A la nostra música li cal sonar i sonar per a ser descoberta, escollida i gaudida, i no cal seguir-la per militància, si no perquè és la teva música.

Quan ja no es pot confiar en les actituds, quan s’esbiaixen els objectius i les missions dels mitjans públics de comunicació, cal regular, i no tant per protegir, que també, si no per equilibrar, davant la sobredosi de cultura global que ens entra.

La nostra cultura no s’ha de gaudir només per militància, s’ha de gaudir perquè forma part de les nostres vides, com la família o els amics, és un bé inherent a cadascuna de les societats, països , territoris, i és per això especialment que s’ha de tenir la cura suficient perquè pugui arribar en plenitud a tots els ciutadans del nostre país.

En l’actualitat, tant l'oportunitat per l’obra d’art, el llibre, la cançó, la pel·lícula, l’obra de teatre, a ser descoberta, o de ser exposada, no existeix, no flueix amb la normalitat que li caldria. En música, ben fàcil de comprovar, a qualsevol hora del dia, agafa els dials de ràdio que emeten a casa nostra, i comprova la presència de la nostra música, potser d’entre cinquanta, una? . Això és la realitat fins l’any 2022.

A la nostra música li cal sonar i sonar per a ser descoberta, escollida i gaudida, i no cal seguir-la per militància, si no perquè és la teva música.

Quan les propostes de musica catalana son tan altes com ara, cal obrir les portes al ample perquè pugui ser descoberta, triada i gaudida pels catalans que en tenen tot el dret del mon, perquè és la seva musica, la del seu territori, del seu país, del seu veïnatge

La llei dels drets culturals, no pot ser una llei buida, “tens dret a viure!”, si, au apanyat ! I no, així no

No s’ha derivar la responsabilitat al ciutadà per a que la consumeixi, la responsabilitat és en primer lloc del govern de la Generalitat que ni vetlla, n i regula el suficient i en segon lloc dels mitjans de comunicació públics, que sota l’empara d’unes missions vers la cultura catalana, es nodreix de diners públics per a fer programes d’entreteniment, buits de la nostra cultura, que més enllà de promocionar-la, en fa un altra de paral·lela.

S’ha d’acabar, s’ha de repensar, i sobretot qui la nodreix de diners, ha de tenir cura, i determinació per fer que allò que és la seva missió, la compleixi, i no ho faci veure.

Regular el flux de les nostres cançons, en el paisatge sonor del nostre territori, és una mesura de protecció que ha donat resultats més que òptims a un país veí com França, la seva Llei de l’Excepció cultural, les ha donat resultats més que positius, ha reforçat a la seva comunitat, i a fet créixer a les seves industries culturals a uns nivells que els situa en el rànking junt a les dels Estats Unitas o Anglaterra que son les números uns.

La Llei de Drets Culturals, sense una regulació que permeti equilibrar la presència de la nostra cultura en els mitjans de comunicació públics en especial, i també privats, plens ara de cultura aliena, serà una llei buida.

LA NOSTRA MÚSICA NECESSITA PROMOCIÓ, PROMOCIÓ I PROMOCIÓ! 

S’ha de planificar un Pla per la Promoció de les produccions discogràfiques catalanes a la Ràdio i la Televisió públiques, ha de ser un objectiu prioritari, i que és extensiu a la resta de disciplines, pel·lícules, teatre, llibres.