Centre educatiu

Com a mare em sento una mica "estafada" amb el debat de l'autonomia de centre. Em sembla una manera més de seguir fent més profundes les desigualtats socioeconòmiques que ja existeixen entre els centres (públics i concertats, de territoris amb menys poder adquisitiu front als de més poder adquisitiu...). Al final a les escoles públiques de barris o pobles desafavorits, resulta que la retòrica de l'autonomia de centre serveix per emmascarar el fet que tinguem menys mitjans i pitjors resultats educatius (perquè quina casualitat que hi ha més "lideratge" als barris més benestants...). Si no hi ha una autèntica aposta per l'equitat, l'autonomia és un engany (la seva ponència ja recull aquest risc, no me l'invento), i des de la meva posició una mica externa, si es vol (ja que "només" parlo com a mare), no puc deixar de sorprendre'm de la manera en que després de tants anys, el nivell socioeconòmic de les famílies sigui el que determina l'èxit escolar dels nostres fills i filles. Quan veig això sento que m'he equivocat anant a un centre públic. I em sap greu. Perquè voldria, per l'escola dels meus fills, més recursos per la cohesió social (que no hi hagi nens i nenes sense llibres, que hi hagi més suport a les famílies que no arriben a pagar les sortides, que hi hagi més recursos i més personal per la canalla amb necessitats especials... ) i més recursos que considero bàsics pel funcionament del centre (temps per que el professorat es coordini, professorat de suport, dotació econòmica per encetar projectes pedagògics engrescadors). Mentre això no existeixi, de veritat que tot el discurs del lideratge i l'autonomia del centre em sembla interessant, però de ciència ficció... I gràcies per l'oportunitat d'opinar.