• Data d'expiració: 15.04.17

  • Estat: Tancada

La proposta está tancada

Ara és demà: L’alumnat. Participa en els comentaris

L'alumnat

Partint de la relació entre coneixement i educació, es plantegen les línies d’evolució que marcaran la condició escolar en el conjunt del sistema educatiu en allò referent a l’enfocament competencial, la personalització i l’acompanyament en l’aprenentatge; el creixement personal, el compromís social i els valors democràtics; i les noves formes d’aprendre relacionades amb les tecnologies del coneixement i les xarxes socials. 

  • Enfocament competencial de l’aprenentatge. Com s’ha d’articular en el futur un enfocament competencial de l’aprenentatge?
  • Personalització i acompanyament en l'aprenentatge. Quines mesures proposaríeu per desenvolupar la personalització i l’acompanyament per a la millora en els aprenentatges?
  • Creixement personal, compromís social i valors democràtics. Quins valors han de definir la socialització educativa dels infants i joves, i com s’hauria d’implicar la família en aquest procés?
  • Noves formes d'aprendre: tecnologies i xarxes socials. Quina és la contribució de les tecnologies i xarxes socials per desenvolupar noves formes d’aprendre.

Quines accions creus que es podrien dur a terme o quins aspectes voldries que es tinguessin en consideració en quant a l'alumnat, tenint en compte la ponència?

Si vols participar en altres àmbits deixant els teus comentaris al portal, inscriure't en algún taller territorial o veure documents de retorn de les sessions participatives que s'estan fent al territori, ves aquí.

Resposta Govern:
Govern

31 de Octubre de 2016

    Comentaris:

    Comentaris: 38

    • Usuari2

      16 de Desembre de 2016

      Vull puntualitzar i proposar. PUNTUALITZACIONS - No hi ha etapes ni reptes nous per als nens. Sempre han estat cadells humans amb un món per entendre, en cada època un de diferent. El genoma humà no ha canviat tant des de les piràmides. El problema el tenim els adults a reordenar les idees, no ells. - Fins i tot els que parlem més d'autonomia de l'alumne tendim a considerar-lo objecte d'estudi i carn de didàctica que autèntic subjecte amb motivacions i energia pròpia. En obsedim sobre com "manejar-lo". - L'autèntica qüestió és com posem a la seva disposició (la dels nens) explicacions planes, directes i honestes sobre tot el que sabem del món i els punts de vista diversos i creatius que tenim. I els mitjans per exercitar-se en les habilitats que en cada moment siguin pertinents. PROPOSTES - Considerar els llibres de text inadequats fins a etapes que signifiquin ja opcions professionals, és a dir, formacions professionals (de les que el batxillerar n'és una branca). No és honest fer opositar els nens des de la primària. - Crear un model nou d'edició escolar basat en produir infinitat de llibres de divulgació interessants i provocadors per a cada edat; llibres breus, narrats (no ficció) escrits per autors apassionats del saber i a partir dels quals cada alumne tingui arguments propis en un diàleg dirigit pel mestre. - Naturalitzar la lectura i el diàleg com a únics mètodes per entendre el món, el que en dèiem "estudiar". En l'educació obligatòria no podem marcar TOT el que els nens han de saber. No ho complim ni nosaltres. Ser autènticament autònom i subjecte vol dir que t'apropes al coneixement del món amb estil propi i en constant confrontació amb la "visió" dels altres. Només així s'assoleix un coneixement significatiu. El mestre és el representant de la generació adulta que aporta estructura i experiència, acompanyament i guia, no pas tots els coneixements (independentment que com més en tingui, millor). - Tota la Societat en forma d'autors, editors, consells escolars, inspectors i famílies han de possibilitar aquesta recerca del món natural en què hauria de consistir l'educació. Escrivint, dissenyant llibres, artilugis, jocs, metàfores del món que permetin la jove generació a fer-se amb el comandament i a sentir-se part d'una Humanitat que potser ells aconsegueixin que existeixi. - Dedicar els aproximadament 500 milions d'euros anuals que es despenen en llibres fungibles, a convertir les escoles en veritables centres de cultura infantil i juvenil, plens de llibres, làmines, esquemes, tutorials, que sigui permanent i acabant amb el mercadeig dels mesos de setembre. - Reformar les escoles de mestres perquè es pugui treballar d'aquesta manera, educant amb sentit i filosofia (i això no té res a veure amb la sèrie Merlí). Potser, de passada, solucionaríem el problema de la lectura en aquest país.

    • Usuari2

      19 de Novembre de 2016

      Personalització i acompanyament en l'aprenentatge. Quines mesures proposaríeu per desenvolupar la personalització i l’acompanyament per a la millora en els aprenentatges? Proposo una que em sembla és la clau de tot plegat: disminuir la ràtio a l'aula. A infantil: màxim 15 alumnes, a primària: màxim 20 alumnes, a secundària: màxim 25 alumnes per aula. Sóc professora de secundària i sé de què estic parlant. És impossible atendre la diversitat i acompanyar individualment el procés d'aprenentatge de cada alumne/a si a l'aula tenim tanta gent. És fàcil d'aplicar: només calen més aules i més docents.

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

    • Usuari2

      22 de Desembre de 2016

      No puc estar més que completament d'acord amb tot el que diu la Neus Sanmartí. Tot el que explica és interessantíssim i molt ben documentat. Noto a faltar però propostes concretes. En aquest sentit vull reiterar la proposta que alguna vegada hem comentat d' acceptar que els alumnes són diferents, que no tots aprenen igual i tenir una diversitat d'escoles que ofereixin formes d'ensenyar diferents. En concret, hi ha dues formes principals de concebre l'ensenyament: el basat en el mestre i el basat en l'alumne. El primer parteix d'estàndards de coneixement establerts pels experts (o els polítics), i des d'aquí el mestre transmet informació a un alumne que la rep, l'acumula, i eventualment la regurgita quan se li demana que demostri el que après en un examen o avaluació. Aquesta manera de veure l'ensenyament té molts crítics, però també molts defensors, i en general és la idea d'educació que tenen la majoria de les persones no directament relacionades amb l'ensenyament. En aquest model, l'alumne aprèn parant atenció a les explicacions del mestre i estudiant molt. Tothom aprèn les mateixes coses a la vegada, i és fàcilment sistematitzable. Un país sap en tot moment el que saben (o haurien de saber) tots els nens de cada edat. En el model centrat en el nen, es parteix dels interessos dels nens i d'idees que aquest troben significatives. S'aprèn investigant realitats i idees, explorant-les, manipulant objectes, situacions, o informacions fins a integrar-les en la nostra ment i construir individualment coneixement sobre la realitat existent. En aquest tipus d'ensenyament es treballa per projectes, seguint la iniciativa del nen, d'una manera activa. Cada nen treballa al seu ritme, segons els seus interessos, utilitzant diferents enfocaments, i interioritzant els aprenentatges, en comptes de memoritzant-los. Aquest enfocament de l'ensenyament és el que proposen la majoria de pedagogs i psicòlegs evolutius. Té un problema, però: és molt menys organitzat. No es pot saber a cada moment que estan estudiant tots els nens del país, i si tots tenen els coneixements que haurien de tenir. Per això moltes escoles que segueixen aquest estil d'educació, després no puntuen especialment alt en exàmens estandarditzats. No han estat preparant els alumnes específicament per aquests exàmens. La idoneïtat d'un enfocament o l'altre s'ha estat debatent des de fa segles, ja des de l’època de Comenius, si no abans i tot. Potser és hora que acceptem que aquesta dualitat no la resoldrem mai, i en canvi acceptem la diversitat com una riquesa. En comptes d'intentar definir un currículum únic que tothom ha d'aprendre, proposo que donem a les escoles l'oportunitat d'escollir entre un currículum estandarditzat i preestablert amb un aprenentatge dirigit i centrat en el mestre i un currículum més emergent, menys previsible, centrat en l'interès del nen i en la seva activitat exploratòria (guiada per descomptat pels adults). A l'hora d'avaluar els aprenentatges, les primeres serien jutjades pels resultats dels seus alumnes en unes proves objectives. Per les segones escoles hauriem de crear una mena d'ISO 9000 (un control de qualitat) que es basaria no en els resultats dels alumnes en uns exàmens, sinó en la capacitat de l'escola de mostrar que té uns objectius clars, que ha planificat per aconseguir aquests objectius, que els mètodes d'ensenyament són coherents amb la filosofia del centre, que es fa un seguiment de cada alumne i se sap com està progressant i en quines àrees, etc.). Aquest plantejament té dos avantatges: Primer permet a les escoles dedicar els seus recursos i esforços a allò que consideren més important. En el panorama actual, a on volem que hi hagi un currículum oficial igual per tothom, les escoles que posen l'accent en l'explicació, l'estudi, i l'esforç de l'alumne són criticades per molts pares i mitjans de comunicació per no tenir en compte la individualitat de cada alumne, per no motivar els nens apropiadament, per no respectar la forma en què els nens aprenen de veritat , etc. Les escoles que posen l'accent en l'ensenyament actiu també són criticades per tenir poc rigor acadèmic, per no garantir resultats homogenis, per no fomentar l'esforç de l'alumne, etc. No importa quin camí segueix l'escola, sempre està a l'ull de l'huracà, incapacitada d'acontentar a tothom. Si oferim a l'escola l'oportunitat d'escollir quina orientació vol tenir, i donem informació als pares perquè preguin la decisió de portar els fills a l'escola que més els agrada, l'escola pot dedicar-se a ensenyar com creu que s'ha de fer, els pares i la societat deixen de criticar perquè ja saben que si no els agrada aquell enfocament, poden escollir l'altra a una altra escola, i els mestres tenen també l'oportunitat de mirar de treballar en escoles que promouen el tipus d'educació en què creuen. Perquè entre els mestres també hi ha qui els agrada més l'ensenyament actiu i qui els agrada més l'ensenyament tradicional. El país renuncia a imposar uns estàndards d'aprenentatge a tota la població estudiantil (una pretensió que per altra banda no es compleix mai), però s'assegura que una proporció de la població seguirà aquest camí i podrà competir en els exàmens PISA i altres que permeten comparacions internacionals, i una altra part de la població desenvoluparà uns aprenentatges menys estandarditzats, però potser més creatius, més especialitzats i millor interioritzats, i al final el país es beneficiarà d'aquesta diversitat.

    • Lema

      21 de Novembre de 2016

      Trobo a faltar en el debat sobre el futur de l'educació al nostre país, que el Consell Escolar de Catalunya (CEC) promou, que no es parli d'incorporar a la xarxa pública les escoles concertades. L'educació que volem no pot seleccionar els alumnes segons el poder adquisitiu i és un fet ben conegut que el 91% de les escoles concertades obliguen a l'abonament de quotes segons la OCU, això vol dir que els ciutadans paguem per un servei ja pagat. Si realment volem millorar l'educació, ara és el moment d'evolucionar cap al model europeu, o no hi ha escola concertada. Ja que els concerts van ser una solució temporal i ràpida per fer arribar a tota la població la possibilitat d'estudiar, mentre s'anaven construint els centres públics.

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

      Em sembla molt realista la visió de la professora Neus Sanmarti sobre que no hi ha una teoría unificada sobre l'aprenentatge. En realitat el proces d'aprenentatge depend de la globalitat de cada alumne.

