L'alumnat

1. UNA SITUACIÓ NOVEDOSA I APASSIONANT. Fa uns anys acostumàvem a pensar que teníem una educació pionera i d’avantguarda, respecte a d’altres indrets de l’Estat i, d’alguna manera, de la U.E. A la darrera dècada, però, molts professionals de l’educació ens preguntàvem què quedava d’aquell esperit emprenedor i renovador del que ens sentíem tan orgullosos. En les nostres converses les preguntes es disparaven: - l’escola catalana estava perdent o abandonant la via de la innovació?; havíem tocat fons?; - què s’havia fet del vell entusiasme pedagògic de bona part del professorat que va fer possible l’experimentació prèvia a la reforma educativa dels anys 90?. Recordeu els FOPIS?, l’experimentació de l’anticipació a la reforma educativa?; i, els més vells, aquella extraordinària experiència, contra tot pronòstic, del COU experimental dels primers anys 1970?. Van ser experiències de llibertat acadèmica, minimalistes en quan a la imposició de currículums oficials, de respecte a la iniciativa dels Centres i, també, d’ intensa feina i autoexigència del professorat; - als inicis dels anys 2000 el clima que percebíem semblava més aviat el d’un col·lectiu en bona part descoratjat i fatigat. Les coses havien començat a canviar?. Després van venir les conseqüències de la crisi econòmica, d’indubtables i greus repercussions en les polítiques educatives. Les administracions ja no podien exercir el rol propi d’agents promotors del canvi educatiu: els tocava, en un nou context, gestionar el sistema educatiu en el marc d’unes dificultats extraordinàries, pagant durs peatges en les polítiques educatives. Els governs catalans, de diferent signe i orientació política han viscut dificultats i greus limitacions a l’hora de desenvolupar una llei com la LEC (“llei de país” i “de consens”) i han sofert una fèrria oposició a la política lingüística i una forta laminació de competències de la Generalitat. A ningú podia estranyar l’alt nivell de decepció i cansament, de “malestar” deien els mitjans, existent entre els professionals de l’educació. Uns col·lectius, però, que malgrat tot no han abandonat mai el compromís amb els infants, els joves i les seves famílies, tot i tenir menys recursos, menys formació i moltes dificultats per a fer bé la seva feina¡. Tanmateix, l’educació catalana no ha cedit davant situacions adverses. Basta citar, a tall d’exemples, les “escoles verdes”; els projectes de cooperació educativa internacional; els projectes d’APS, amb un desplegament impressionant i un futur que augura mi