Pla territorial parcial del Penedès

L'activitat económica i menys encara la planificació urbanística no pot dependre només dels polígons industrials. La economia ha d´èsser integrativa al les diverses formes de economia, cada cop menys reglada, i permetre integrarla a la vida/habitatges de les persones. Un model imprescindible es la Regio Agroalimentaria com a model de economia, per donar valor afegit al territori, la seva produccio agricola i els seus excedents. Que la ciutadania recuperi el coneixement de produir la soberiania alimentària com a objectiu de vida. Els poligons industrials, la inversió de empreses extrangeres son una forma de externalitzar la nostra vida econòmica. Després venen els desastres de les deslocalitzacions i les seves repercusions irrecuperables.

Moltes gràcies per les vostres aportacions, estem treballant per a donar resposta a les vostres preguntes.

no ho comparteixo.
la planificació urbanística ha de donar resposta a: l'habitatge, l'ocupació i el paisatge (per suposat).
l'agricultura al Penedès, essent molt important, només representa l'1% de l'ocupació. mentre que el sector serveis i la indústria representen el 68% i 22% respectivament.
pretendre fer-ho pivotar tot al voltant del concepte "sobirania alimentícia" suposa obviar que, al nostre territori, s'hi ha de poder viure, treballar i gaudir del paisatge. si no és així, la gent haurà de marxar a treballar a altres territoris on sí que s'hagi planificat adequadament per tal que hi hagi feina pels seus habitants.
si, en els moments que estem, no es planifica sobre els valors que té el nostre territori i que afortunadament inclouen el turisme, la indústria, el paisatge, l'agricultura... i tot ho centrem al voltant de la "sobirania alimentícia", això vol dir que ni tindrem ocupació per la població del territori, ni podrem ser competitius en el món real globalitzat on som.

Crec que el que dieu els dos no s' hauria de contraposar, sinó complementar. Cal ser una Regió Agroalimentària, necessària en el món en que estem que no pot refiar de la globalització, però també industrial a tope amb tot el què es necessita per ser-ho: innovació, formació,...; no ens pot tornar a passar el desastre del sector auxiliar de l' automòbil, ens hem de preparar pel vehícle elèctric, camions amb hidrògen i no esperar ser obsolets; i així amb tota la indústria, inclosa l' agroalimentària per que no ens passi com amb el cava. El mateix val pel turisme i la resta de les activitats econòmiques.
El tema és "com" ho fem tot plegat, amb polígons de qualitat, que la majoria dels actuals fan pena. I cal aprofitar els fons Covid de la U.E. i tenir projectes ja; una Oficina de Gestió del Pla serua clau per avançar i no perdre oportunitats.

El primer són les persones. S'han de deixar obertes les opcions de creixement en un món en que canvia constantment, mentre que les estructures són permanents i de lenta execució. S'ha de vertebrar el territori per lluitar contra la desocupació. Els polígons són una forma d'estructuració de l'activitat econòmica. Un problema del que es parla poc és el de les urbanitzacions amb dèficits estructurals, d'equipaments i comunicacions. S'ha de pensar que en el futur les "inversions d'impacte" seran claus pel desenvolupament d'activitats disruptives que seran les creadores de riquesa. Avui és difícils albirar quines seran les que poden venir al Penedès i d'ací la importància d'establir bases per tal que hi puguin niar.

Parlar d'agricultura només referint-se a un 1% de la població ocupada no representa al Penedès ni a Catalunya. La industria agroalimentària és, amb el sector de l’automoció en hores baixes, segur el primer sector econòmic de Catalunya, i es basa, al Penedès, en gran part, en l'agricultura (vinya), industria (cellers i altre industria auxiliar) i turisme (Penedès és la principal regió enoturística en visites i establiments de Catalunya, de llarg, i d'Espanya, seguida de prop de la Rioja).
Suficiència alimentària i Penedès, un secà més aviat modest, és també poc realista. El sector vitivinícola contràriament en treu el màxim partit, malgrat els esforços per minimitzar-lo, parlant exclusivament de vinya, o amb eufemismes com sector agroalimentari o “turisme natural”,
Saber què ha passat amb Robert Bosch, o Saint Gobain, ha de ser la primera reflexió, abans de treure el sòl del país a subhasta.
El coneixement vol llocs atractius per viure, i el Penedès encara ho és.