    • Usuari2

      20 de Novembre de 2016

      Important punt de vista de la professora Neus Sanmarti sobre que no hi ha una teoría unificada de l'aprenentatge. Tot depend en el proces d'aprenentatge de la globalitat de l'alumne

    • Usuari2

      21 de Novembre de 2016

      Trobo encertat que ens plantegem canvis en metodologies, ratios, estratègies... però ens hem parat a pensar en que basem les etapes de creixement o desenvolupament de l'alumnat en teories de fa un segle? La societat ha canviat molt, no des de 1995 ni des del 2000... des de fa no res! I desconec si algú investiga quines són les "noves etapes de desenvolupament" de l'alumnat o de les persones, doncs és evident que ja no funciona igual que amb Piaget. Les noves tecnologies hi tenen a veure, i la globalització, i els canvis generacionals i percepcions i prioritats d'aquestes, l'economia... Tot ha canviat i cal entendre en quina mesura ha afectat l'evolució o les etapes d'aprenentatge. Un cop meditat això, podrem veure diferent on, com, quan i per què. Comptant sempre amb què els docents que hagin de dur endavant alguns d'aquests canvis hi estiguin disposats, sobretot a renunciar a l'acomodament de la "seva poltrona" en centres on la innovació passa per fer fitxes projectades en una PDI. Potser ho he enfocat malament, però repassant la ponència, em ve al cap la idea que estem plantejant innovacions sobre un model arcaic piagetià (o en la línia). Veig molt de títol i estudis, però s'ha preguntat o s'ha observat als infants d'avui? Actuen igual que els de fa deu anys? No. Mirem què canvia i actuem en conseqüència.

    • Usuari2

      22 de Novembre de 2016

      Per millorar el sistema educatiu, pel que fa als alumnes, cal que no se'ls concedeixin títols acadèmics oficials pel sol fet d'haver assistit a les sessions d'aula i haver tingut un bon comportament. Els títols obtinguts pels alumnes, com tota la vida havia passat, haurien de seguir sent acreditacions "veritables" de continguts i coneixements que s'han assolit. Ara mateix, això és ben allunyat de la realitat. I no se'ls fa cap favor amb aquesta classe de "regals" enverinats. Després no disposen de les eines per afrontar altres estudis superiors o els requeriments de la vida mateixa. Cal tornar als nivells d'exigència d'abans de la LOGSE. Deixem de fer les coses per mostrar estadístiques de cara a la galeria i tornem a prendre'ns seriosament la tasca de formar persones, professionals i ciutadans.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Aquestes són les propostes concretes que aporto en referència a l'alumnat: 1. Que l'alumnat dels centres sigui heterogeni, representatiu de la diversitat de la societat, perquè d'aquesta manera es pugui incidir més en el respecte a la diversitat d'una manera natural. 2. En relació a la diversitat, cal un esforç gran en integrar més encara a les escoles "normals" els nens amb necessitats específiques: síndrome de down, paràlisi cerebral, etc. Ara per ara, són els centres específics els que poden donar una atenció completa i més acurada a aquestes persones, però penso que caldria traspassar totes aquestes atencions als centres "normals" (i ho dic així perquè vull que s'entengui que em refereixo a les escoles on van els nens que no tenen cap necessitat específica) perquè tothom (TOTHOM) formi part de la societat sense ser exclòs d'una manera o una altre. Els nens que mai han vist una persona amb una discapacitat els miren com si fossin d'un altre planeta, i això penso que és molt negatiu per a tots, i a més a més compartir un espai comú de nens sense discapacitats i nens que en tenen, és una gran aprenentatge per a uns i per als altres. 3. Tenir més eines i recursos per atendre a les necessitats dels alumnes en la seva diferència: atenció als que els cal més ajut per aprendre i arribar als mínims dignes, i també atenció i motivació als que destaquen per capacitats superiors a la majoria. 4. Cal que el model d'aprenentatge sigui viu i innovador, que es doni als nens els recursos per fer aflorar les seves capacitats, donar-los material específic, motivar-los a voler saber i conèixer, i acompanyar-los en la recerca d'aquest coneixement, ensenyar-los a expressar-se davant els altres, a escoltar, a pensar, fer-los partícips de les decisions, fer-los gaudir d'aprendre, perquè així aprenen més. Hi ha escola que tenen un model d'educar massa antic (classes magistrals, llibres de text que se segueixen al peu de la lletra, deures en excés, i una superioritat del professor dins l'aula) que ha de canviar si volem que la societat avanci. 5. Aprofitar tot el que ens aporta de positiu la tecnologia i les xarxes socials, acompanyat d'informació sobre com s'han de fer servir; que els alumnes coneguin els perills que tenen i els puguin detectar i evitar, que siguin crítics amb allò que se'ls posa al davant abans d'acceptar-ho sense pensar. 6. El paper dels pares és fonamental en aquest acompanyament en la creixença. Cal que els pares s'impliquin però molts no ho fan, i penso que potser caldria orientar els que no saben com fer-ho o no són conscients de la importància que això té en el desenvolupament i l'educació dels seus fills. Algunes escoles ofereixen formació i tallers, però hi van els que s'hi interessen i el problema rau en els que no hi van. Crec que hauria de ser quelcom més generalitzat, que d'alguna manera faci ser a tots molt conscients de la responsabilitat que tenen com a pares, i els efectes de no fer aquest paper envers els fills.

    • Usuari2

      30 de Novembre de 2016

      Per començar dir que m'agrada molt que s'estableix aquest procés de debat de l'educació. Pel que fa a què entenem per educar dir que penso que moltes persones entenen que el professorat s'ha de limitar a ensenyar o impartir una matèria. Tot i que no estic a favor de què l'educació quedi relegada al que es fa dins de les isntitucions educatives (penso que les famílies hi tenen un paper molt rellevant i no haurien de delegar). Crec que la visió d'entendre l'educació en sentit global se n'hauria de reflexionar als claustres, lògicament hi ha persones que, pel fet d'estar desencantades per diverses raons, consideraran que aquest debat és estèril però jo no ho veig així. Pel que fa a la tecnologia, jo sóc una mica escèptica, crec que s'han d'incorporar novetats però amb moderació, sovint tinc la sensació que el món educatiu és un camp d'experimentació a on es fan proves, alguns de més exitoses i altres de no tant, crec que l'educació ha d'avançar però no ha d'estar subjecta a les modes (no és com la roba, aquest any tothom s'ha de comprar una camisa d'aquest color i l'any que ve està de moda un altre color) això dóna sensació d'inestabilitat i d'anar a la deriva i dóna poca credibiltiat als cursos de formació destinats a utilitzar les eines noves (atenció, no dic que no hi hagi d'haver cursos de formació d'eines però no com si diguessim promoure una eina i després veure que té poc recorregut). El mateix opino d'algunes instal.lacions o suports físics, per exemple les pissarres digitals. Jo treballo a secundària en un centre a on fem servir l'1 x1, jo crec que aquest recurs ben emprat és molt profitós però per exemple les pissarres digitals a secundària crec que van costar molts diners i no s'utilitzen, per què crec que no fa falta, a més, per simplement projectar, una pissarra blanca normal és molt més econòmica i aquests recursos es poden destinar a una millor finalitat (cal considerar que les pissarres perden qualitat amb el temps i a més és impràctic projectar en una i escriure en l'altra-pq no es pot escriure igual de clar i ràpid en la digital), cal tenir en compte que les inversions no han de ser només en materials nous sinó en manteniment (el manteniment és molt important i de vegades, potser no s'ha tingut prou en compte, per què sembla que fa il.lusió estrenar materials nous). Pel que fa al fet que els alumnes aprenen per imitació totalment d'acord, tant poden aprendre coses bones o hàbits bons com no tant bons. Si tots tinguessim clar que volem una escola que EDUQUI (no que ensenyi) hauríem de tenir clar que quan entrem a l'aula som observats i imitats i tenim una responsabliltat molt gran en donar el millor de nosatlres mateixos com a professionals per tal que els alumnes imitin actituds positives i destitjables en la societat com a ciutadans. Algunes persones consideren d'altra banda que això d'educar és útil però que s'ha de circumnscriure a ciutadania, ètico-cívica o a tutoria i no entenen què es tasca de tots i en benefici de l'alumne i de retruc de la societat (els alumnes d'ara seran els pares del demà o els avis de demà passat) Quan es diu que la societat educa, ho poso una mica en interrogant, la societat canvia constantment, hi ha un bombardeig d'informació o de desinformació brutal, els alumnes tenen accés per exemple a continguts televisius poc adequats o educatius i amb internet això ha empitjorat, sovint els arriba el model fals de l'èxit fàcil o el descrèdit de l'esforç, CREC QUE FAMÍLIA, ADMINISTRACIÓ I SOCIETAT junt amb l'ESCOLA han de lluitar per a reconduir això (els pares haurien de conèixer millor la direcció que emprenen els seus fills o els continguts als quals accedeixen (per les covnerses, la manera de parlar, de pensar etc) i actuar en responsablitat per reconduir situacions abans no esdevenen ja massa accentuades. Quan es parla de què l'escola hauria de donar als alumnes coneixements impregnats de saviesa crec que caldria reflexionar sobre què hi posa al currículum i què és el que es fa de vegades a la pràctica (és a dir, estem anant en el sentit del treball per competències, tots plegats?9 Quan es posa l'exemple de l'educació en el fet de reciclar millor, m'agrada aquest exemple, ja que el meu centre és Escola Verda i crec que l'educació per a la sostenibilitat podria vertebrar millor un eix educatiu basat en l'educació en valors (que indirectament repercuteix en moltes altres coses, no només en el reciclatge, però per a simplificar-ho qui respecta l'entorn, respecta també els companys, els professors, els pares, els veïns etc9 Quan es parla del constructivisme, totalment d'acord, crec que hauríem d'aprendre d'algunes societats com l'anglesa o EEUU si més no pel que fa al tema de la filosofia, o les classes de literatura, en què es fan debats reals i els alumnes adopten un paper actiu des d'una maduresa i un esperit crític i de construcció de coneixement col.lectiu (es dóna la paradoxa que els alumnes mirin Merlí a la tele però no sé si gaires professors s'han plantejat fer les classes de literatura en l'estil del Club dels poetes morts). Pel que fa a les classes de ciència, crec que caldria un esforç per a millorar la formació en coneixements científics del professorat de primària (alguns vénen d'altres camps i en tenen desconeixement o els cal un reciclatge ja que la ciència, a diferència d'altres disciplines és un camp que continuament progressa; ho dic amb tot el respecte, no voldria ofendre a ningú), de vegades alguns alumnes arriben a secundària amb coneixements erronis o confusos. A més sóc de l'opinió que la ciència s'ha d'ensenyar com per descobriment, no com una cosa a aprendre memorísticament (en aquest sentit els esforços per treballar per competències en ciència es veuran més exitosos si hi ha una línia continuista des de P3 fins a 4rt d'eso. Pel que fa a la cooperació, per exemple projectes transversals, ho veig un avenç però crec que devegades ens cal més formació o creure-hi més de debò, hi ha gent a qui encara li fa por potser perquè li fan por els canvis o no dominar continguts d'una altra matèria però, com podem demanar als alumnes treball en equip si no comencem per nosaltres mateixos com a professors buscant de treballar més en equip i aprenent els uns dels altres? M'ha agradat també molt la referència al tema de la gestió de les emocions, crec que cal educar als alumnes per a gestionar la frustració (hi ha gent que no accepta petits fracassos, hi ha gent que viu permanentment en el món de la immediatesa i de voler les coses ara o els canvis o els èxits en un moment, el control dels impulsos, la gestió de la ràbia, la gestió de les provocacions entre companys etc)

    • Xs-cara-070311a-193x193

      02 de Gener de 2017

      I la importància que es dóna a la música?: https://dl.dropboxusercontent.com/u/5691137/Media/161020-elpuntavui-musica.pdf - Això ho he publicat el passat octubre. No us sembla que caldria fer alguna cosa?

