2

      15 de Abril de 2017

      Els pilars del sistema educatiu. La lectura de la ponència, especialment en l’apartat que fa referencia a l’equitat, ens porta a coincidir en nombrosos aspectes que s’hi detallen, si bé ens dóna la sensació que en alguns moments es limita a enumerar les accions que es fan (polítiques compensatòries, condicions especifiques als centres d’alta complexitat, els plans educatius d’entorn, la formació d’adults…) i només tímidament enceta interrogants a debatre en relació a horaris o deures. Segurament deu ser missió d’aquesta ponència suscitar el debat en les diferents sessions participatives que s’han fet —a una de les quals, una de nosaltres va tenir el goig de participar, però en general hi trobem a faltar una demanda més explícita a l’administració en aquells aspectes que des del nostre punt de vista són únicament i exclusiva de la seva competència i propicien desigualtat entre escoles. Ens referim a la necessitat de garantir espais escolars dignes on poder desenvolupar l’acció educativa, la necessitat urgent de planificar la construcció de les escoles que hem crescut en barracons. No fa massa llegíem unes declaracions de l’Honorable Conseller de Sanitat, Sr. Toni Comín, que defensava la necessitat d’acabar amb “el barraquisme hospitalari” a la Vall d’Hebron. Deia, i reproduïm textualment, “No pot ser que l’Hospital de la Vall d’Hebron sigui un exemple de barraquisme hospitalari” (Diari Ara de dissabte 11 de març de 2017). Hi estem completament d’acord, però llegir aquestes declaracions ens va commoure perquè les instal•lacions de la Vall d’Hebron a les quals es referia el Conseller són mòduls prefabricats; mòduls com els nostres, segurament amb les mateixes mancances (una insonorització deficient que fa que, tot i parlar en un to de veu apropiat, sentis el company/a o l’alumnat de la classe del costat, una connectivitat pèssima que fa difícil treballar adequadament en l’ús de les noves tecnologies i una humitat que en terres lleidatanes t’arriba al moll de l’os). Des del govern, es considera indecent que les visites de traumatologia o medicina interna es facin en un barracó. Desconec quan deu durar una visita d’aquestes característiques, però sé que els nens i les nenes que es van apuntar a la nostra escola, ara fa deu anys, han passat moltíssimes hores més en “barraques escolars” (per usar la terminologia del Conseller de salut) que qualsevol malalt. I ens sembla indigne, i ens sembla prioritari resoldre aquesta qüestió perquè pensem que les noves escoles tenim el dret a ser iguals en la diversitat. Com diu la propia ponència, “ni desigualtat ni homogeneïtat”. Montse, Eva i Cristina. Equip directiu de l’escola Mont-roig. Balaguer.