Sóc en Jordi. Director d'un Institut de màxima complexitat. He participat en alguna reunió presencial però les conclusions no es resumien d'acord amb el grup i depenien molt de l'habilitat del secretari. Malgrat la feina excessiva he tret temps per fer aportacions a les ponències. La manca de temps també ha impedit que malgrat en són coneixedors les formalitzéssim més en l'equip directiu i per això les envio a tall personal.
ELS PILARS DEL SISTEMA EDUCATIU
La introducció de la ponència recuperant els precedents educatius de Catalunya potser no és suficient per entendre l’actualitat de l’educació al nostre país. Presenta absències i malgrat la legitimitat de les referències com a tradició pedagògica que cal reivindicar no és suficient. Pot córrer el risc d’escorar la comprensió de l’evolució del sistema educatiu català. Des d’una perspectiva no tan excepcional, hi ha factors històrics de pes i potser de caire més negatiu que donen compte del sistema actual.
L’exposició d’aquestes experiències emblemàtiques en solitari pot fer-nos caure en el cofoisme i amagar sota l’ala els greus problemes que tenim. Encara que breu per limitacions d’extensió, cal una contextualització històrica significativa que emmarqui l’esdevenir passat i la situació existent de l’àmbit educatiu.
D’antuvi, el nostre sistema és hereu del franquisme, de la seva cultura institucional, centralista i burocràtica i dels ròssecs que van acompanyar les transferències educatives i que van influir en la posterior evolució. La influència n’abasta les condicions com ara per exemple les pràctiques de l’administració educativa, la mentalitat que li és inherent i principalment l’estructura funcionarial que ha comportat. Factors que poden restar més o menys opacs a causa de les inèrcies establertes.
De fet, totes les ponències pateixen del mateix biaix. El focus és sempre la institució educativa aïllada fet explicable per la situació de centralitat que ocupa en el fenomen educatiu. Ara bé, ens equivocaríem en l’anàlisi si obviéssim la importància del sistema i dels factors determinants que el condicionen fonamentalment en el seu dia a dia. La seva autonomia, fins i tot després de la promulgació de normes que porten aquest nom, és més teòrica que real.
Es, doncs, significatiu que quan parlem d’educació no hi hagi cap ponència destinada al medi que sustenta les escoles: l’administració educativa. Potser es la gran amagada, fugidissa de les seves responsabilitats. No mereix un escrit ni un replantejament perquè quan menys se’n parli menys serà qüestionada. Les escoles, però, en depenen malgrat
Compartís