    • Usuari2

      12 de Desembre de 2016

      Hola a tots el participants i organitzadors! És molt bona idea plantejar aquestes reflexions per la comunitat educativa, pels obrers del dia a dia, que es troben picant pedra, fent argamassa i construint la paret i l'edifici cada dia més alt i més bonic. Des de l'educació física, voldria dir que ens sentim es estat de constricció continguda conscient. Hi ha gent que li anomena "gimnàs", suposo que pensa que EF es un eufemisme. Fa temps molts professors que treballem al gimnàs, al pati, al aula i a la natura pel nombre i tipus de sortides, veiem una assignatura jove, en un bast camp per explotar, en evolució i actualització científica permanent i significativa, superant la dicotomia ment-cos i aproximant-nos al concepte d'intel·ligències múltiples de Gardner. Cal dir que ha hagut una promoció positiva i esplèndida en relació a la salut i alguns investigadores de renom com el cas de Álvaro Pasqual Leone, professor de neurologia a la universitat de Harvard, ha pogut observar per mig de tècniques avançades com l'exercici física, per si mateix es capaç de augmentar de forma significativa la neurogènesi i la neuroplasticitat a la zona del hipocamp. Neurones responsables de la memòria i l'aprenentatge. Després de repassar la ponència interessant de la catedràtica Neus Sanmartí i reflexionant una mica, m'assalten alguns dubtes. Deuria la assignatura EF, tenir un paper més protagonista a les escoles? Què ensenya l'EF?, Què aprenen els alumnes?, Pot aquesta matèria donar resposta a una metodologia més flexible, oberta i ambiciosa i permetre aprenentatges significatius? Es una matèria interactiva, pràctica, conceptual on caben l'aplicació de les competències bàsiques, però també les arts escèniques i les ciències. En objectius concrets i assumibles pot confrontar de forma eficient els models i valors de les famílies, alumnes i professors o centre, buscant una millor regulació en amplitud i fondària. En definitiva, tenim un diamant en brut per aconseguir millor harmonia, respecte, cohesió i responsabilitat. Dona peu a treballar en equip en altres professors i matèries, conceptualitzar més el jocs i convertir-los en seriosos, on hi ha un veritable procés d'ensenyament i aprenentatge, Buscar objectius en diferents graus per afavorir la diversitat, i passar de la mera informació a la argumentació, vivència, crear opinió, lluitar contra creença i actuar en autonomia i mes saviesa; on l'alumne pugi orientar i gestionar les seves emocions i donar una resposta justa al moment, situació i oportunitat. Penso que més enllà de les proves PISA, hi ha altres competències i cap la possibilitat d'aplicar els coneixements de aula a la pràctica. Podem ajudar tant als alumnes en una predisposició lògica i analítica o més intuïtiva i associativa. Aquest canvi de rumb, millorant la qualitat educativa, passa per considerar millor a totes les matèries i avaluar el treball, l'esforç i l'habilitat i no només la nomenclatura d'una matèria. Per Wittgenstein conèixer es aprendre a jugar els diferents jocs que la humanitat ha creat al llarg de la història, tenint en compte que els jocs son una combinació de regles i atzar, caldrà també considerar el joc en si mateix, con un valor cultura, per poder desenvolupar persones complertes, que puguin no només tenir coneixements, sinó la saviesa de tolerar la frustració, creure en un mateix, demorar la gratificació, comprendre la complexitat social, dintre de la lògica interna d'un joc o esport. Per poder convertir-se en jugadors del joc de la vida. Gràcies a tots per l'atenció!!

    • Usuari2

      20 de Desembre de 2016

      El futur de l’educació passa per un canvi metodològic lligat per les noves tecnologies, la classe magistral poc a poc va perdent protagonismes i s’imposen altres formes més dinàmiques, participatives i en principi motivants. Projectes, jocs, Tic. Però si darrera no hi ha una bona educació en valors i respecte serà un fracàs com ha estat fins ara. Hi ha d’haver un canvi social i familiar i tenir en compte els valors clàssics i familiars de l’esforç, la paciència i respecte. Les famílies hi juguen un paper molt important. Per portar a terme això es necessiten molts més recursos humans i econòmics per avançar en la qualitat i equitat dels serveis en el país. L’alumnat que sigui més actiu en el seu sistema educatiu: que pugui manifestar i expressar les seves necessitats, virtuts i experiències al llarg de la seva escolarització. El treball per competències és bàsic. La inclusió ha d’anar acompanyada de bons recursos i bona formació. El professorat ha de ser més flexible metodològicament i en estratègies per tal de poder-se adaptar als diferents estils d’aprenentatge dels alumnes. Tenir molt més en comptes els diferents tipus d’intel•ligències i portar a terme classes més pràctiques i funcionals que responguin més als interessos de l’alumnat.

    • 20150706_175520

      15 de Gener de 2017

      Amb petites passes i, de vegades amb alguna entrebancada, estem intentant canviar el model educatiu de la nostra societat, portem temps rebent impulsos de diferents àmbits per tal d’evolucionar en la manera d’ensenyar i aprendre. Hem anat introduint el treball per projectes, per racons, el treball per competències, ara avaluació per àmbits i dimensions... són petits passos que anem fent per millorar la nostra feina i que encara ens queda molt per fer. Un aprenentatge és realment competencial quan ho has aprés tu mateix, quan ho has experimentat o viscut tu mateix, per tant, necessitem donar un altre gran pas on no es prioritzi tan el llibre de text i sí en el treball grupal, l’autoaprenentatge, la recerca, la vivència i la experimentació amb el fi que els infants i joves puguin interioritzar molt millor tot allò que facin i visquin. En relació amb la personalització i acompanyament en l’aprenentatge aquí ens cal fer també el pas de reduir notablement les ràtios a l’aula, és impossible poder atendre i acompanyar al teu alumnat i els diferents ritmes d’aprenentatge, les dificultats, els trastorns... que hi puguin haver en un grup quan hi ha 25 o 30 alumnes a l’aula a Primària i a Secundària encara més; en aquest sentit, fem el que podem, el millor que sabem i amb els recursos que disposem, almenys així ho veig jo. Referent als valors que han de definir el marc educatiu, aquí penso que és fonamental un treball conjunt entre família i escola. És important transmetre a les famílies que no cal sobreprotegir tan en determinades coses als seus fills/es ni deixar-los autonomia i consentiment en altres. El jovent d’avui dia ho tenen tot i si desitgen quelcom, no tarden en aconseguir-ho perquè els ho facilitem, això està creant a una generació que no sap el valor de les coses ja que no estan acostumats a guanyar-s’ho ni tenen respecte per res. Penso que aquest és un dels primers valors que els hauríem de transmetre; per suposat, l’escola també té un paper principal. A part del respecte per les persones, animals o coses, també hem de treballar l’empatia, la solidaritat, l’esforç... són valors que, malauradament, també s’estan perdent. Cal implicar a la família d’aquesta tasca, ja que per molt que des de l’escola es faci aquest treball si quan arriben a casa veuen tot el contrari, tota la nostra feina no serveix per a res. Cal fer xerrades, reunions de pares, formacions... a l’igual que en altres professions com la nostra, és necessari ensenyar a la gent una de les tasques més importants, ser pares i mares, ja que això no és una carrera que s’estudia i que gairebé tots hem de passar. Finalment, de l’última qüestió podem dir que les TIC són l’actualitat i que seran el futur. L’ús de la tecnologia com a eina educativa em sembla perfecta i cal formació, preparació i recursos per poder fer-ho correctament, però l’ús de les xarxes socials com a eina ho veig una mica més complicat, ja que el mal ús que se li està donant molts cops pot influir negativament en els joves i per a molts adults -immigrants digitals- encara el control que tenen de les TIC i les xarxes socials és inferior als joves nascuts en l’era digital. Cal també educar a infants i famílies sobre els avantatges i inconvenients de tot plegat, advertir dels riscos i de les conseqüències i potenciar les possibilitats i funcionalitats que tenen que en són molts també. Espero que amb totes aquestes reflexions puguem aportar el nostre granet de sorra per ajudar a construir nous passos que encamini l’educació del futur cap a un camí més enriquidor, competencial i educatiu.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Hola a tots i a totes, el meu nom és Marina i soc estudiant del Grau d’Educació Infantil a la Universitat Rovira i Virgili. En primer lloc, voldria agrair la oportunitat que se’ns brinda a tothom per a poder participar en aquest debat, independentment de la nostra, o no, professionalitat i experiència en l’àmbit educatiu. En quant a la cinquena ponència, referent a l’alumnat, m’agradaria destacar un dels factors que la Sra. Neus Sanmartí, catedràtica i autora d’aquesta, ha destacat com: “una font d’analogies que ens possibiliten construir nous coneixements.” Sí, com molts imaginareu, em refereixo a l’experimentació i les vivències com a un dels factors que influeixen en l’aprenentatge. Respecto la seva opinió, és més, la comparteixo. Em considero privilegiada de formar part d’una societat canviant on s’intenta, dia a dia, oferir les màximes oportunitats possibles per a poder sortir al carrer (entenent-se sortir al carrer com a frase feta) i reforçar tot allò après a les aules. Compte! Amb això no defenso el fet que s’excloguin les classes teòriques a les aules ja siguin experimentals, com la biblioteca o el laboratori, o no. El que intento mostrar amb aquest pensar és que la teoria hauria d’anar de la mà de la pràctica. Hem de ser conscients que tot és més fàcil quan hi podem posar els cinc sentits. Aleshores, què millor que poder recolzar la part més teòrica de cada matèria amb la pràctica que ens podrem trobar el dia de demà a diari? Les matemàtiques? Al mercat! Les llengües? A la biblioteca, a les terrasses, als parcs! Les ciències? I doncs, que no tenim grans parcs naturals ben a la vora? Penso que seria un gran encert poder complir amb aquesta part de la ponència, entre d’altres que també són molt interessants. Per acabar, i relacionat amb el que entenem avui en dia per educar, vull destacar una frase. Aquella que penso ens deixa molt interrogants i que considero, en resum, la meva opinió sobre la ponència: “De vegades es pensa que el currículum ja diu què ensenyar, però no hi ha dos professors que ensenyin el mateix, encara que utilitzin un mateix llibre.”

    • Temp_photo

      08 de Febrer de 2017

      Com alumne del primer del grau d'Educació Infantil de la URV campus TE penso que el professorat no ha de donar els títols acadèmics oficials solament per assistència a l'aula i bon comportament, ja que estem parlant d'una educació obligatòria i per donar aquests títols és necessari que l'alumnat hagi adquirit tots els continguts i coneixement emprats en el currículum de l'etapa educativa corresponent. També faig esment de la visió que té la Neus Sanmartí, catedràtica de la UAB com a redactora de la ponència "L'alumnat", ja que considero que el procés d'aprenentatge depèn de la globalitat i individualitat de cada un dels alumnes.

    • Usuari2

      08 de Febrer de 2017

      Em dic Marta Procas Vidiella i sóc estudiant d’un grau d’Educació Infantil. Quant a la Ponència 5 sobre l’alumnat, podria dir que es parla sobre l’alumnat o es refereix a ell com a l’usuari principal del sistema educatiu sobre el qual està muntada l’arquitectura de tot el sistema educatiu. Llavors, es dóna per entès què tothom és conscient que l’objecte principal, el protagonista és l’alumnat i, per tant, tot allò que es realitza està orientat cap a ell i es té en compte. Així doncs, ens agradaria pensar que aquest fet és real, i considero que ho hauria de ser, ja que sí que és veritat que la finalitat de tot sistema educatiu és l’alumnat i tot allò que s’organitza, es crea o s’innova és per a un millor rendiment o un millor resultat en el seu procés d’aprenentatge, sempre pensant en allò que per a ells sigui satisfactori. També, he de dir que hi ha coses a modificar quan a infraestructures; la distribució de les aules, els patis, els dissenys o l’estructura de les classes o els edificis, els llocs de lleure. Sempre s’ha de tenir present tota la demana que hi pot existir en un centre, i adaptar-se a ella. Per una altra part penso que un punt clau, el qual també s’ha d’esmentar, és si l’escola dóna resposta educativa a les necessitats educatives de tots els nens i nenes, sobretot aquells o aquelles que tenen necessitats educatives especials. Per tant, penso que és un tema molt extens i a la vegada molt important, el qual s’ha de tractar des de l’arrel. Partint del punt què hem dit que el més important dins del sistema educatiu és l’alumnat, s’ha de dir que aquest és molt divers, per tant, cada cas o cada alumne és un món i necessita potenciar o desenvolupar certs aspectes per tal de poder aconseguir, així, un desenvolupament integral. Per acabar, he de dir que la nostra societat està en constant canvi i per tant el sistema educatiu i els alumnes també, i no sabem en un futur què seran o què arribaran a ser, per tant, el repte és saber com podem oferir, fer competent o li hem de fer adquirir una sèrie de capacitats a algú quan no sabem quina serà la demanada social. Així hem de saber com ensenyar els alumnes per ser competents en tot ells àmbits i això ho podem aconseguir estant oberts a tot tipus de canvi o innovació i acceptar-ho de la millor manera. Amb tot això, s’ha d’aconseguir fer alumnes comunicatius i potenciar el treball en equip. Diem que el futur està en els alumnes, i això és una realitat. Hem de garantir una qualitat en l’educació per a tots i totes. Això és tot, espero que la meva aportació serveixi d'ajuda.

