Procés participatiu Ara és demà, sobre el futur de l'educació a Catalunya

Fase 2 de 2

Fase final 29/11/2017 - 29/11/2017

El professorat

02/03/2017 01:00

EDUCAR O ENSENYAR? Avui dia hi ha dos grans extrems didàctics, els qui pensen que els centres han d’educar més en habilitats que ensenyar continguts, i els qui defensen que els docents han d’ensenyar més coneixements que no pas educar emocionalment. Ambdós defensen la dualitat ensenyar i educar, però cadascú hi posa més pes en un dels dos. Els de més educació i menys ensenyament pertanyen a una visió pedagogista força arrelada a Infantil i Primària. A l’altra banda se situen els d’un ensenyament estructurat en matèries, llibres i especialistes, quelcom més freqüent a Secundària, Batxillerat i Universitat. Entre els pedagogistes hi predomina una visió més emocional de l’educació amb mestres que no cal que dominin la seva especialitat però sí les teories pedagògiques. Entre els de l’educació estructural s’argumenta una perspectiva més empirista de l’ensenyament amb docents molt versats en el que ensenyen i en la seva didàctica. Els pedagogistes parlen d’innovació continua mentre els de l’educació estructural es resisteixen a baixar el nivell de continguts. El xoc anterior d’idees sembla indicar que el pedagogisme pretén "primaritzar" Secundària, Batxillerat i Universitat. En fi, que el docent havia de ser molt entès en innovacions pedagògiques però no tan docte en la seva especialitat. Un primer problema a tot l’anterior és que els pedagogistes es fonamenten en teories de fa uns cent anys, és a dir, no posseeixen innovacions modernes ni aplicant el mètode científic. Però un segon problema és la proclama que la formació pedagògica serà el futur de la millora educativa. Estranyament oblidem altres fets que contradeien aquest discurs. El primer que els professors de secundària ja se’ls fa passar per un màster d’educació ple de pedagogia, més un mínim de sis anys entre grau universitari, pràctiques i oposicions. El segon que els millors països europeus en PISA, Estònia i Finlàndia, no es basen sols en una formació pedagògica dels seus docents sinó en la següent xarxa de forces: el total compromís familiar en l’educació; les ajudes estatals als desfavorits; la detecció precoç d’alumnes amb dificultats; l’aplicació immediata de teràpies correctives; l’excel·lència per als aspirants a docents; el grau superior o llicenciatura per als mestres d’infantil i primària; l’aplicació d’estudis científics que determinen quines didàctiques funcionen o no; l’exigència del domini lingüístic dels estudiants; una societat que valora la solidaritat; una admiració que prestigia a la classe docent; i finalment unes empreses que exigeixen bons professionals. Si un d’aq