El professorat

La qualitat dels conferenciants, la informació dels mateixos i el nivell d’organització de l'Ara és Demà són excel·lents. Tot i així el debat esdevé un pèl homogeni davant la diversitat d’opinions educatives. De fet hi ha dos grans extrems didàctics, els qui pensen que els centres han d’educar més en habilitats que ensenyar continguts, i els qui defensen que l’escola ha d’ensenyar més matèria que educar emocionalment. Ambdós defensen la dualitat ensenyar i educar, però cadascú hi posa més pes en una de les opcions. En definitiva, és el contrast entre la visió pedagogista ben establerta a infantil i primària, contra l’ensenyament estructurat més comú a secundària, batxillerat i universitat. En els primers hi predomina una visió més humanista de l’educació amb mestres que no cal que dominin la seva especialitat. En els segons s’argumenta una perspectiva més empirista de l’ensenyament amb docents molt versats en el que ensenyen i articles mèdics i científics que així ho aconsellen. En l’Ara és Demà es parla molt de millorar la formació docent com a Finlàndia i Estònia, però no en continguts a ensenyar sinó en teories pedagògiques. En resum, durant les sessions d’aquest Ara és Demà hi predominen en escreix els de l’educació pedagogista en detriment de l’ensenyament estructuralista. Per una banda això empobreix l’objectiu de l’Ara és Demà, el debat sobre el futur de l’educació a Catalunya, i per l’altra acomplexa a molts docents a fer el que els pedagogistes defensen, esdevenir alumnes crítics. En certa manera el que havia d’esdevenir un debat contrastat està resultant un monòleg a favor d’un sol sector, el pedagogista, i més si el Departament d’Ensenyament els té com a principals assessors.