    • Usuari2

      09 de Febrer de 2017

      Hola sóc Clàudia Zamora Masdeu una estudiant de La universitat Rovira i Virgili de les Terres de l’Ebre, i m’agradaria ficar la meva petita aportació sobre el debat ara és demà, en el meu cas vaig fer el debat sobre l’alumnat. A vegades ens fem aquesta pregunta, Si haguéssim de prioritzar en l’ensenyament que és més important la millora del rendiment acadèmic i l’èxit escolar o la millora d’aquestes condicions d’equitat? Jo penso que una cosa va lligada amb l’altre si potencies un comportament de respecte i cooperació entre tots els alumnes és més fàcil que la classe atengui més, ja que tenen uns valors assolits per a poder treballar amb ordre i saber com comportar-se. Una de les altres preguntes que ens plantegem molt sovint El repte és com eduquem algú quan no sabrem quina és la demanda social? Com els hem de preparar? És senzill i a la vegada complex tot i que jo crec que el més important és ensenyar afrontar les diferents situacions, transmetre una formació bàsica de tots els temes, ensenyar com resoldre els problemes. Els valors són molt importants per conviure, fer les persones competents. I per últim i tot i així no menys important, vull ressaltar que: No tothom ha d’aprendre el mateix ni en el mateix moment, cada persona és diferent i hem de donar-los habilitats per poder-ho dur a terme.

