Calsses de català per a nouvinguts adults en pobles petits.

Aquesta iniciativa és de fet una reinterpretació de la que en el meu poble, Vila-rodona (L'Alt Camp) , es va fer cap a l'any 2004 amb un títol semblant i que va ser un èxit de participació i de resultats. La seva promotora va ser una senyora que podria anomenar activista social . No recordo ben bé si hi havia alguna connexió amb alguna entitat de caràcter més ampli geogràficament parlant. Em sembla recordar que no.

L'Ajuntament del poble cedia la casa de Cultura perquè es poguessin realitzar les activitats i la majoria de comerços i petites institucions del poble van cedir els seus locals i la seva gent perquè es dugués endavant l'activitat o les activitats amb la finalitat de fer-hi també coneixences i pràctiques de l'ús de la llengua en els diferents àmbits (jubilats, esports, col·lectiu de dones, escola, centre d'estudis,escacs,...) i en definitiva donar a conèixer també l'activitat social del poble per als nous vinguts.

Un dia a la setmana ens reuníem a la Casa de Cultura i allí els voluntaris(devíem ser 12 o 12) fèiem diferents activitats al voltant de la llengua amb material divers.sobre mapes indicàvem de quin país érem, com hi havíem vingut, retallàvem de revistes velles o diaris diferents coses, cotxes, fruites i verdures, mobles, cases, pisos, persones i anàvem anomenant i estudiant els seus detalls. Practicàvem els colors, els números, els dies de la setmana també sobre material divers fàcil sempre d'aconseguir. Les hores, els anys, les festes i els dies assenyalats, també preparàvem berenars, on els magribins feien te i el forn del poble ens obsequiava amb coca, etc, etc. Realitzàvem representacions a la mateixa aula on practicàvem salutacions i situacions quotidianes. O anàvem a diferents llocs del poble a conèixer i anomenar objectes també quotidians. A les botigues hi entràvem amb el permís del propietari i també practicàvem diverses situacions i accions que es poden fer en aquests llocs i que són comuns del dia a dia. No obligàvem a ningú però els convidàvem a repetir els noms de les coses i els verbs de situació en diferents àmbits i així poc a poc anaven sentint la llengua i no la sentien com una cosa estranya, i entraven mínimament en el texit social del poble i a la realitat de Catalunya, és clar des del poble estant.

Aquestes activitats van durar ben bé dos cursos. Actualment molts dels participants, majorment magribins, han marxat del poble hi han anat a viure a Valls perquè s'han casat. D'altres, pocs, s'han quedat. Tanmateix els que segueixo veient, tant per aquí com per Valls, em saluden en català i podem parlar, més aviat puc parlar el poc que ens diem en català (són un col·lectiu amb una integració difícil sobretot per les tasques que realitzen) segurament pel temps que fa que són aquí i ja l'han sentit força perquè han tingut fills que han anat i/o van a l'escola. L'accepten, el català, com un idioma més i d'entrada no en fan escarafalls.

Aquella iniciativa fou un èxit malgrat no ser una formació de cap manera reglada en cap aspecte. La coordinadora cada setmana preparava el guió i força material. Altres tipus de material el portàvem els voluntaris i així anàvem fent. La qúestió era sentir parlar el català sempre amb la persona que tenia al seu davant. Òbviament el castellà hi era present .

Crec que aquest tipus d'activitats es podrien fer en pobles petits o mitjans amb l'acció voluntària però compromesa de voluntaris des de joves fins a jubilats, homes i dones i tothom que es presti a donar un cop de mà. Caldria un coordinador i també un compromís de l'Ajuntament a l'hora de cedir un local, material o petites remuneracions pel que calgués. Cal un ham que el sol fet de la llengua és difícil que proporcioni. Amb poc es pot iniciar un camí que potser no durà a l'èxit però si que es pot desbrossar.