L'alumnat

No puc estar més que completament d'acord amb tot el que diu la Neus Sanmartí. Tot el que explica és interessantíssim i molt ben documentat. Noto a faltar però propostes concretes. En aquest sentit vull reiterar la proposta que alguna vegada hem comentat d' acceptar que els alumnes són diferents, que no tots aprenen igual i tenir una diversitat d'escoles que ofereixin formes d'ensenyar diferents. En concret, hi ha dues formes principals de concebre l'ensenyament: el basat en el mestre i el basat en l'alumne. El primer parteix d'estàndards de coneixement establerts pels experts (o els polítics), i des d'aquí el mestre transmet informació a un alumne que la rep, l'acumula, i eventualment la regurgita quan se li demana que demostri el que après en un examen o avaluació. Aquesta manera de veure l'ensenyament té molts crítics, però també molts defensors, i en general és la idea d'educació que tenen la majoria de les persones no directament relacionades amb l'ensenyament. En aquest model, l'alumne aprèn parant atenció a les explicacions del mestre i estudiant molt. Tothom aprèn les mateixes coses a la vegada, i és fàcilment sistematitzable. Un país sap en tot moment el que saben (o haurien de saber) tots els nens de cada edat. En el model centrat en el nen, es parteix dels interessos dels nens i d'idees que aquest troben significatives. S'aprèn investigant realitats i idees, explorant-les, manipulant objectes, situacions, o informacions fins a integrar-les en la nostra ment i construir individualment coneixement sobre la realitat existent. En aquest tipus d'ensenyament es treballa per projectes, seguint la iniciativa del nen, d'una manera activa. Cada nen treballa al seu ritme, segons els seus interessos, utilitzant diferents enfocaments, i interioritzant els aprenentatges, en comptes de memoritzant-los. Aquest enfocament de l'ensenyament és el que proposen la majoria de pedagogs i psicòlegs evolutius. Té un problema, però: és molt menys organitzat. No es pot saber a cada moment que estan estudiant tots els nens del país, i si tots tenen els coneixements que haurien de tenir. Per això moltes escoles que segueixen aquest estil d'educació, després no puntuen especialment alt en exàmens estandarditzats. No han estat preparant els alumnes específicament per aquests exàmens. La idoneïtat d'un enfocament o l'altre s'ha estat debatent des de fa segles, ja des de l’època de Comenius, si no abans i tot. Potser és hora que acceptem que aquesta dualitat no la resoldrem mai, i en canvi acceptem la diversitat com una riquesa. En comptes d'intentar definir un currículum únic que tothom ha d'aprendre, proposo que