    • Usuari2

      20 de Març de 2017

      1. UNA SITUACIÓ NOVEDOSA I APASSIONANT. Fa uns anys acostumàvem a pensar que teníem una educació pionera i d’avantguarda, respecte a d’altres indrets de l’Estat i, d’alguna manera, de la U.E. A la darrera dècada, però, molts professionals de l’educació ens preguntàvem què quedava d’aquell esperit emprenedor i renovador del que ens sentíem tan orgullosos. En les nostres converses les preguntes es disparaven: - l’escola catalana estava perdent o abandonant la via de la innovació?; havíem tocat fons?; - què s’havia fet del vell entusiasme pedagògic de bona part del professorat que va fer possible l’experimentació prèvia a la reforma educativa dels anys 90?. Recordeu els FOPIS?, l’experimentació de l’anticipació a la reforma educativa?; i, els més vells, aquella extraordinària experiència, contra tot pronòstic, del COU experimental dels primers anys 1970?. Van ser experiències de llibertat acadèmica, minimalistes en quan a la imposició de currículums oficials, de respecte a la iniciativa dels Centres i, també, d’ intensa feina i autoexigència del professorat; - als inicis dels anys 2000 el clima que percebíem semblava més aviat el d’un col·lectiu en bona part descoratjat i fatigat. Les coses havien començat a canviar?. Després van venir les conseqüències de la crisi econòmica, d’indubtables i greus repercussions en les polítiques educatives. Les administracions ja no podien exercir el rol propi d’agents promotors del canvi educatiu: els tocava, en un nou context, gestionar el sistema educatiu en el marc d’unes dificultats extraordinàries, pagant durs peatges en les polítiques educatives. Els governs catalans, de diferent signe i orientació política han viscut dificultats i greus limitacions a l’hora de desenvolupar una llei com la LEC (“llei de país” i “de consens”) i han sofert una fèrria oposició a la política lingüística i una forta laminació de competències de la Generalitat. A ningú podia estranyar l’alt nivell de decepció i cansament, de “malestar” deien els mitjans, existent entre els professionals de l’educació. Uns col·lectius, però, que malgrat tot no han abandonat mai el compromís amb els infants, els joves i les seves famílies, tot i tenir menys recursos, menys formació i moltes dificultats per a fer bé la seva feina¡. Tanmateix, l’educació catalana no ha cedit davant situacions adverses. Basta citar, a tall d’exemples, les “escoles verdes”; els projectes de cooperació educativa internacional; els projectes d’APS, amb un desplegament impressionant i un futur que augura millores qualitatives; la lenta i progressiva incorporació dels agents educatius del lleure a la cooperació activa en el món escolar; la creació de diversos tipus de xarxes escolars per al foment de la innovació. Sembla que hem entrat en una nova situació, no carent de contradiccions i amb no poques paradoxes. En paral·lel a aquest escenari en l’educació formal, històricament Catalunya ha estat un espai d’àmplia tradició en l’educació no formal, amb característiques singulars respecte a d’altres indrets. És indubtable l’aportació que aquest àmbit ha aportat en l’educació integral d’infants i joves. Entenemque aquest és un dels tresors i valors diferencials que té la nostra societat, però al llarg del temps un dels obstacles que sovint hem trobat ha estat la no articulació del treball en xarxa entre els diferents agents educatius de l’educació formal i la no formal, sobretot en el marc de l’escola. Aquest és un mur que actualment no hem superat, i no hem sabut aprofitar les oportunitats que ens donaria aquest treball conjunt, tant de l’escola amb el seu entorn, com internament amb el temps educatiu del migdia, les activitats extraescolars o els casals de vacances. Per no deixar anar un optimisme ingenu, formulem algunes de les paradoxes amb les que ens trobem avui, en el dia a dia a les escoles: - Sembla que vivim una revifalla d’iniciatives innovadores. No sempre, però, és fàcil discernir el que és real del que és campanya d’imatge en els mitjans de comunicació. - Vivim un moment en el qual l’educació, per fi, sembla que comença a interessar una mica més a una societat que, per contra, segueix sense atorgar a l’educació i als seus professionals el reconeixement social degut a la importància i la dignitat de la seva feina. - Sembla haver consens en l’afirmació de que és el conjunt de tota la societat el subjecte de l’educació i els infants el seu centre. Però som lluny de tenir i fomentar una participació real dels infants i joves i una implicació dels diferents agents educatius en la vida escolar. - Una cosa és el discurs pedagògic, el somnis d’un futur millor, i un altra la realitat dels centres i les xarxes que es creen per a fer possible avançar en la via de la innovació, amb les seves possibilitats i limitacions. - És possible fer innovació educativa sense nous recursos, sense formar bé al personal, sense invertir en infraestructures escolars o sense personal suficient de suport i especialistes?. Tampoc es pot innovar eficientment sense la convicció i el compromís dels professionals. Ni una, ni l’altra cosa són condicions suficients que garanteixin, a mitjà termini, l’èxit de les experiències. - Ni el voluntarisme ni la sobrecàrrega de treball a les esquenes d’uns quants són garantia suficient d’èxit. Cal una planificació acurada i realista, compassada al ritme d’allò que és raonable, exigible i possible fer en les circumstàncies particulars de cada centre , amb la connivència i implicació de tots els educadors. En una paraula, som en un moment apassionant, en el que emergeixen noves realitats a la base mateixa del sistema educatiu català, enmig de contradiccions i paradoxes. Sembla ser, de nou, l’hora de l’acció lúcida i coratjosa. Qui no entengui l’ara haurà perdut les oportunitats demà. 2. UN NOU ESCENARI. El panorama de les desigualtats i els dèficits existents en l’educació pot ser inquietant. Però conviu amb l’emergència de molts projectes de canvi educactiu de gran valor, desiguals, asimètrics i complementaris entre sí, centrats en una clara voluntat d’innovació. És tracta d’ iniciatives sorgides de baix a dalt, de la base mateixa del sistema. Sembla com una entrada d’aire fresc que recorre transversalment el territori i se’ns apareix com una oportunitat de context, a la que la tradició educativa catalana ja ens tenia acostumats. És l’hora de sumar esforços, de cercar complicitats i generar confluències per la causa comuna de l’educació i la formació de la ciutadania. Si tot això es consolida, pot arribar a ser un punt de partida irreversible, no controlat per les administracions. Reiterem alguns dels comentaris que vam fer al comentar les Ponéncies del debat, per a destacar punts que creiem primordials al pensar en l’educació de demà. 2.1. L’ infant i el jove al centre de les mirades i de l’acció. Entenem la Participació Infantil i juvenil com una experiència personal i col·lectiva que permet implicar-se en projectes socials, que afavoreixen el desenvolupament socioeducatiu, la construcció de valors i l’exercici de la ciutadania activa, mitjançant la deliberació i acció compromesa en aquells temes que els preocupen i senten com a propis.” (Ana M. Novella, 2014). Fomentar la participació dels nens, les nenes i els joves implica escoltar-los i compartir amb ells com analitzen el món on viuen, i com proposen millorar-lo. “Cualquier niño o niña de cualquier lugar debería tener la oportunidad de poder ser escuchado porque, como bien dicen ellos, no son parte del problema, son parte de la solución” (Unicef). La participació infantil i juvenil implica un model educatiu on al centre de tot posem l’infant i al voltant els diferents agents educatius que intervenen. La família, els mestres, els monitors/es, etc. han de ser facilitadors dels aprenentatges i han d’intervenir des de l’infant, això implica escoltar-los, deixar que s’expressin, recollir els seus interessos, potenciar les seves capacitats i motivar-los perquè participin, perquè a participar s’aprèn participant. Els infants i joves han de ser el centre de l’aprenentatge. La participació implica el foment de l’autonomia, que ens permetrà educar ciutadans crítics i ètics, en contrast amb l’educació per a la competitivitat. En aquest sentit, com ens recordava l’enyorat Xavier Melgarejo, és interessant veure com un dels països model a nivell educatiu pels seus resultats, com Finlàndia, aposta clarament per educar ciutadans ètics abans que competitius. 2.2. La professionalitat dels educadors. Destaquem algunes afirmacions de les Ponències que jutgem claus: - “Els professors poden viure la seva activitat com una ocupació laboral, com un ofici per al qual cal estar ben preparat o com una professió amb autonomia i responsabilitat ètica i social (...) com una professió compromesa amb la formació dels alumnes, amb les famílies, amb la comunitat on és l’escola, amb la direcció i la titularitat (...) Convenen professors compromesos amb la millora de l’educació, amb una mirada que va més enllà de l’aula i del centre; professors que entenen la seva feina com a servidors públics, amb independència de la relació contractual”. El que es diu del professorat, és també aplicable a la resta d’educadors que hi intervenen: la seva feina és “alguna cosa més que una ocupació laboral”. És “un servei a la societat que es concreta en el context de la comunitat singular i propera” on treballen. - “Cal afavorir espais de decisió i d’implicació compartida que obliguin a la corresponsabilitat entre les escoles públiques, escoles concertades, agents educatius formals i no formals i altres agents socials”, sense caure en “els errors de més burocratització”, “simplificant el sistema” i “afavorint el treball en xarxa”. Tampoc en això “l’ara pot ser el demà”. 2.3. Competències versus currículums. Aprendre a aprendre. A la segona Ponència s’indica que cal “orientar els currículums al esenvolupament competencial de les persones i centrar-nos en la capacitat d’aprendre a aprendre”. Aquesta és una orientació que compartim. Caldrà recordar que els currículums prescriptius i oficials s’han de revisar a fons, per fer-los més realistes i minimalistes, per parlar més de rúbriques que mesurin i avaluïn l’assoliment de competències transversals i específiques i els continguts de tots els aprenentatges. També en el camp de la cultura de l’avaluació ens queda força camí a fer. Aquest és un terreny en el que darrerament les administracions educatives no han estat capaces de posar-se d’acord, mentre el centres van fent el seu camí: la realitat empeny i no poden perdre un temps preciós, esperant que alguns altres s’aclareixin entre si. Ja va passar quelcom de similar fa anys, amb motiu de la implantació anticipada de la Reforma Educativa. Des de l’educació en el lleure entenem que aquest “aprendre a aprendre” es desenvolupa en quatre àmbits d’aprenentatge: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts, adquirint els valors dels drets humans i els principis democràtics, i aprendre a ser. Són els mateixos pilars que defensem per a l’escola actual. A més a més, els principis que caracteritzen la nostra intervenció també coincideixen amb els que defensa l’escola: l’aprenentatge és un procés de naturalesa social; les emocions són part integral de l’aprenentatge; l’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals; l’esforç és clau en l’aprenentatge. 2.4. L’èxit educatiu, l’entorn i els territoris. En el context social i econòmic dominant, l’educació s’ha d’entendre “en clau d’èxit educatiu i no solament d’èxit escolar”. La qualitat de l’educació a més “cal entendre-la en clau de proximitat al territori”. Cal “un model de proximitat amb una visió integral de l’educació que eviti processos i expressions de segregació en el territori”. Això val pel professorat i “pels altres professionals de l’educació i el personal educatiu no docent”. És possible aplicar un model de proximitat sense dotar als centres educatius i en locals d’autonomia per desenvolupar un projecte educatiu personalitzat i que respongui a l’arrelament al territori?. També en aquest sentit l’exemple finés ens ajuda a entendre que la creença en la gestió de proximitat i la confiança en l’atorgament d’autonomia en tots els àmbits que afecten al món escolar genera èxit, motivació i identificació. 3. PER UNA ACCIÓ CONCERTADA I UN CAPTENIMENT DE PAÍS. L’augment de la necessària autonomia professional dels Centres Educatius catalans, superior a l’actual, introduirà una complexitat més gran a la governança dels centres, perquè comporta la implicació significativa de la comunitat en la presa de decisions relatives al centre; nous equilibris i la interacció entre els equips docents i els interlocutors o agents educatius externs. I també exigirà “retrobar el sentit comunitari que el centre ha de tenir”. Pensem que, sens dubte, la Necessitat de cooperar entre l’àmbit del lleure educatiu (esplai, activitats complementàries fora de l’horari lectiu, etc.) i l’escola és clara. Però hi ha un gran desconeixement mutu. Potser han de continuar caient els murs que ens separen i impedeixen un millor servei als infants i joves i al conjunt a la societat. Ho deiem en una aportació anterior l’escola de demà ha de ser l’espai on conflueixin totes les educacions i els diferents professionals que les fan possible. Però si en aquest Debat “Ara és demà” ens hem de referir només a la figura del professorat voldríem que aquests veiessin com a valuosa l’educació més enllà de l’horari lectiu, i que fossin còmplices de la interrelació entre la formació reglada i l’educació de lleure, que no fos estrany veure a un mestre en un esplai o a un monitor/a en una escola, perquè a la fi tots dos estan intervenint en l’educació del mateix subjecte. En definitiva, és important que hi hagi coordinació entre les escoles i les entitats de lleure educatiu, si volem trencar amb “l’escolacentrisme” existent per anar cap al que alguns anomenen com a “educació distribuïda”, entenent que l’infant i el jove també s’educa més enllà de l’horari lectiu. Les activitats que desenvolupa fora de l’escola influeixen en el seu rendiment acadèmic, per tant, en el debat s’ha de poder parlar d’aquests altre espais educatius, que a més a més, són un dret de l’infant i el jove. S’ha de pensar en el demà, clar!. Però no oblidem que el pressentiment de les coses futures només té sentit en un present. És el present de les coses futures. Aquest hauria de ser el nostre principal capteniment: només podem esperar legítimament allò que siguem capaços de construir avui junts. 4. RECOMANACIONS FINALS DES DE LA VISIÓ DE L’EDUCACIÓ EN EL LLEURE: - Garantir el desplegament normatiu pel que fa a l’àmbit del lleure educatiu, tal i com marca l’estatut d’autonomia de Catalunya i la Llei d’educació (LEC). - Incorporar l’educació en el lleure (activitats de vacances, temps del migdia, extraescolars, esplais, etc.) com a components de l’arquitectura del sistema educatiu, tractant de superar la visió estàtica d’aquest sistema. Cal trencar murs i crear entorns d’aprenentatge, que tenint com a eix central l’escola, no caiguem en un model educatiu escolacèntric. - Importància quantitativa del temps no escolar” dels infants: També considerem oportú destacar la dimensió quantitativa del temps educatiu “no escolar” en la vida dels infants. Cal recordar que 175 dies escolars son menys de la meitat dels dies de la vida de l’infant, 12 setmanes de vacances escolars representen un 25% de la vida de l’any. El sistema educatiu se n’ha d’ocupar, pel que fa als objectius i propostes de com garantir i/o orientar educativament aquests temps i en qualsevol cas definint les responsabilitats dels diversos actors. - Importància qualitativa dels altres temps educatius L’infant i el jove també s’eduquen més enllà de l’horari lectiu. Les activitats que desenvolupa fora de l’escola influeixen en el seu rendiment acadèmic i a la seva vida, per tant, en el debat s’ha de poder parlar d’aquests altres espais educatius, que a més a més, són un dret de l’infant i el jove. La imitació; l’experimentació i les vivències; les motivacions i les emocions; la interrelació i la cooperació; estratègies cognitives; els llenguatges; l’autonomia dels subjectes; són factors presents en els processos d’ensenyament i aprenentatge del lleure i de l’educació lectiva, per tant, aquestes educacions han de poder confluir, perquè són complementàries i totes dues necessàries. Caldrà tenir en compte en l’elaboració del projecte educatiu del centre les competències i aprenentatges que es desenvolupen en els espais lectius i no lectius amb una lògica de complementarietat i cercant la idoneïtat dels diversos espais i activitats. - Treballar des de l’autonomia de centre: L’espai lectiu i el no lectiu han de respondre a criteris d’autonomia, projecte educatiu propi i personalitzat, lideratge i assumpció de més responsabilitats de la direcció, compromís dels equips docents, implicació i participació de les famílies. - Desenvolupar una òptima coordinació entre els diferents agents implicats, tant a l’escola, com a fora de l’escola, per tal de garantir una educació integral dels infants i joves, que en definitiva comparteixen els diferents espais d’aprenentatge. Quan parlem de les persones que s’hi dediquen a educar no podem reduir-ho a parlar només de la figura del mestre, per tant, proposem parlar “dels professionals de l’educació”, “els agents educatius” o d’altres formes possibles d’anomenar als diferents professionals que tenen la responsabilitat d’educar als infants i joves. Està clar que els mestres són una peça clau, però també els monitors/es, els educadors socials i els psicopedagogs. - Situar al centre de tot a l’infant i el jove, com a subjecte de dret, i on la seva família també tingui un paper protagonista. Necessitem la participació activa dels infants i joves en el procés d’aprenentatge per construir un sistema educatiu on els infants i joves no només participin, sinó que també en formin part. Un exemple d’aquesta manera d’entendre el procés d’ensenyament i aprenentatge seria el treball per projectes, com ara els d’Aprenentatge i Servei (APs), que possibiliten l’exercici de la participació activa per part dels infants i joves des d’edats primerenques. - Seguir fomentant els programes formatius i ocupacionals adreçats a joves que han abandonat els estudis, tenint en compte que molts d’ells es desenvolupen des del món del lleure educatiu i amb una lògica de proporcionar oportunitats continuades en la recomposició dels itineraris vitals dels nois i noies. - Universalitzar els serveis educatius destinats als infants de 0 a 3 anys i els serveis d’acompanyament en la criança dels pares i les mares. El sistema educatiu d’Estònia i el finlandès tenen clar que aquesta franja d’edat també ha de ser una prioritat i una inversió de present i futur per la igualtat d’oportunitats en l’educació dels infants. - Avançar en un marc educatiu inclusiu que parteixi de la premissa de la igualtat d’oportunitats, tant en l’educació lectiva, com en l’educació no lectiva. La segregació dels infants per raó d’origen, de context socioeconòmic o de tipus d’escoles és un dels temes més preocupants. És obligada la referència als dos Informes recents del Síndic de greuges (Novembre 2016, pp.129-144) sobre aquestes situacions. La desigualtat i la inclusió en el lleure i les activitats complementàries son un fet que hauria de merèixer una major atenció en la mesura que el seu accés depèn de factors socioeconòmics de les famílies. (L’informe del Síndic de Greuges de juny de 2015 Sobre el Dret al lleure educatiu i a les activitats extraescolars i complementàries era molt clar al respecte). Entenem que garantir la igualtat d’oportunitats en educació passa per una potent estratègia per possibilitael’accés a les activitats complementàries i a les de lleure incloses en el temps del migdia i de les extraescolars i vacances. Aquesta qüestió te una particularitat marcada als instituts de secundària on l’experiència de tancar els instituts a les 15h. no ha anat acompanyada de mesures compensatòries tant pel que fa al temps del migdia i l’alimentació adient dels adolescents com en la promoció de les activitats extraescolars i esportives que han quedat a mercè de la iniciativa i possibilitats de les famílies. - Finalment, s’ha de considerar el temps del migdia com un temps educatiu en el que es treballen temes de salut, alimentació, habilitats socials, aprenentatge a través del joc i la sociabilitat, entre d’altres. De vegades el temps de migdia només es concep com a temps de “menjar” o de “reparació” de forces per retornar a les classes. És més, en les propostes de reforma horària es planteja la reducció del seu temps. Es tracta, per tant, d’un espai d’unes dues hores o dues hores i mitja que cal que estigui plenament incorporat al projecte educatiu del centre, que es desenvolupi en espais infraestructurals i ambientals adequats (menjador, pati, espais d’activitat i/o descans) i amb monitors/educadors suficients i amb formació adequada. Finalment, és un espai en el que cal garantir la igualtat d’oportunitats en el seu accés per a tots els infants sense distinció. Paral.lelament, s’ha de primar la prestació de serveis escolars per part dels agents socials que tinguin present la dimensió educativa en la prestació d’un servei públic de qualitat i no els negocis d’empreses que busquen el lucre, per legítim que sigui fer-ho.

    • Usuari2

      11 de Febrer de 2017

      Bon dia, em dic Evelin Hervás Ruiz i sóc estudiant de la URV Terres de l'Ebre. En la ponència, molt ben argumentada per Neus Sanmartí, parla de molts aspectes que influeixen als protagonistes de l'ensenyament, els alumnes. Trobo que als infants els influeix molt: El centre (instal·lació on passen moltes hores) Els mestres. Així doncs penso que en modificar aquests dos aspectes (Que no sempre és necessari) ja hi hauria molt canvi en el desenvolupament de l'aprenentatge dels infants. Un/a docent que intenta aprofundir en cada un dels seus alumnes i no només en donar al dia la matèria, els conceptes que té en un llibre, o allò que li marca una editorial, té uns alumnes que se senten més còmodes a l'aula i per tant aprenen més, van a classe amb més ganes. I per altra banda les instal·lacions del centre han de ser còmodes, innovadores, que donin peu a la creativitat en certs espais del centre i fomentin la concentració i tranquil·litat en altres zones del centre. Centrant-nos en aquests dos aspectes penso que pot canviar la visió de l'infant a l'adquisició d'aprenentatges.

