Patrimoni cultural

La normativa vigent en matèria de patrimoni cultural a Catalunya és la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, que té per objecte la protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural català.

L’actual llei estableix un concepte ampli de patrimoni cultural. Aquest engloba el patrimoni moble i immoble relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials. Així mateix, engloba els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional.

Amb posterioritat a l’aprovació de la Llei 9/1993, els textos normatius i les declaracions dels organismes internacionals han fet aflorar una concepció del patrimoni cultural molt diferenciada de la que hi havia a l’any 1993.

El patrimoni s’ha diversificat i enriquit, amb un desenvolupament notable d'altres formes del patrimoni com el paisatgístic, l’industrial, el cinematogràfic, el subaquàtic, el memorial, etc.. s’encabeixen, ara també, dins del concepte de patrimoni cultural.

La perspectiva tradicional centrada en la defensa del patrimoni cultural ha donat pas a una nova visió segons la qual se’l considera un factor clau tant per al desenvolupament local com per al benestar social. El patrimoni ha passat de ser un bé material o immaterial a conservar, principalment, a constituir un recurs i un factor de desenvolupament. Aquests valors s’han incorporat en el procés de patrimonialització dels béns i és un actiu per al desenvolupament territorial.