Arquitectura del sistema educatiu

He estat llegint-me detalladament la proposta perquè el canvi de l’estructura del nostre sistema educatiu és clau. El fet d’estudiar altres sistemes educatius de països referents o semblants ens pot ajudar a redissenyar el nostre, és evident; cal veure com funcionen en altres llocs per aprofitar els aspectes positius. Dit això, parlo com a docent de secundària i molt implicat en la meva feina. Fa anys que m’hi dedico amb moltes ganes i il·lusió i veig que no sempre arribo a tots els alumnes; per molt inclusiu que sigui sempre hi ha alumnes que se m’escapen de les mans i que, a més, dificulten l’aprenentatge del grup. Ja m’agradaria poder atendre’ls a tots i ja m’agradaria que el nostre país estigués preparat per destinar tots els recursos i tota la formació necessària per minimitzar el fracàs escolar. El que és indubtable, però, és que hi ha alumnes que no volen estudiar. És segur que no és culpa seva: les famílies, la nostra metodologia, la societat, vés a saber, però és ben cert que tenir-los dintre d’aquest sistema suposa un malviure per a d’ells i un malestar per al grup, en general. Cal caminar cap a una inclusió més gran, evidentment. Ara no és possible. La meva experiència em demostra que fins als catorze anys, gairebé sempre tot l’alumnat pot anar fent. Penso que l’obligatorietat més enllà d’aquesta edat és un decisió errònia. Bertold Brecht en els seus manuals de pedagogia de fa més de 100 anys ja marcava aquesta edat com a punt d’inflexió. Caldria que a partir del que actualment és 3r d’ESO els alumnes que, malauradament i per les raons que sigui ja no volen estudiar tinguessin altres vies (aprenentatge d’oficis, cursos pre Formació Professional, etc.). Això donaria aire a tothom: companys, professors i a ells mateixos. L’anticipació que es proposa aquí d’un curs, al meu entendre, no acaba de resoldre el problema, crec que caldria fer-ho dos cursos. Em sembla bé la proposta institut escola i tota la resta, però crec que l’últim curs d’aquesta secundària de primer grau ja hauria de tenir una via d’escapatòria per a aquest tipus d’alumnat. Potser en un futur, en una societat més avançada es pot fer que tothom estudiï alhora fins als 16 o els 18 anys, però en la nostra societat ho veig un desencert total. Gràcies i, sobretot, parleu i pregunteu a tot aquell professorat que viu de debò la professió i que cada dia trepitja les aules per saber què en pensa. Cerqueu aquell professorat que no fa conferències i que no publica llibres però que aguanta els nostres centres amb el seu treball i pregunteu-li realment què n’opina de tot plegat.