    • Usuari2

      17 de Febrer de 2017

      Hola sóc la Irene Masedo Jornet, estudiant d'Animamció Sociocultural i Turística a l'institut Vidal i Barraquer de Tarragona. Després d’haver llegit l’article de Neus Sanmartí puc dir que considero que hi ha molts tipus d’educació i que cada nen i nena té el seu propi tipus d’educació. Amb això em refereixo a que a cada casa ens eduquen de manera diferent, ja sigui per com és el nen/a, per com són els pares, les idees polítiques o bé l’àmbit familiar. Penso que s’haurien de dur a terme més classes sobre tècniques d’estudi, ja que una majoria dels estudiants memoritza tot el temari i desprès el solta a l’examen, cosa que implica que després no es recorden de res tot i treure una bona nota. Amb això vull dir que els/les professors/es han de dinamitzar més les classes, les han de fer més amenes, més divertides, motivadores. Crec que no tothom té la capacitat de ser mestra/e, ho dic des del punt de vista que no m’agradaria ser-ho, però no tothom és vàlid o millor dit, no està qualificat per dur a terme una tasca com la d’ensenyar als infants. Vull esmentar també que penso que no tots els nens i nenes aprenen de la mateixa forma, cadascú té la seva metodologia i cadascú necessitarà un temps determinat per poder adquirir els coneixements que es requereixen per poder superar un examen. No tots/es els/les alumnes tenen la mateixa motivació i aquesta pot ser una tasca de l’educador, el/la qual ha de tenir eines per fer que un alumne tingui ganes d’anar a l’escola per què allí sap que cada dia aprèn coses noves i de manera divertida. Per últim, voldria dir que com he dit anteriorment, cada nen i cada nena són un món diferent del qual se n’ha de treure el màxim rendiment possible i el millor de cadascun.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Personalment, considero que aquest article plasma la realitat d’una metodologia d’aprenentatge en el qual es mou actualment la nostra societat. A partir d’aquí, considero que s’hauria de donar més importància als valors i les capacitats personals i no només als coneixements adquirits per un currículum amagat que ofereix un professor “a la seva manera” i es regirà per unes notes segons la capacitat de “vòmit” que hagis tingut la sort d’extreure a l’anomenat paper amb denominació d’examen. Segons l’experiència com alumna, els coneixements adquirits i aquest article, utilitzaria una metodologia social a l’hora d’educar, on l’acompanyament a l’alumne fos una part essencial de l’educació, ja què acompanyar és educar, i li donaria importància als factors de l’aprenentatge així com una imitació positiva, una experimentació total, un llenguatge familiar, un mètode de examen on es posin a prova no només els coneixements, sinó també les habilitats personals, socials i comunicatives, etc. Totes aquestes teories estan molt bé, però la realitat és que passa el temps, les generacions avancen, la societat creix, la ment s’obre, i la educació no, i el més trist de tot això, és què tenim les eines necessàries per millorar la societat i la nostra manera de viure, però ningú fa res per canviar-ho.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Bones a totes! Sóc l’Oriol Bargalló, estudiant d’Animació Sociocultural i Turística a Tarragona. En línies generals estic d’acord amb el que exposa la Neus Sanmartí sobre l’estat actual del model educatiu, i penso que és positiu que es permeti la participació de la societat en un tema tant important com és l’educació. Penso que el que precisa l’educació és un canvi total de paradigma. S’ha comprovat que el sistema educatiu basat en la memorística està obsolet, i el que cal és motivar l’aprenentatge i l’esperit crític. Al cap i a la fi, com es comenta a la ponència, Internet serveix per informar, però l’educació ha d’arribar per potenciar l’esperit crític dels alumnes, per tal que sàpiguen discernir sobre quina informació és real i quina no ho és, que contrastin la informació i que pensin per si mateixos. A més a més, l’ensenyament ha de contemplar l’educació en valors, ja que al cap i a la fi, la manera com s’ensenyi serà un mirall de la societat, i si volem construir una societat millor, no podem perdre la oportunitat d’educar en aquests valors. Una educació en els que imperin els valors del treball en equip, la tolerància, la cooperació, el respecte als altres... Cal que deixem de tenir amb tanta consideració els títols, ja que a l’hora de la veritat són un obstacle per ensenyar, al estar intrínsecament relacionats amb un currículum d’aprenentatges. L’educació ha de ser personalitzada a cada alumna, totes tenim uns interessos diferents, una manera d’aprendre, una ZDP i una velocitat d’aprenentatge diferent. L’educació ha de servir perquè cada alumna pugui valdre’s per si mateixa i sigui lliure per aprendre el que consideri, que sigui la mateixa alumna la que es proposi els objectius d’aprenentatge. S’ha de donar la mateixa importància a totes les disciplines acadèmiques; hauria de tenir la mateixa importància el saber matemàtiques, que llengües, que arts i que ciències social i naturals, si bé l’idoni seria que aquestes disciplines no existissin, sinó que s’interrelacionessin. Els deures són un impediment a les alumnes a per a que s’autorrealitzin i aprenguin allò que realment els hi interessa. També els hi impedeix tenir vivències enriquidores per a elles. Si es fa tot això i a més ens centrem en allò en que les alumnes saben, podem tenir alumnes motivats per aprendre.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Ens preocupem massa per educar al major nombre de persones que hi ha al món i això provoca que a les classes hi hagi una sobreacumulació de persones. Es té la necessitat de ser escoltat, de ser comprès, de tenir el suficient espai per a treballar i al mateix temps descansar. Avui dia, això ha provocat que en una mateixa classe hi hagi quaranta o cinquanta persones i que un percentatge, sigui petit o gran, acabi fracassant als seus estudis. S’ha de potenciar l’excel•lència d’aquelles persones que són vàlides, treure el major profit d’aquestes a través d’una metodologia que doni suport al/la alumne/a i faci que la seva etapa educativa sigui recordada amb afecte i orgull. Futur pel futur, present pel passat.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Tal i com diuen els autors de l’article “Acompanyament social” Israel Alonso i Jaume Funes, “educar és acompanyar”. Aquesta és una de les teories que dona suport a l’educació com a mitjà d’acompanyament a l’alumnat, sobretot en l’adolescència. Tot i que poden haver alumnes autònoms i capaços de guiar-se per si mateixos, s’ha de tenir en compte que l’educació és individualitzada, és a dir, cada alumne és un món i cada alumne té les seves vies d’estudi. Cal tenir en compte que l’educació no només s’ha de basar en implementar la teoria, sinó hauria de contenir la part experimental i/o pràctica. Com detalla la catedràtica Neus Santmartí, l’aprenentatge sempre és més favorable mitjançant les pròpies vivències. En la meva opinió, proposo una educació basada en l’acompanyament, en el suport, la motivació i sobretot en les experiències, que són el factor determinant del nostre aprenentatge.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Bon dia em dic Maria Teresa i sóc estudiant d’Animació Sociocultural i Turística a l’INS. Francesc Vidal i Barraquer de Tarragona. Primer de tot, vull donar les gràcies per poder-nos fer partícips d'un procès com aquest. Penso que la nostra educació necessita aprenentatges conceptuals, res de memorística. Que aprenguin a través de l’ experimentació, de tocar, de sentir. Un nen/a, jove o adult/a no aprèn assegut/a en una taula fent deures, aprèn anant a conèixer i experimentar coses noves, a descobrir entorn, a anar al teatre, al cinema, a un concert, al camp, a un museu, a la biblioteca... A través de l’ experimentació s’activa la memòria a llarg termini, que al cap i a la fi és preferible aquesta que no la de curt termini que és la que ens permet estudiar per a un examen i després ‘’vomitar’’ tota la informació per a finalment, ajudar-nos només a aprovar i no a aprendre. També es necessita molta educació emocional, treballar sentiments, emocions, agilitzar els sentits i la maduració de cada estudiant, sigui l’ edat que sigui. Un dels punts a valorar és l’ educació personalitzada i respectar el procés maduratiu de cada estudiant, però en totes les etapes educatives, des d’educació infantil fins a la universitat. Vull defendre la recerca experimental a partir d’un mateix dins de l’àmbit escolar com fora, però no defenc els deures, el fet que un nen/a, jove o adult s’hagi de passar tardes senceres assegut a una cadira fent deures és una idea que ja s’hauria d’haver exhaurit, sé ben bé que la teoria ha d'anar lligada de la pràctica però d'una forma més experimental que la d'estar la tarda en una cadira.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Penso que l'educació en les escoles és molt important encara que no està ben organitzada, primerament potenciaria més l'educació en valors cosa que en poques aules es fa, després baixaria la ràtio de les classes a 15 persones, ja que és més fàcil per al professor poder observar tots els comportaments, esforços i conèixer perfectament a l'alumne, i no només posar una nota, cosa amb la qual també estic totalment en desacord, un examen no prova que tu has tingut un aprenentatge correcte, ja que t'ho estudies, ho vomites i després se t'oblida. El que s'hauria de fer és valorar a l'alumne a través de l'esforç de classe i que l'examen final només sigui un recull de tot el procés i que valgui menys que tot el treball realitzat. Un altre punt és que la metodologia d'aprenentatge sigui atractiva i més dinàmica, prou de només teoria i omplir als alumnes d'informació perquè només es quedin amb un 1% del que el professor ha explicat, si no que es facin les coses amb més dinamisme per a que l'alumne tingui motivació i gaudeixi i a la vegada aprengui, no penalitzar a l'alumne si s'equivoca, sinó potenciar la cooperació per a que l'ajudin i així es comprengui que aquest error és una altra via d'aprenentatge. Fomentar les diferents metodologies per a cada alumne, ja que el procés d'aprenentatge és diferent.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      En la meva opinió, l'escola és un dels passos més importants al llarg de la teva vida, ja que és allà on tu desenvolupes un aprenentatge personal i social. És cert que no només t'eduques en l'escola, ja que la societat, també ho fa, però aquesta no ens permet aprendre a través de coneixements. Espero que les noves tecnologies, ja que elles el dia d'avui estan molt desenvolupades i fan que tinguis amb facilitat tota la informació necessària, no facin que el dia de demà perdem el privilegi de poder anar a l'escola. Els nens i nenes necessiten un llarg temps per aprendre, com també no tots i totes ho fan al mateix ritme. És per això que l'educació hauria de separar per coneixements i no per edats. En primer pas, l'ensenyament hauria de deixar de qualificar per notes i de classificar als nois i noies en si són bons o mal alumnes, ja que això no farà que el dia de demà siguis millor persona ni destaquis més en la humanitat, a més a més, desenvolupes en els nens i nenes una competició contínua entre nosaltres totalment innecessària. Hem de partir a través de l'educació en valors, ja que són aquests que et faran millor persona al dia de demà. A força de caure, aixecar-nos i equivocar-se aprenem. Aquí també jugaria un paper molt important la família, ja que hauria de ser un aprenentatge vinculat amb ells i elles. No serveix de res que a l'escola estiguis aprenent uns valors que a casa no t'ensenyen o bé no els practiques. Finalment, les escoles haurien de ser més vivencials i no tan reglamentàries, haurien de ser innovadores i motivadores, ja que hi anem per obligació i no pas per motivació. És per això, que els i les professores han de buscar la manera idònia per motivar-nos.

    • Usuari2

      15 de Febrer de 2017

      Un cop llegida la ponència de la Neu Sanmartí opino què gran part té raó. Vull puntualitzar diferents punts. Per començar dues coses que estan molt relacionades com la puntuació i la cooperació. Actualment educació treballa molt saber treballar en grup i cooperar amb els companys, ja que és un factor molt important, però bé que després ens examinen i el que en realitat importa és una nota final i la seva puntuació, que siguis el millor en classe i tinguis la motivació de superar-te més. I qui pensa en la resta de nens que el seu aprenentatge és més lent? O que el seu potencial està a la branca de la creativitat? No només el més important són les llengües o les mates, sinó que hi ha altres assignatures que no és potencial potser el que cal. Volen motivar als alumnes, i el que al final s'aconsegueix és que s'estudi per un examen, vomitar-lo i després al cap de dos mesos no enrecordar-te de res, i potser aquest alumne és boníssim amb altres paràmetres. Al cap i a la fi, indirectament els estudis actuals ens ensenyen una competència entre companys. Per altra banda vull donar suport a la idea de l'experimentació real. És dona molta importància a la innovació, cosa que considero què és un factor molt important i positiu per l'aprenentatge, però arriba un moment que la innovació dels factors virtuals, passen a ser "normals" i a la llarga monòtons. Així doncs, crec que s'hauria de treballar més amb la realitat, ja que normalment s'apropa a l'aprenentatge positiu què està comprovat que realment és quan més els alumnes aprenen de veritat i no memoritza. Potser caldria que més gent llegís aquesta ponència i aprengués una mica més. Ja que a molta gent li queda lluny el tipus d'aprenentatge actual.

