Pacte Nacional per la Llengua. Procés participatiu
Reconsiderarem pressupòsits, revisarem polítiques, renovarem compromisos i preveurem línies d’actuació per al futur per convertir la llengua en un punt de trobada i en una eina de cohesió social
Si volem fer una Catalunya pròspera el català ha de ser una llengua amable. Per això s'ha de possar l'enfasi en la llibertat d'us.
Polítiques d'inmersiò i d'obligatorietat d'us porten el rebuig dels qui estimen la llibertat. I la consequencia del rebuig es la decadencia: sortida del talent, projectes que pasen de llarg, inversions que van a altres territoris, entre altres.
Reportar contingut inapropiat
Aquest contingut no és apropiat?
Detalls del comentari
Estàs veient un sol comentari
Més enllà del fet que no hi ha autèntica llibertat en els usos lingüístics, perquè la llengua per defecte d'una comunitat és un fet social i tot fet social es troba sotmés a condicionament, cal dir que la percepció que el català s'imposa és una il·lusió perversa que es dona justament perquè el català té l'estatut legal (i, per tant, imposat) de llengua optativa (triable i, per tant, rebutjable), i així s'ha interioritzat; i és clar, quan se cerca restituir l'ús generalitzat d'una llengua minoritzada valorada com a naturalment optativa, es pot arribar a pensar que s'actua contranatura i es comet un excés. Ho diré d'una altra manera, més simple: al català a Catalunya li escau el mateix paper i el mateix grau d'imposició que li escauen (i se li reconeixen) al castellà a Castella. Allò que és just i bo per a uns ha de ser bo per als altres, si és que uns i altres som realment iguals i equiparables. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: les imposicions no són ni bones ni dolentes per elles mateixes, sinó depenent què sigui allò que imposen, i els drets dels catalanoparlants a Catalunya són una causa justa que mereix suport moral, però també polític i legal (i és que els drets del catalanoparlants a Catalunya no s'han de respectar per amabilitat, sinó perquè són drets). A més, això de dir que les imposicions (quina paraula més lletja!) no funcionen... als supremacistes castellans (i no només a ells) els han anat (i els van) força bé (a tots dos costats del l'Atlàntic). Tan bé els han anat que ara ja es troben en disposió de reclamar el mateniment de l'espai guanyat, i encara la seua ampliació... en nom de la llibertat. Es veu que la victòria et fa semblar simpàtic i respectable (fixeu-vos que jo diria que el deler que sentim per parlar anglès té més relació amb certes imposicions reeixides que no pas amb els dots de seducció dels britànics i un proverbial capteniment amable). Però això segurament ja ho sabeu. (Per cert, jo no sento cap rebuig pel castellà, i ara, quines coses de dir! Si que en sento, però, per la seua imposició més enllà del seu domini lingüístic històric, sobre altres llengües i comunitats.)
En contra Més enllà del fet que no hi ha autèntica llibertat en els usos lingüístics, perquè la llengua per defecte d'una comunitat és un fet social i tot fet social es troba sotmés a condicionament, cal dir que la percepció que el català s'imposa és una il·lusió perversa que es dona justament perquè el català té l'estatut legal (i, per tant, imposat) de llengua optativa (triable i, per tant, rebutjable), i així s'ha interioritzat; i és clar, quan se cerca restituir l'ús generalitzat d'una llengua minoritzada valorada com a naturalment optativa, es pot arribar a pensar que s'actua contranatura i es comet un excés. Ho diré d'una altra manera, més simple: al català a Catalunya li escau el mateix paper i el mateix grau d'imposició que li escauen (i se li reconeixen) al castellà a Castella. Allò que és just i bo per a uns ha de ser bo per als altres, si és que uns i altres som realment iguals i equiparables. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: les imposicions no són ni bones ni dolentes per elles mateixes, sinó depenent què sigui allò que imposen, i els drets dels catalanoparlants a Catalunya són una causa justa que mereix suport moral, però també polític i legal (i és que els drets del catalanoparlants a Catalunya no s'han de respectar per amabilitat, sinó perquè són drets). A més, això de dir que les imposicions (quina paraula més lletja!) no funcionen... als supremacistes castellans (i no només a ells) els han anat (i els van) força bé (a tots dos costats del l'Atlàntic). Tan bé els han anat que ara ja es troben en disposió de reclamar el mateniment de l'espai guanyat, i encara la seua ampliació... en nom de la llibertat. Es veu que la victòria et fa semblar simpàtic i respectable (fixeu-vos que jo diria que el deler que sentim per parlar anglès té més relació amb certes imposicions reeixides que no pas amb els dots de seducció dels britànics i un proverbial capteniment amable). Però això segurament ja ho sabeu. (Per cert, jo no sento cap rebuig pel castellà, i ara, quines coses de dir! Si que en sento, però, per la seua imposició més enllà del seu domini lingüístic històric, sobre altres llengües i comunitats.)