Implicar tot el professorat (a més del de català) per millorar la competència (coneixement i ús adequat) del català i de les altres llengües.

Aquesta proposta es fa, evidentment, a partir del text Un marc sociolingüístic... focalitzada, però, en un aspecte al qual no s’ha donat suficient importància: la metodologia, és a dir, la didàctica de les llengües, el qual hauria de ser el nucli d’aquest segon eix. La proposta es limita i troba el seu sentit en el dia a dia dels centres educatius on cal situar la pràctica i la recerca educatives, ambdues necessàries i interdependents, com a motor per a la millora de l’educació global de l‘alumnat.

L’objectiu establert per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 és el que guia la proposta amb la finalitat, a més, que el conjunt de la població assoleixi uns nivells acceptables i suficients del seu repertori lingüístic i comunicatiu en el domini oral, escrit i multimodal, i tant en la interacció, en la recepció, en la producció com en la mediació. Per aconseguir-ho, cal precisar la didàctica (pràctica i recerca) i anar més enllà del repartiment dels horaris i dels espais que han de tenir les llengües.

Com a punt de partida, cal ser conscients de la realitat del que passa en una bona majoria de les nostres aules: l’ensenyament tradicional es proposa aïllant els àmbits i àrees segons la fragmentació típica dels estudis universitaris. Cada llengua s’ensenya també aïllada de les altres (es diu que per evitar interferències) com un objecte que cal aprendre (les seves formes gramaticals) seguint l’anomenat “enfocament singular”, que respon al plantejament monolingüe d’una llengua solament cada vegada: persones monolingües, societats monolingües. Cosa que respon a la teoria segons la qual cadascú disposa d’una competència per a cada llengua que parla.

En conseqüència, el repte és superar aquesta visió aïllacionista, individualista i monolingüe de l’ensenyament tradicional que fa que el tema del català quedi restringit al professorat d’aquesta llengua (vegeu les propostes del CEC).

Proposta 1: seguint les teories que qüestionen la fragmentació dels coneixements, moltes d’elles des del camp de les ciències anomenades “dures”, cal plantejar la didàctica des d’un punt de vista cooperatiu de tota la comunitat educativa i en línia amb les propostes competencials dels projectes d’aula.

Proposta 2: a partir de l’enfocament comunicatiu i les recerques i estudis del Consell d’Europa i, fonamentalment, la proposta de la competència plurilingüe i intercultural que suposa el domini, en graus diversos, de distintes llengües i l’experiència de diverses cultures, és a dir, la gestió del repertori lingüístic, comunicatiu i cultural a disposició de l’usuari social, l’aprenent.

Proposta 3: seguint també propostes del Consell d’Europa i altres recerques internacionals (per exemple, del GREIP), al contrari dels “enfocaments singulars”, els enfocaments plurals (CARAP) proposen tenir en compte més d’una llengua alhora. I així, la didàctica integrada de llengües que es planteja la necessitat de relacionar adequadament les diferents propostes educatives de totes les llengües que s’ensenyen en un projecte de comunitat educativa el PLC com suggereix el CEC.

Proposta 4: com recomanen molts investigadors i pràctics de l’ensenyament de llengües (GREIP, AICLE/CLIL...) cal considerar “les dimensions lingüístiques de totes les matèries escolars” (del títol d’un document del Consell d’Europa d’octubre del 2016) i tractar-les coordinadament amb tot el professorat.

Proposta final: Implementar, fruit del treball de tota la comunitat educativa, el PLC que contempli tots els àmbits escolars i les llengües de manera que l’alumnat pugui desenvolupar el seu repertori comunicatiu (plural i divers), essent conscients que la llengua s’aprèn usant-la i que sovint l’escola és l’únic espai en què l’alumnat podrà usar el català significativament.