    • Usuari2

      13 de Abril de 2017

      Sóc en Jordi. Director d'un Institut de màxima complexitat. He participat en alguna reunió presencial però les conclusions no es resumien d'acord amb el grup i depenien molt de l'habilitat del secretari. Malgrat la feina excessiva he tret temps per fer aportacions a les ponències. La manca de temps també ha impedit que malgrat en són coneixedors les formalitzéssim més en l'equip directiu i per això les envio a tall personal. L’ALUMNAT Com diu la ponència, l’educació ha evolucionat des d’unes metodologies tradicionals que contemplaven uns alumnes tipus, els quals en funció de com se’ls concebia hom els encabia en uns formats uniformitzadors com ara les sessions de classe on el professor transmetia coneixements oralment i on la memòria era la facultat privilegiada i preferida a altres ímplicades en altres estils d’apropiació de l’aprenentatge. Les metodologies i les facultats en què es fonamenta la nova pedagogia ja no poden ser les mateixes. La diversitat de propostes està fonamentada en el canvi de paradigma de la manera com es concep l’aprenentatge i als alumnes mateixos. Aquests ara no constitueixen un sol tipus i la seva varietat implica activar totes les capacitats de manera que unes compensin a les altres. El ponent ens parla d’imitació, motivació i gestió de les emocions, autonomia, construcció de coneixements, experimentació i vivències, cooperació i interrelació amb els altres, llenguatges, estratègies cognitives. Tot aquest canvi d’enfocament fa sorgir una nova realitat tant del context com dels subjectes de l’educació. Tanmateix, les condicions de provisió de l’educació encara son del segle XX o fins i tot del XIX. La nova visió de l’educació, molts docents la ignoren, no hi estan familiaritzats o no la comparteixen. Va aparèixer o es va estendre desprès que ells es formessin o era, llavors, un discurs merament teòric. En tot cas es van integrar en la cultura docent d’uns centres on era inexistent. És a hores d’ara, un discurs innovador i poc assumit, de llibre en el millor dels casos o de la avantguarda pedagògica malgrat haver estat gestat ja fa temps. Probablement, totes les afirmacions anteriors són més certes en la secundària mes centrada en la instrucció i mes refractària als nous enfocaments que en la primària. El repte és convertir aquesta nova visió en operativa en els centres, en teories que ordenin l’experiència i la transformin. Tanmateix, el procés d’assumpció no serà mitjançant formació individual sinó a través de procesos i formacions col.lectives lligades a la pròpia pràctica. Qui assumeixi el lideratge de la transformació ha de comptar amb un procés de substitució de velles creences i actituds de la comunitat educativa amb altres de noves amb el risc afegit que s’interpreti com una iniciativa de dalt a baix. En aquesta dirección, naixent en l’adminsitració i vehiculada a través d’uns equips directius convertits en cadena de transmissió despertarà en molts casos els corresponents anticossos en uns cossos docents en part basculats a plantejaments estrictament laborals. Només la motivació dels elements i nuclis més conscienciats del professorat promovent des de baix o col.laborant en l’impuls innovador aconseguirà fer un veritable canvi. Tanmateix, pot passar i, de fet, passa, el risc que l’administració segueixi una línia d’acció desigual, un discurs oposat a la seva pràctica real, en què per una part es prediquin noves practiques educatives mentre que paral.lelament no es donin els instruments necessaris, els centres que seguiran sense poder seleccionar els seus professors i molts cops hauran de suportar situacions d’incompetència professional i incapacitat sense eines legals. En aquest panorama, les direccions i els equips directius, solitaris davant del perill, estaran sotmeses a una pressió fora de lloc, en què les millors capacitats es dilapidaran ja no en innovar i transformar sinó en sobreviure en un entorn esquizofrènic on s’ha de capejar entres dues aigües. Probablement, l’esforç i l’atzar propiciaran experiències reeixides però seran l’excepció. Moltes altres malgrat les bones intencions i els esforços tindran massa obstacles en contra i esdevindran inestables. Potser de vegades, el desajust entre centres i administració es limitarà a un descompasació de ritmes però si aquests són molt diferents i segueixen lògiques contràries el trencament entre les intencions i els impulsos i les realitats burocràtiques i administratives serà important. En aquesta conjuctura, el paper dels equips directius com a liders pedagògics i d’aquells que els acompanyin en l’empresa serà poc galdós o infructuós. En definitiva, no es pot concebre uns nous aprenents sense concloure que necessitem professors, centres i administració diferents. El contrari fora fer un brindis al sol o restar cec a les dificultats de l’empresa amb els ulls de l’ideal.

    • Usuari2

      13 de Febrer de 2017

      Hola a tots! Em dic Núria i sóc estudiant del Grau d'Educació Infantil a la Universitat Rovira i Virgili al Campus Terres de l'Ebre. Vull aportar el meu granet de sorra a aquest debat, vull parlar sobre les metodologies utilitzades a l'aula. Com tots sabem actualment ja no funciona la manera tradicional d'ensenyar: el professor explicant tota la teoria, els alumnes fent deures i al final del tema, examen sense que ningú hagués après res o ben poca cosa. Avui en dia l'ensenyament a l'aula ha d'innovar, es necessiten només metodologies com per exemple deixar que els alumnes discuteixin temes de la lliçó entre ells, d'aquesta manera veuran diversos punts de vista i aprendran més perquè faran servir el diàleg. Al mateix temps millorar la seva manera d'expressar-se. Com que no sabem quin futur els hi espera als alumnes que estan a les aules i als que hi estaran els següents anys, se'ls hi ha d'ensenyar de diverses maneres enfrontar-se als problemes que es trobaran més endavant. Fa poc vaig estar amb alguns companys fent un treball a un col·legi on treballaven amb la robòtica, els mestres els hi ficaven diversos reptes per construir el robot i sobre el que aquest havia de fer. Ells en petits grups el muntaven i el programaven, dialogant entre tots i si tenien algun tipus de problema, hi buscaven solució. Aquest fet fa que aprenguin que a la vida s'equivocaran però que no passa res. Només vull remarcar que és necessari utilitzar noves metodologies a l'aula perquè els alumnes aprenguin i estiguin motivats.

    • Usuari2

      02 de Març de 2017

      Hola, sóc Ruth Pardo, alumna del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turística. Vull començar exposant que pel que observo avui en dia, els nens continuen sen educats mitjançant deures, deures i més deures, cosa que els hi treu molt de temps, tan a ells com als pares, per poder fer altres activitats com ara relacionar-se amb els amics o alguna extraescolar que també els hi aporti alguna eina educativa fora de l'escola. Penso que a part de només centrar-se en feina feta a casa i estar a classe escoltant al/la professor/a, ens hauríem de centrar més en transmetre valors als estudiants i així estalviar males actituds que poden influir en el seu futur. En això últim també és important l'actitud dels pares, ja que el que es transmet a casa es duu a l'escola. Sí que el/la professor/a forma part en l’educació, però la seva verdadera tasca és transmetre coneixement i la dels pares transmetre els valors. Per una altra banda, l'educació està centrada en una nota, som un número, un número que en realitat no diu res d'un mateix, ja que, per més que es tregui més o menys nota, en un treball o examen, lo important son les competències de la persona i comprovar si a l'hora de la veritat té les aptituds suficients per desenvolupar tasques en el seu futur lloc de treball. També, es contempla la necessitat de memoritzar tot allò que es pot dies abans de l'examen i quan arriba el moment apareix la “bulímia estudiantil”. Aquell fet de seure a la cadira i començar a vomitar tot allò que s'ha "après" per a després oblidar-ho. Un altre aspecte a destacar és el esbroncar a l'estudiant si no fa bé una determinada tasca. Lo correcte seria explicar de bones maneres el que ha fet malament, intentar que ho entengui i motivar-lo per què vegi la confiança que tens en ell/a de que a la pròxima ho pot fer millor, i encara que això no sigui així, recordar-li lo bo que és en la seva assignatura preferida. Pel que fa el tema de les tecnologies i xarxes socials, em sembla un tema interessant i innovador. Es podria treure profit per l'aprenentatge, ja que la xarxa disposa de moltíssima informació. Respecte a les xarxes socials s'ha de controlar per a que es fan servir. Si se'ls hi dona bon ús poden sorgir activitats que poden servir per l'aprenentatge, com entrar en algun debat d’un grup de Facebook amb alguna temàtica que els transmeti alguna cosa constructiva. Moltes gràcies per la vostra atenció, Ruth

    • Usuari2

      13 de Febrer de 2017

      Benvolguts/es, Em dic Joana i sóc estudiant de primer grau d'Educació Infantil a la URV. Durant varies setmanes hem estat treballant aquest debat i, després de moltes reflexions, us deixo la meva breu aportació a continuació. Primer de tot, la meva aportació pel que fa a l'enfocament competencial de l’aprenentatge: aprenentatge per un mateix, és a dir, per experimentació. En segon lloc, fent referència a la personalització i acompanyament en l'aprenentatge: reducció de ràtios, ja que en aules on hi ha molts alumnes és gairebé impossible poder atendre i acompanyar a tot l'alumnat i les seves necessitats (diferents ritmes d’aprenentatge, dificultats, ...). En tercer lloc, i no menys important, quant al creixement personal, compromís social i valors democràtics: millorar la relació família-escola i treballar el respecte. I, per acabar, quant a les noves formes d'aprendre (tecnologies i xarxes socials): poden ser una molt bona innovació i ser molt útil com a eina d'aprenentatge, però, tot i que avui en dia l'educació avança amb això, de vegades sembla que està subjecta a les modes. Per exemple, considero que treballar amb pissarres digitals a secundària no resulta profitós (almenys pel que he viscut jo), ja que el professor es limita a projectar els continguts i prou, en canvi, a nivell d'infantil i primària tenen un ús més profitós. I aquí finalitzen les meves aportacions. Salutacions cordials,