Estan d'acord en que tots els sectors i activitats son importants, obviament, m'agradaria recordar que aqui no estem planificant el Penedes, sino nomes la politica territorial i per desgracia aquest PRVP nomes planifica poligons: jo voldria que planifiques on es fara l'energia que fer amb el tancament de comerços, planificar inversions publiques de obradors de cada sector a cada comarca, etc... pero d'aixo no diu res...

l'economia te un gran puntal en l'especialització, segons els grans teòrics i el sentit comú diu que no hi ha d'haver tots els ous en un cistell . per tant cal tenir oberta la ment al que ,es pugui fer sense malmetre le territori, en el moment actual en qualsevol lloc es crea del no res un nucli economic ultraespecialitzat que crema i destrueix l'activitat normal del lloc i quan se'n va el desert . En les terres mes fèrtils de Catalunya (i es extensiu arreu) per exemple el delta del Llobregat s'hi ha intervingut d'una manera destralera sense cap mirament i això no es reversible ni a curt ni a mig termini. m'agradaria saber quina part de la facturació de serveis i de la industria van lligades a l'agricultura i com s'han tret unes dades que diuen que nomes un 1% del nostre PIB vé de l'agricultura, aquesta dada que m'agradaria contrastar menysté l'activitat agraria que es dificilment deslocalitzable i manté un territori viu. Cal que pensem en quin mon volem deixar

Tots els sectors de desenvolupament econòmic que es plantegen tenen en comú la necessitat de transport i d’una logística que hem de fer més sostenible i optimitzada. No podem deixar de banda, si no, ens veurem forçats a encabir-la com es pugui. Catalunya exporta el 56% de la producció vinícola, on el 65% són vins escumosos, majoritàriament (90%) del Penedès. És a dir, uns 127 milions d’ampolles que marxen en la seva majoria (74%) cap a Europa
El ferrocarril permet un mode més sostenible i un 10% més de càrrega en la darrera milla. El Logis intermodal Penedès, permetria, a més de donar servei al model econòmic, oferir una alternativa multimodal, i millors serveis a la cadena logística del vi, amb una major flexibilitat de la seva cadena logística (millor adaptació i, per tant, més fiabilitat), de manera que podríem invertir el domini de la cadena logística i posar-ho en mans dels productors del Penedès en lloc de l’actual domini ex-work, és a dir, controlada a destí pels importadors

Si que diu aquest comunicant que sembla anònim és que tot el que es produeix s' ha de transportar, és evident. Una altra cosa és formar part del sistema logístic mundial, que transporta milions de contàiners de productes que, majoritariament es podrien fer en llocs propers als consumidors. Aquesta logística a regions com la nostra les empobreix més que aportar-hi riquesa. A més la pandèmia actual ha posat de relleu la necessitat d' apropar la producció al consum. Ni pel que aporta ni pel lloc on estem, no ens hauríem de dedicar a aquesta logística depredadora; en els darrers dies dos alcaldes diferents de l' àrea de Barcelona, com el de Badalona i la de Montcada han sortit dient que no la volen al seu municipi.

Estem parlant de activitat econòmica i dels polígons com sistemes de creació de llocs de treball.
Les dades inicials fan referència a la ocupació en 3 sectors, destaca Serveis per a i, això es important, per qui son els serveis?, bàsicament pel sector Turístic de la costa que justifica les activitats dels altres sectors (Alimentari, begudes, construcció, restauració, Hosteleria, neteja, seguretat, ets) tots orientats a satisfer l'excés de demanda produïda pels turistes que ens visiten.
Qualsevol pot passejar per la costa en els mesos d'hivern per fruir de la mes absoluta soledat, sense cap persona en totes les urbanitzacions.
Els polígons han de complir el seu objectiu, reduir els costos per economies d'escala, la ocupació dels mateixos te que ser propera al 100%, per tant existeix una gran capacitat no utilitzada actualment i per tant no calen de nous. La construcció, canvi d'us del terreny, suposa un gran impacte mediambiental, i el abandó altre molt mes gran.

Les inversions d'impacte són aquelles que no només miren el retorn financer, sinó que a més mesuren els resultats socials i medi-ambientals. Hi ha ja un significatiu corrent internacional que treballa amb aquestes premises, conscients que la població mundial continua creixent a un ritme exponencial i que s'ha de donar resposta a aquests reptes. I aquesta resposta no és l'immobilisme, sinó l'ús intel·ligent dels recursos, pensant en les persones els consumeixen i s'ha de continuar creant riquesa si volem que hi hagi futur.