    • Usuari2

      24 de Març de 2017

      Sóc professora de Religió a Secundària des de fa 36 anys. En aquest moment estic gaudint de la jubilació parcial. El professorat de Religió, que depèn de la Generalitat de Catalunya, té la categoria de personal laboral i això suposa que no podem gaudir, com la resta del professorat, de la jubilació als 60 anys, sinó als 65. He estat en dos instituts, un de Badalona i un altre del Raval de Barcelona en el que porto treballant 30 anys de manera continuada. Sóc llicenciada en Antropologia, Història de les Religions . He estat tècnica en la confecció del currículum de Religió per a la secundària de l’ESO, en col•laboració estreta amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat i formadora del professorat de religió de primària i secundària. He fet un munt de cursos de formació a nivell curricular i pedagògic. Si dic tot això és simplement per contribuir a tirar per terra el mite que sosté que Mestres i professorat de religió vivim del conte. Sempre, des de reunions amb alts representants tant del Ministerio de Educación y Ciencia de Madrid, com de la Generalitat de Catalunya, com de partits polítics, com en participacions en Simpossiums organitzats per Afers Religiosos, m’he trobat amb la mateixa realitat: cal que a l’escola pública la classe de religió sigui un espai multicultural, en el que l’alumnat rebi la informació i la formació necessària per tal que adquireixi els valors de la relativitat de les pròpies creences i l’acceptació, fruït del coneixement i la comprensió, de les creences dels altres, que no només el respecte. He defensat sempre, que la matèria de Religió ha de ser Cultura Religiosa, mai es pot admetre que sigui una catequesis disfressada i, sempre, he actuat en conseqüència a les meves classes. Em consta que a Catalunya una gran majoria dels mestres i professors de Religió imparteixen Cultura Religiosa. Sempre he defensat que qui havia d’impartir la matèria de Cultura Religiosa eren els actuals mestres i professors de Religió, perquè en són especialistes i perquè coneixen en profunditat l’hermenèutica del Fet Religiós i del llenguatge de les religions. I sempre m’han donat la raó. Després de molts anys de sentir les afirmacions que abans esmentava m’he convençut que només són bones paraules i bones intencions. Ningú, cap govern, ha gosat posar les cartes sobre la taula i defensar una matèria inclusiva, multicultural, crítica i ben fonamentada intel•lectualment, i, molt menys, ha gosat dir que l’actual professorat de Religió és l’idoni per a impartir aquesta matèria. Ara que ja em queden pocs anys per poder-me jubilar, m’atreveixo a dir que mai s’ha intentat modificar els Acords Església-Estat, pel que fa a l’ensenyament de la Religió. Aquesta acaba estant sempre l’excusa definitiva. També m’atreveixo a dir que la voluntat per part de les jerarquies religioses per optar per una matèria inclusiva i multicultural ha estat nul•la. Si bé és cert que en l’actualitat les famílies poden optar per una matèria que s’inclou en el formulari d’inscripció dels fills i filles a l’escola pública, que porta el nom de Cultura Religiosa, qui ha d’impartir-la i qui de fet l’imparteix són a secundària el professorat de Filosofia i d’Història i, en la realitat, qualsevol professor o professora a la que li faltin algunes hores per completar la seva jornada. Fantàstic!!! No em carrego els meus companys i companyes, prou fan! Però la desvirtuació de la matèria és patent. Simplement es converteix en una descripció de cadascuna de les religions, sense cap coneixement de la seva hermenèutica. I així, els nostres alumnes es converteixen en simples descriptors de les religions, segueixen enrocats en què la seva religió és la única i vertadera i que les opcions i conviccions dels altres són respectables, però ridícules i, per descomptat, equívoques. No entenc tanta irresponsabilitat per part d’aquells que governen i, molt menys, en un món cada cop més globalitzat i, permetin que ho digui, cada cop més radicalitzat. Tant de bo no ho haguem de lamentar! Tots som responsables de la formació que reben els que hauran de ser els futurs ciutadans de ple dret del segle XXI.

    • Usuari2

      24 de Març de 2017

      NECESSITAT D’UNA CULTURA RELIGIOSA PER A TOT L’ALUMNAT I DEL PER QUÈ LES RELIGIONS CONFESSIONALS NO HAURIEN DE TENIR CABUDA DINS L’ESCOLA PÚBLICA La societat espanyola i la nostra societat catalana són multiculturals. Això ningú no ho pot dubtar. I no només ho són ara, sinó que cada cop ho seran més. Quan es parla de multiculturalitat s’entén de forma general que s’està parlant de l’existència d’una diversitat d’ètnies, idiomes, costums i creences, sense acabar de copsar què significa aquest fet en profunditat. Difícilment es compren que cada cultura genera un món diferent: és a dir una forma de veure i sentir la realitat diferents. La dificultat radica en comprendre que la immensa majoria de les persones que entren a l’estat espanyol i al nostre país procedeixen de cultures en les quals la religió no s’ha separat encara de la ideologia i de l’explicació científica de la realitat. Les coses són com són perquè la divinitat així ho ha determinat i, en alguns casos, així ho ha revelat en els llibres sagrats. Per aquestes cultures, les afirmacions religioses EXPLIQUEN la realitat TAL I COM ÉS. Relativitzar els propis costums i les pròpies creences significaria deixar de ser allò que s’és, perdre la identitat cultural i, d’alguna manera, deixar de ser persones íntegres i, per descomptat, anar en contra de la voluntat de Déu. A Europa fa temps que la religió ve patint un fort desprestigi. El què podríem anomenar “la vehiculació del missatge cristià” (mitologia, simbologia, rituals, organització eclesial, dogmes,...) o provoca opacitat i no s’entén, o provoca rebuig, o fa que neixi el sentiment de que es tracta d’alguna cosa aliena . La causa d’això no és una mala disposició individual, sinó les profundes transformacions culturals, científiques i tecnològiques de la nostra societat. A la nostra societat fa molt de temps que la religió ha entrat en conflicte, en competència, amb les ideologies i amb la ciència i és per això que provoca tanta inquietud i malestar quan, per exemple, la jerarquia eclesiàstica fa discursos doctrinals per al gruix de la societat que ja no li són propis i que pertanyen al discurs científic o ideològic En altres cultures la religió segueix sent el paradigma que explica la realitat i la justifica. Tot l’ Islam, el cristianisme centre i sud-americà, filipí i, fins i tot, Armeni i Georgià i les diferents i cada cop més abundants sectes llatino i centre americanes (ens referim a aquests grups perquè són fonamentalment d’on procedeix el nostre alumnat actual) segueixen tenint una visió cosmològica i cosmogònica religiosa. És necessària una informació seriosa, rigorosa, fonamentada en els estudis actuals sobre la fenomenologia religiosa i sobre la història de les religions que pugui arribar a provocar que la mentalitat del nostre alumnat (TOT) comenci a entendre que el paper de la religió no és el d’explicar científicament el món i el de marcar com han d’actuar les societats. La mentalitat del nostre alumnat hauria de tendir a ser lliure, responsable, raonada, relativa i no dicotòmica. No es tracta de fer individus esquizofrènics (que creuen que Déu físicament ha creat el món i al mateix temps aprenen, perquè no els queda altre remei, la teoria científica de la formació de l’Univers...) sinó individus del segle XXI, que viuen en societats científiques i on conviuen diferents ideologies amb unes creences concretes i que de la mateixa manera que un artista o un poeta tenen una experiència profunda de la realitat, diferent de ben segur a la resta de mortals, ells i elles poden arribar a tenir, si volen i creuen que val la pena, una experiència profunda de la realitat anomenada culturalment “religiosa”. Cal prestigiar també que davant el fet religiós hi ha postures igualment serioses, respectables, responsables i vàlides com la creença: l’agnosticisme i l’ateisme. Només amb una informació seriosa i rigorosa de la fenomenologia de les religions i de la història de les religions, tant l’alumnat del nostre país com l’alumnat que ens arriba d’altres cultures poden ser capaços de: a) Relativitzar les pròpies creences i formes de comportament i actuació de tradició religiosa. b) Per tant, fer-se tolerant respecte a altres formes de pensament i actuació diferent a les pròpies (tant religioses, com agnòstiques, com atees) c) Convertir-se en persones adultes que decideixin les pròpies creences o increences, comportaments i actuacions. d) Deixar de banda el propi fonamentalisme que no porta més que a rebutjar el què no és propi i a afirmar els propis pensaments i maneres de viure com a absolutes i intocables. e) Recuperar, des de la comprensió, les formes de vehiculació religiosa (mites, rituals, afirmacions dogmàtiques, comportaments ètics) de la pròpia tradició religiosa. Si deixem que la transmissió de les religions quedi resumida a l’àmbit familiar i/o dels estaments religiosos, si deixem que la transmissió de les religions quedi únicament al marge de la planificació curricular escolar com a activitats extraescolars, si deixem que la cultura religiosa la imparteixi el professorat que no coneix l’hermenèutica del fet religiós i del llenguatge religiós i només en pot fer una descripció encara que sigui molt rigorosa, estarem deixant que el nostre alumnat no disposi dels elements cognitius indispensables per a poder comprendre els textos del passat, les tradicions i costums religiosos i els comportaments ètico-morals que durant segles han modelat les societats i han conformat la manera de pensar i viure la realitat, amb relativitat i de manera crítica i, per tant, que els segueixin entenen com a INDISCUTIBLES, com a VERITATS DE VIDA ETERNA Des d’aquesta perspectiva o els acceptaran des de la literalitat fonamentalista o els rebutjaran de forma indiscriminada sense descobrir-ne la riquesa cultural que comporten. Si la seva opció és la creença els estarem predisposant al fanatisme, a l’absolutisme, al menyspreu per tot el que no és seu. La religió CONFESSIONAL no hauria de formar part del currículum escolar en els centres públics perquè, encara que s’afirmi que és cultura religiosa confessional i que, per tant, es regeix pels mateixos criteris que els de la resta de matèries, és a dir l’avaluabilitat dels seus continguts: a) té en el fons una intenció indoctrinadora i catequètica. És un parany que les diferents confessions no han pogut, o no han sabut, resoldre. Només a tall d’exemple, en els continguts que marca la LOE per a primària a Religió Catòlica hi figura el punt 1 en què es diu: “El cuerpo humano obra de Dios creador con la colaboración de los padres. La diferenciación sexual (niño-niña) como don recibido de Dios” o el punt 2 que diu textualment: “ Valoración de la salud como regalo de Dios. Medios que Dios nos ofrece para conservar la salud: la cercanía de las personas que nos atienden y quieren, alimentos, vestido y limpieza”. I per no parlar del objectius generals del currículum islàmic: “Arraigar la fe en Dios” o bé les Actituts marcades per al primer cicle de primària com “Expresar el amor hacia Dios”; “Adorar a Dios”; “Cumplir sus normas”. b) provoca una guetització de l’alumnat. No es pot admetre, pedagògicament parlant, que l’alumnat sigui separat per les seves opcions religioses o no. L’escola pública no pot ser mai una escola que disgregui, sinó que unifiqui; no es tracta de menysprear l’enriquiment que suposa el coneixement d’allò que és “diferent”. D’altra forma, l’escola pública es converteix en una escola excloent. Catalunya ja va fer una opció valenta quan no va separar l’alumnat per les seves arrels familiars lingüístiques. Ara no és l’hora de fer-ho per les religioses. c) impedeix la comprensió de les creences o no creences d’altri. La persona islàmica es referma en l’ Islam, la catòlica en el Catolicisme, la jueva en el Judaisme, l’evangèlica en l’Evangelisme. És cert que el currículum catòlic parla de les altres religions, però ho fa des de una perspectiva cristiana i això no és de llei i epistemològicament no és correcte. d) impedeix que es porti a terme el distanciament intel•lectual necessari per a analitzar tota creença i tot comportament propi o d’altri, que seria la raó d’un ensenyament religiós en l’àmbit escolar. Si no es resol en aquest moment aquest greu problema i se segueix creient que la solució és que entrin diferents confessions a l’escola pública, haurem desaprofitat un moment històric i possiblement en pagarem les conseqüències.

    • Usuari2

      14 de Abril de 2017

      El centre no és omnipotent. Com podem fer la inclusió en un sistema tan competitiu. Com es pot treballar en guettos on no hi ha models dels alumnes més bons. La inclusió l'ha de fer el centre només o la societat? Fins que no s'arregli aquest tema moltes coses són fer volar coloms. Necessitem condicions per treballar les noves metodologies. Necessitem recursos per treballar la part emocional. Necssitem assessors respectuosos que ajudin i no interfereixin i carreguin de feina. Necessitem més temps de trobada a les escoles i els instituts amb horaris raonables alhora. L'educació cada copo requerirà més temps de preparació a més de la simple presència a l'aula.

    • Usuari2

      14 de Abril de 2017

      Algú del govern i de l'administració es planteja seriosament acabar amb els guettos escolars. La meva experiència com a director de centre de màxima complexitat és que no hi ha una voluntat decidida. Només declaracions polñiticament correctes al costat de real politik per justificar la falta de ponderació de les famílies. Cal plantejar-se mecanismes concrets i seguir-los. Rectifico l'únic que s'ho planteja és el síndic de greuges.